El Papa Francesc

Què buida està la plaça!

repetia una i altra vegada

en el fons íntim del meu silenci

mentre observava

les més de 300 columnes

dissenyades per Bernini.

Totes elles no eren capaces de recollir

els cors de tanta gent del món

que acompanyaven, entre llàgrimes,

un home vell i coix,

un home admirable,

un nou Francesc de la història

que, amb pas lent però decidit,

anava superant les inclemències del temps

portant al cor,

amb esforç i amb neguit,

 el patiment i les pregàries de molts.

Un Papa de 83 anys

travessava en soledat  un recorregut

que semblava llarg, inacabable,

i anava pujant uns esgraons

que per ell eren muntanyes

fins a poder arribar al punt desitjat.

Assegut i fecundant de nou

el portal i el lloc de la Basílica de st. Pere,

anava gravant amb el punxó dels seus ulls

al metall d’una Custòdia

oberta a tots els vents,

l’angoixa que portava al cor

i ho feia, amb ànima de salmista.

Aquest capità de vaixell,

 desarmat però valent,

amb el moviment dels seus llavis

despullava el salm que construïa:

“Senyor,

les diferents bactèries que hi ha en el món

ens poden matar,

però mai ens impediran estimar”.

Quasi bé totes les televisions

que tenim al nostre abast,

infectades com també estan

 de microbis verinosos,

ignoraven aquest moment històric

 viscut per qui, hores d’ara,

és el primer líder mundial reconegut.

A pesar d’elles,

i dels virus que ens infecten a tots,

la nostra humanitat és una història d’amor.

Sol, cara a cara amb el perill,

el Papa Francesc

ens anava dient a tots,

amb un silenci llarg i creïble

i empès coratjosament per Jesús,

que “de barca sols n’hi ha una

i la tenim en mal estat”.

En ella, molts no hi tenen cabuda

i no són pocs que sols s’aguanten,

mig deixats a l’intempèrie,

a l’últim punt de popa.

A la plaça i porta

 de la Basílica de st. Pere,

la crucifixió es vivia una  altra vegada.

Així som els humans!

No ens ha estat suficient

la del Calvari,

ni la viscuda amb el terratrèmol d’Haití

o amb la catàstrofe de Chernòbil.

No ens ha estat suficient, es veu,

la de la Guerra de Vietnam,

la de l’escàndol d’Ausvich o del Gulag,

ni tampoc la de la fam de tants

o la que genera l’emigració.

És hora, repetia el Papa

donant forma i cos al seu salm,

que practiquem la crida a remar i a navegar junts

deixant que el timó el porti Déu!