Congrés de laics en sortida

Vida Pública.
Associacionisme i Família

Una de les conclusions que s’ha vist reforçada durant el Congrés de Laics és la necessitat d’una
comunitat cristiana amb presència activa dins la societat, tant a l’àmbit de l’activitat pública, a través d’agrupacions, associacions, moviments, com dins de la vida política, on se’ns demana una presència activa i, sobretot, amb compromís cívic d’arrels ètiques que caminen cap al bé comú.

A la ponència “Profetes 3.0 – Sanar persones, cuidar vincles, construir ponts” el catedràtic de Filosofia D. Agustín Domingo va presentar un context existencial un poc dramàtic en escenaris com el drama de ser empresari, polític, científic o intel•lectual i ser catòlic, i va proposar que “davant la nostàlgia d’un laïcat conformista que espera consignes, és necessari un laïcat
renovat i inconformista, disposat a ser sal, llum i ferment cultural”.

El nostre compromís cívic no és una opció. Per als cristians és una obligació. Ara bé, són molts els cristians que es senten sols, com els darrers d’una tradició, que emocionalment es repleguen. I és que, tan important és la mediació individual (sal) com ho és la presència institucional (saler). No necessitem un laïcat en retirada, a la defensiva. Necessitem un laïcat amb mentalitat d’equip, cívicament significatiu e institucionalment preparat.

Quant el compromís social és viscut amb vertader esperit cristià ofereix grans possibilitats de créixer en la Fe i en la Caritat, en l’esperança i la fortalesa, en el despreniment i la generositat. La nostra societat necessita “artesans de la pau”

Però, Com afrontar la globalització de la indiferència en l’era digital? Tenim l’obligació de promoure valors com la confiança, la transparència, la recerca de la veritat i protegir bens inalienables de les persones com són la intimidat, la privacitat i la llibertat de consciència.

El ponent proposava les receptes per posar en pràctica per humanitzar la convivència i la societat: Hem de re-introduir en la societat el “contacte personal” buscant dimensions relacionades amb l’escolta atenta, la contemplació, l’agraïment, l’admiració, el discerniment i la sinodalitat. Cuidar vincles amb la família, el veïnat i la ciutat. Capítol especial mereix la família com a institució, ja que la solidaritat intergeneracional i l’enfortiment entre pares i fills, inclòs néts, ha estat el principal dic de contenció de la desestructuració social que generen les successives crisis. Construir ponts per enfortir la presència dins la vida pública, així com espais de comunicació integral, com la parròquia, evitant caure en una zona de confort.

Necessitem un laïcat “major d’edat”que lideri els nous temps de la nova Església.