El set dolors de maria

Just estrenada
la teva maternitat,
per primera vegada
sofrires, Maria,
quan sentires
la profecia de Simeó:
Una espasa
travessarà la teva ànima!
Va ser com qui
si un fil de sang
despertés
de nou el teu part.
Com patireu
tu i Josep
fugint cap a Egipte
i deixant-ho tot.
Tot, manco
el fruit de les teves entranyes
beneïdes i fecundades
sols per Déu.
Quina angoixa visquéreu
quan neguitosos i confosos
anàveu cercant Jesús
entre amics i vianants
i assegut el trobareu
entre mestres de la Llei.
Visquéreu aquell moment
com un vent contrari,
que bufa fort
i t’ofega
impedint-te el pas.
No hi ha paraules ni poemes
per descriure
la mirada que us féreu,
Jesús i tu,
quan us trobareu
camí cap el Calvari.
Qui la pot descriure?
És tant el dolor que sentireu
que l’amor en aquell moment
es convertí en pas silent
i anguniós
acarant units l’indescriptible.
I el que ningú sap narrar,
ni que inventés noves paraules,
és el que, ulls negats, plens de llàgrimes,
visqueres
acompanyant l’agonia d’un fill
que incomprensiblement
moria per amor,
i, morint,
perdonava
abraçant amb la seva mirada
a qui,
buits d’amor
i sense adonar-se’n,
el ressuscitaven.
Enmig d’aquell desconcert
una dolça quietud interior
fou bàlsam enmig del teu profund dol.
Acollint Jesús als teus braços,
besant les seves ferides,
acaronant el seu rostre,
et sentires com mai, mare!
Mare plena de dolors!
Mare plenament fecunda!
Mare que al llarg de tota la teva vida
has viscut,
callada i confiada,
un part únic,
incomprensible humanament.

Mirant el Cel,
cloent els ulls,
eixugant les teves llàgrimes
a prop dels qui
en aquella hora de sepultura
t’havien acompanyat,
fidel a Déu,
a les seves mans
el deixares en pau.
Una dolça esperança
t’aquietava incomprensiblement.
I amb un silenci fondal
acompanyat d’un somriure admirable
sorprengueres
a qui s’acomiadaven.