L’amor, l’amor, l’amor!

Mentre els dies passaven,
el llenguatge es tornava interior.
Hi havia converses, moltes!
Els mitjans de comunicació
desitjaven que passés
tot aquest sarau incontrolable
que no els deixaven descansar
ni pels qui descansaven,
ni pels qui, cansats,
no reposaven.
Més de dos, però,
retrobaren el bon bevent
de la quietud i del silenci.
I llegiren,
i pregaren,
i passaren moments
subtils de reflexió.
Alguns d’ells,
tornaven descobrir Déu
i es posaven de nou a les seves mans.
Uns altres,
resignats i impotents,
recollien l’indòmit destí.
En el fons,
tots ells vivien el mateix
tot i que
no el vivien de la mateixa manera.
Posar-se en mans de Déu
és evocar, confiats,
l’amor i l’esperança.
Posar-se en mans del destí
és viure l’angoixa del no saber
i del recel.

Ni el present ni el futur
està al nostre abast.
Seguir vivint
sols és possible,
ens ho diu Jesús,
si ens miram als ulls
i ens donam les mans.
En Ell vivim i en Ell confiam!

La lliçó de nou és apresa.
Inquiet, però, vaga un dubte
que mai s’esfuma:
Fins quan?

Com costa que ens arreli
el cant que de cada branca del camí
sorgeix en nitidesa:
“Escoltau els qui trascau per la vida,
sols una vivència és essencial:
L’amor, l’amor, l’amor!”

J. Bosco Faner Bagur, 23 març 2020