Una xifra de morts

A causa de la pandèmia que vivim
cada dia escolt una xifra,
és una xifra de morts.
Un rere un altre
es van morint centenars i centenars
de persones.
Cada persona que mor
forma part d’una xifra de nombres.
Xifra aspra i dura,
xifra estranya, anònima,
un estel sense llum
enmig d’una nit fosca.
És trist morir sense que ningú et reconegui.
Sense que ningú pronunciï
el teu nom,
una de les teves qualitats,
un dels teus trets
per insignificant que sigui.
Morir així,
és morir sense haver viscut,
sense haver tingut ni nom ni història,
sense haver estat mai
musa de cap poema.
Morir així,
és sols engreixar un nombre,
fer-lo gros, molt gros,
massa gros.
És ser considerat un de tants,
un més,
una insubstancial tija de paller.
El cent cinc,
el tres-cents set,
el vuit-cents quaranta-dos.
O pot ser, fins i tot,
ni açò!
Perquè… què importa ser el cent o el quatre-cents sis
si les xifres es diuen de conjunt
i només ets un entre tants,
un sense nom,
una diminuta partícula
d’un negre, lleig i immens núvol de pols.
Sort que, arribant a les mans de Déu,
cadascú ressuscita
i se li retorna el nom
que ha perdut al final del camí.