Què és la pregària?

Avui plou tot el dia
i estic atent al gris
que acompanya la pluja.
Si fos la llum del sol
la que vestís el dia,
també estaria atent
al seu color immodest.
Atent estic també
quan apareix la fosca
xiuxiuejant la queda.

Estar atent, escoltar,
viure amb atenció el que vius,
és viure amb so de pregària.
I ho és, perquè en el fons,
en tot allò que vivim,
sempre hi ha Déu present.
Déu és present a tothora.
La pregària és l’antítesi
de la superficialitat,
de la indiferència,
de la potència que sent
qui passa de tot
i no presta atenció
a res i a ningú.
La pregària
neix de la feblesa,
de la necessitat d’aprendre,
d’aprofundir tot el que t’envolta
perquè ho necessites,
perquè tot forma part de tu mateix,
perquè… pregar
és trobar-te acollit
pel cor de l’univers,
i per l’hàlit de qui el sosté.
La pregària és la limfa
que reconstrueix
la vida del camp i dels estels,
la vida dels animals i dels humans,
la vida de tot i de tots,
la meva vida, la teva vida.
Pregar
és enamorar-te de Déu
latent i present en tot,
és observar la delicadesa
de com festeja
tot el que ha sortit d’Ell mateix.
La pregària neix a l’ànima
d’aquell que és sensible
al perfum de les flors,
a l’aire que respira,
a tot el que veu, palpa i sent.
Pregar és confiar en el Déu
que ens surt a cada pas
i en qualsevol moment
perquè ens cerca apassionadament.
Déu és una mare
que viu i sent amb goig
el batec que frueix el seu fill.