Dijous Sant – 2020

Sense veritat,
la caritat, l’amor,
és pur sentimentalisme.
Què difícil és entreveure
la veritat
allà on la sensibilitat
és bàlsam de color cridaner
i no punxa d’un bell roser.
“Si jo que som el “Mestre” i el ”Senyor”
us he rentat els peus,
també vosaltres ho heu de fer.
Jo us he donat exemple”.

La veritat
en el camí de la caritat
és irrenunciable.
Càritas no és un crit al vent
vestit d’anonimat,
ni toc de trompeta
a un lloc tancat.
“Estimau-vos, com jo us he estimat!”,
ens recorda i repeteix.
I ho fa silenciosament,
però ben present
allà on la manca de compromís
i l’excés de burocràcia
viuen la son dels cementiris.

En aquestes hores de crisi
on la pobresa i el desànim
toca tantes portes i cors,
Càritas, ens diu a cau d’orella
el que, perduts entre interessos personals,
xifres i paperassa,
deixam d’escoltar:
Viviu l’alegria del servei
en tots els camins
on es sent el lladruc del samarità.
“Aquest calze és la nova aliança
segellada amb la meva sang”.

Quan el present i el futur
és obscur i tortuós,
i molts senten vol de voltors,
Càritas, regala la frescor del seu cor:
L’escolta, l’acompanyament,
el perdó, l’amor, la veritat,…
Aquestes són les eines, les actituds
del vertader progrés humà.

“Càritas No tanca”
Mai deixa de viure la lliçó del Cenacle.