Per què consentim ser titelles?

Com en les monedes,
també en les vint-i-quatre hores de cada dia
hi ha llum i fosca,
hi ha cara i creu.
Per què negar de la vida la fosca
si forma part del seu batec?
Per què negar-li la llum,
si forma part del seu curs?
La cultura que vivim
fins ara ens poleix
ocultant una part de la moneda.
Com qui si el dia
trobés el seu encant
només en el clarejar de la lluna.
O com qui si la llum suau dels estels
ens deixés bocabadats
sense la descoberta potent del sol.

No deixem mai que algú ens robi
l’esglai que ens provoca l’albada
o la quietud que ens genera la fosca.
Se’ns parla de salut,
viatges, llegendes i somnis,
i se’ns amaga l’infermetat i els petits monstres
que ens obliguen a fer “quarantena”
entremig de quatre parets semblants.

Ens defenestren del nostre cau
oferint-nos orgies nocturnes
i begudes a la barra,
i ens amaguen
la bellesa de les taules familiars
i de les nits d’un amor
fidel, plaent i sempre novell.

Per què pregonar sols la llum
si la fosca també forma part del dia?
Perquè menysprear la fosca
si aquesta és dolç repòs
que ens alleugera de la jornada?

Per què consentim ser titelles
en mans de llavis falsament màgics
que ens aboquen a viure
amputats del cara o creu de la vida?