El bisbe Mercader i l’Església menorquina durant la Restauració (1875-1890)

L’ordenació episcopal (3)

 

El reial decret de nomenament de Manuel Mercader i Arroyo com a Bisbe de Menorca duu data d’11 de juny del 1875. Al cap d’un parell de setmanes, dia 23 de juny, el diari El Bien Público de Maó avançà la notícia. Ara bé, com sabem per la correspondència confidencial de la Nunciatura Apostòlica de Madrid, aquesta designació tan treballada va estar a punt de fracassar entre finals de juny i principis de juliol. El nunci Giovanni Simeoni va haver de fer veritables esforços per vèncer la «forta agitació d’esperit» que durant aquells dies d’estiu patí el prevere Manuel Mercader, el qual —segons una altra carta del mateix diplomàtic— reunia «unes condicions especials i dons extraordinaris que no són fàcils de trobar entre aquest clergat». Al final, l’elecció del nou ordinari de la Diòcesi de Menorca fou publicada oficialment —damunt les pàgines de la Gaceta de Madrid— dia 19 de juliol del 1875.

Després del procés canònic de rigor, Mons. Manuel Mercader va ésser preconitzat en un consistori celebrat dia 17 de setembre. Així les coses, tots els tràmits —civils i canònics— foren degudament formalitzats perquè el canonge de la Catedral de Pamplona pogués rebre l’ordenació episcopal en una cerimònia solemníssima que se celebrà al Real Monasterio de Santa Isabel de Madrid dia 30 de novembre del 1875.

El seu primer consagrant va ésser el bisbe benedictí Josep M. (Benet) Serra i Julià: natural de la ciutat de Mataró, havia exercit de missioner a Austràlia —on esdevingué administrador apostòlic de l’Arxidiòcesi de Perth— i, de regrés a Espanya, s’instal•là a Madrid —on es dedicà especialment al servei de prostitutes i altres dones en situacions marginals, fundant amb aquest propòsit la congregació de les Germanes Oblates del Santíssim Redemptor. En aquella ocasió, el Bisbe de Daulia —com se’l coneixia en aquells temps— va estar acompanyat a l’altar per Mons. Gabino Catalina y del Amo, ordinari de Calahorra i La Calzada-Logronyo, i per Mons. Apolinar Serrano Díez, ordinari de San Cristóbal de la Habana.

Després d’acabada la cerimònia, el Comte d’Heredia-Spínola —padrí del nou Bisbe de Menorca en la seva ordenació— oferí un dinar al qual assistiren personalitats veritablement distingides. D’entrada, mereix ésser destacada la presència del Comte de Toreno, important polític del Partit Conservador que en aquell moment encara era alcalde de Madrid, tot i que li faltaven pocs dies per esdevenir ministre de Foment. També hi va participar un senador, el Marquès d’Heredia, així com múltiples eclesiàstics: el cardenal Juan Ignacio Moreno y Maisanove, arquebisbe primat de Toledo; el nunci apostòlic Giovanni Simeoni; i el prevere Miguel Sánchez López, director de la prestigiosa revista El Consultor de los Párrocos. Així mateix, pot resultar sorprenent la presència del capellà maonès Francesc Cardona i Orfila, però  aquesta té una explicació perfectament plausible: durant uns mesos, entre el 1875 i el 1876, aquest conegut prevere menorquí va ésser vicerector i catedràtic d’Història Natural del Real Colegio de San Lorenzo del Escorial. Per últim, en el moment de les postres, s’afegí a l’àpat el cèlebre general Arsenio Martínez Campos, que aleshores estava lliurant la Tercera Guerra Carlina. Segons El Bien Público de Maó, «brindóse por las victorias de éste [en referencia a Martínez Campos], por el Padre común de los fieles y por la terminación de la guerra, y se oyeron bellísimas poesías».

Per tant, dia 30 de novembre del 1875, coincidiren en aquest dinar representants dels dos sectors que marcarien l’esdevenidor de l’Església durant «este trágico, confuso siglo XIX que en España es solamente una guerra de religión: catolicismo bélico contra liberalismo bélico» (José Jiménez Lozano). Per una banda, el sector intransigent, que considerava inadmissible acceptar el règim de la Restauració per haver estat excessives les seves concessions al liberalisme; amb el temps, molts dels seus seguidors s’acabarien sumant al carlisme, com fou el cas del Bisbe de Daulia. Per l’altra, el sector possibilista, que apostava per integrar-se en el sistema —com feren el Comte de Toreno i el general Martínez Campos— per tal de defensar des de les noves institucions polítiques els interessos de l’Església, estratègia compartida per l’eclesiàstic menorquí Joan Pons Villalonga (Alaior, 1839-es Mercadal, 1889), que arribà a ésser capellà d’honor del rei Alfons XII. Entremig, la Santa Seu exhortava tots els catòlics espanyols a la unitat, com posaria de manifest poc temps més tard l’encíclica Cum multa del papa Lleó XIII (8 de desembre del 1882).

Acabats tots aquests fastos, Mons. Manuel Mercader i Arroyo es dirigeix a Barcelona. Dia 9 de gener del 1876, a la Catedral de la seva ciutat nadiua, concelebra en l’ordenació episcopal d’Isidre Valls Pasqual, que acabava d’ésser elegit Bisbe de Girona. Tot seguit, emprèn el viatge cap a Menorca.

 

Miquel Pons Portella