Vaig fecundant el silenci

Com enterrat en el meu jardí,
pregant, llegint i rellegint,
vaig fecundant
el silenci
que ple de vida
en mi reneix.

Encara que les abelles
en manada processional
m’arrapin i em pungin,
em deman
seriosament:
Què volia dir
aquell que va escriure
“No hi ha mel més dolça
que el coneixement?”.
Hores d’ara reconec,
com ell,
que sols qui té coneixement
remunta corrents d’adversitat.

Què volia dir,
em torn a demanar
amb ganes
d’esbrinar secrets,
aquell que sorprès de si mateix
s’interrogà:
“Per què,
tenint fam de devorar silenci,
els qui habiten a dins meu
no callen ni en les nits?
Cert!
Somniant i tot, sentim parlar!
L’interior sols parla
quan l’exterior dorm.
Com n’és d’oportú
callar i somniar!

Gronxolant
ritmes lents
de col·loqui personal,
capficat i sorprès
repetesc fort
el que silent escolt:
“No creure,
no deixa de ser una forma
de creure
el que no es creu”?.
I em deman:
Serem sols “creients”
els qui ens atrevim a dir
que creiem?
No ho són també
els qui arreu
propaguen que no creuen?
La diferència no està
en creure o no creure.
La diferència
sols es fa patent
quan ens atrevim a dir,
sincerament,
el què creiem.
En aquestes hores,
crec i confii en Déu.
Crec i confii que Déu és present
en tanta gent
de seny i compromís.

Contemplant amb delicadesa
una merla que es passeja,
vaig descobrint
que hi ha dos adverbis
cridats a “quarantena”:
“Sempre i mai!”.
Arrogants com són,
amaguen el seu llarg vestit de planys.
A ells, també els convé
passar per la solitud,
rasposa i rica,
de la queda
i de la humilitat.

 

J. Bosco Faner Bagur, 25 març 2020