Ermita de Nostra Senyora de Fàtima



Direcció:
Crta. Me – 7
GPS: 39°56’41.0″N 4°13’12.0″E
CP.

Telèfon
971362555
Mail
psfrancescmao@bisbatdemenorca.org


.

Responsables
Parròquia de Sant Francesc d’Assís Mn. Llorenç Sales Barber . .

TITULAR DE L’ERMITA – Ntra. Sra. de Fátima
En 1917, c u a n d o E u r o p a occidental se hallaba envuelta en las llamas de una gran guerra y se iba infiltrando en La sociedad unaentalidad laicista que erosionaba la tradicional adhesión al cristianismo, la Virgen se manifestó a dos niñas y un niño que estaban al cuidado de un pequeño rebaño de ovejas en unos áridos terrenos del pueblo de Ajustrel, situado a unos 150 kilómetros al norte de Lisboa. A estos pequeños, Lucía Jacinta y Francisco, les escogió María para comunicarles unos mensajes destinados a todo el mundo. Esta predilección por mensajeros sencillos ha sido una constante en muchas de las mariofanías de los últimos tiempos, lo cual parece contener una especial significación. El 17 de mayo, según relataba Lucía, «vimos sobre un carrasco (encina joven) una Señora vestida toda de blanco, más brillante que el sol, irradiando una luz más clara e intensa que un vaso de cristal lleno de agua cristalina, atravesado por los rayos del sol más ardiente. Nos detuvimos sorprendidos por la aparición… ¿De dónde es usted?, le pregunté: -Soy del cielo. –Y ¿qué es lo que usted quiere? – Vengo a pediros que vengáis aquí seis meses seguidos el día 13 a esta misma hora, Después os diré quién soy y lo que quiero…». La vida de los niños continuó en muchos aspectos con la normalidad diaria de su existencia. Pero al mismo iempo empezaron a percibir una llamada espiritual y transformadora a la que respondieron con gran generosidad En la última aparición, el 13 de octubre, María se identificó diciendo: «Soy la Virgen del Rosario». El mensaje que dejó se centra en su anhelo y promesa de paz, en su ruego sobre la fidelidad a Dios, el arrepentimiento, la penitencia, el rezo del rosario y la devoción a su inmaculado Corazón. Los muy numerosos asistentes incluso algunos que estaban en lugares distantes contemplaron unos fenómenos luminosos de movimientos en el sol, que los observatorios científicos no registraron. No pocas personas recuperaron la fe que habían perdido. El mensaje de Fátima destaca por manifestar la angustia de María por la difusión del ateísmo que en Rusia desde aquel mismo año adquiriría una gran violencia en la persecución contra la fe cristiana. Tatiana Góritcheva, convertida a la fe en Rusia relacionaba con Fátima su conversión y la de sus amigos y pensaba que allí la Virgen anunció que su país volvería a ser «la santa Rusia y la casa de la Madre de Dios». Guillermo Pons
HISTÒRIA DE LA PARRÒQUIA
El terme de Favàritx és una zona molt extensa del nord del municipi de Maó, gairebé coincident amb el que avui és el part natural de l’albufera des Grau. El topònim Favàritx està documentat l’any 1290, immediatament després de la conquesta cristiana, tot donant nom a un districte més extens que no l’actual. Així, quan l’any 1301 el Pariatge crea la parròquia de Sant Llorenç de Binixems, ndica que es troba al terme de Favàritx. La parròquia de Binixems desaparegué com a tal l’any 1565 i el seu districte es repartí entre les parròquies de Sant Martí des Mercadal, Santa Eulàlia d’Alaior i Santa Maria de Maó, fent coincidir els districtes parroquials amb els termes de les respectives universitats o municipis. La part pertanyent a Maó, que perpetuà el nom de Favàritx, passà l’any 1877 a la parròquia de Sant Francesc quan aquesta fou fundada pel bisbe Manuel Mercader, i avui encara hi pertany. La contrada de Favàritx sempre ha tingut una personalitat pròpia. S’estén des de passats els Vergers fins a Mongofre iel port d’Addaia, on limita amb es Mercadal. El paisatge és el típic de la Tramuntana menorquina, amb materials geològics e les eres primària i secundària, un paisatge ondulat amb turons de poca alçada i planes baixes que antigament tendien a quedar embassades. Aquesta configuració del terreny determinà el sistema de poblament, amb una escassa densitat de població repartida en possessions de notable extensió que tenien una orientació preferentment ramadera.Amb el pas dels segles, algunes d’aquestes possessions es dividiren originant llocs nous i, per tant, incrementant el nombre de famílies que poblaven la contrada. La devoció a la Verge de Fàtima es va difondre sobretot a Menorca cap al 1950. El rector de Sant Francesc de Maó, Mn Joan Gutiérrez, en fou un destacat promotor i l’any 1950 encarregà una imatge de la Verge igual que la que esvenera a Fàtima. La imatge fou rebuda a Maó per una multitud encapçalada pel bisbe Bartomeu Pasqual i quedà instal·lada dins la capella de la Puríssima de la parròquia de Sant Francesc. Poc després d’aquests esdeveniments, començà a planificar-se la construcció d’una ermita a la zona de Favàritx per donar un millor servei espiritual als nombrosos pagesos de la comarca. Aquesta nova església estaria sota l’advocació de la Verge de Fàtima, la devoció a la qual havia augmentat força en aquells anys. En el projecte hi col·laboraren moltes persones, pagesos i propietaris de la contrada, destacant el matrimoni format per Gabriel Seguí Mercadal i Maria del Pilar de Vidal. L’emplaçament elegit fou un petit turó de l’estància des Molinet, proper a la carretera de Maó a Fornells, a uns 8 km de Maó, que complia amb els criteris de centralitat, visibilitat i accessibilitat. Elsplànols de l’ermita anaren a càrrec de l’estudiant d’arquitectura Mateu Seguí Pons, seguint les indicacions de Gabriel Seguí i deMn. Gutiérrez. El mestre d’obres fou Antoni Gomila Melià, des Mercadal, però els pagesos de Favàritx hi col·laboraren sobretot traginant el material amb els seus carros. La primera pedra fou beneïda i col·locada pel bisbe Pascual el 15 de maig de 1955, festivitat de Sant Isidre. Al cap d’un any de la posada de la primera pedra, el 13 de maig de 1956, festivitat de la Verge de Fàtima, el bisbe Pasqual beneïa l’església enmig d’una gran concurrència de fidels. En el mateix acte, el bisbe rebé l’escriptura de donació del terreny on s’aixeca l’església, donat per la senyora Maria del Pilar de Vidal Moysi. L’ermita de Fàtima, des del seu turó, crida l’atenció a tots els que passen per la carretera de Maó a Fornells. El seu color vermellós es deu a la pedra dels voltants utilitzada en la construcció. Està construïda amb pedra i morter excepte les cantonades i el voltant de les obertures, que són de pedra viva tallada procedent de Torralba d’en Salort (Alaior). El blanc dels carreus destaca en contrast amb el to vermellós de la pedra. L’església és de nau única, basilical, amb absis semicircular. Tres contraforts per cada costat sostenen sengles arcs de mig punt sobre els quals descansa la coberta de doble vessant. Els contraforts sobresurten a l’exterior i donen ritme a les façanes laterals. Al costat sud hi ha la sagristia i una porxada. L’església rep il·luminació de l’exterior per les tres finestres amb arc de mig punt que s’obren a la part alta dels murs, a cada costat, les dues que hi ha a la façana principal, una a cada costat del portal, també rematat amb arc de mig punt, i la finestra circular que s’aixeca sobre aquest. El frontis queda rematat amb un campanar d’espadanya. Durant més de mig segle, l’ermita de Fàtima ha donat servei espiritual als pagesos de la contrada de Favàritx, molt intensa fins molt entrada la dècada de 1960. L’ermita no era només lloc de culte i de pregària, sinó també el centre de relació de la pagesia dels voltants. A partir d’aquell moment de cada cop més es va fer notar el despoblament del camp arran de la mecanització de les finques, va anar decaient el protagonisme de l’ermita de Fàtima. Així i tot, encara és molt apreciada per molts maonesos, com es posà de manifest en les obres de restauració dutes a terme en complir-se el cinquantenari de la construcció.

TITULAR DE L’ERMITA – Ntra. Sra. de Fátima

En 1917, c u a n d o E u r o p a occidental se hallaba envuelta en las llamas de una gran guerra y se iba infiltrando en La sociedad unaentalidad laicista que erosionaba la tradicional adhesión al cristianismo, la Virgen se manifestó a dos niñas y un niño que estaban al cuidado de un pequeño rebaño de ovejas en unos áridos terrenos del pueblo de Ajustrel, situado a unos 150 kilómetros al norte de Lisboa. A estos pequeños, Lucía Jacinta y Francisco, les escogió María para comunicarles unos mensajes destinados a todo el mundo. Esta predilección por mensajeros sencillos ha sido una constante en muchas de las mariofanías de los últimos tiempos, lo cual parece contener una especial significación.

El 17 de mayo, según relataba Lucía, «vimos sobre un carrasco (encina joven) una Señora vestida toda de blanco, más brillante que el sol, irradiando una luz más clara e intensa que un vaso de cristal lleno de agua cristalina, atravesado por los rayos del sol más ardiente. Nos detuvimos sorprendidos por la aparición… ¿De dónde es usted?, le pregunté: -Soy del cielo. –Y ¿qué es lo que usted quiere? – Vengo a pediros que vengáis aquí seis meses seguidos el día 13 a esta misma hora, Después os diré quién soy y lo que quiero…». La vida de los niños continuó en muchos aspectos con la normalidad diaria de su existencia. Pero al mismo iempo empezaron a percibir una llamada espiritual y transformadora a la que respondieron con gran generosidad

En la última aparición, el 13 de octubre, María se identificó diciendo: «Soy la Virgen del Rosario». El mensaje que dejó se centra en su anhelo y promesa de paz, en su ruego sobre la fidelidad a Dios, el arrepentimiento, la penitencia, el rezo del rosario y la devoción a su inmaculado Corazón. Los muy numerosos asistentes incluso algunos que estaban en lugares distantes contemplaron unos fenómenos luminosos de movimientos en el sol, que los observatorios científicos no registraron. No pocas personas recuperaron la fe que habían perdido.

El mensaje de Fátima destaca por manifestar la angustia de María por la difusión del ateísmo que en Rusia desde aquel mismo año adquiriría una gran violencia en la persecución contra la fe cristiana. Tatiana Góritcheva, convertida a la fe en Rusia relacionaba con Fátima su conversión y la de sus amigos y pensaba que allí la Virgen anunció que su país volvería a ser «la santa Rusia y la casa de la Madre de Dios».

Guillermo Pons

HISTÒRIA DE LA PARRÒQUIA

El terme de Favàritx és una zona molt extensa del nord del municipi de Maó, gairebé coincident amb el que avui és el part natural de l’albufera des Grau. El topònim Favàritx està documentat l’any 1290, immediatament després de la conquesta cristiana, tot donant nom a un districte més extens que no l’actual. Així, quan l’any 1301 el Pariatge crea la parròquia de Sant Llorenç de Binixems, ndica que es troba al terme de Favàritx. La parròquia de Binixems desaparegué com a tal l’any 1565 i el seu districte es repartí entre les parròquies de Sant Martí des Mercadal, Santa Eulàlia d’Alaior i Santa Maria de Maó, fent coincidir els districtes parroquials amb els termes de les respectives universitats o municipis. La part pertanyent a Maó, que perpetuà el nom de Favàritx, passà l’any 1877 a la parròquia de Sant Francesc quan aquesta fou fundada pel bisbe Manuel Mercader, i avui encara hi pertany.

La contrada de Favàritx sempre ha tingut una personalitat pròpia. S’estén des de passats els Vergers fins a Mongofre iel port d’Addaia, on limita amb es Mercadal. El paisatge és el típic de la Tramuntana menorquina, amb materials geològics e les eres primària i secundària, un paisatge ondulat amb turons de poca alçada i planes baixes que antigament tendien a quedar embassades. Aquesta configuració del terreny determinà el sistema de poblament, amb una escassa densitat de població repartida en possessions de notable extensió que tenien una orientació preferentment ramadera.Amb el pas dels segles, algunes d’aquestes possessions es dividiren originant llocs nous i, per tant, incrementant el nombre de famílies que poblaven la contrada.

La devoció a la Verge de Fàtima es va difondre sobretot a Menorca cap al 1950. El rector de Sant Francesc de Maó, Mn Joan Gutiérrez, en fou un destacat promotor i l’any 1950 encarregà una imatge de la Verge igual que la que esvenera a Fàtima. La imatge fou rebuda a Maó per una multitud encapçalada pel bisbe Bartomeu Pasqual i quedà instal·lada dins la capella de la Puríssima de la parròquia de Sant Francesc.

Poc després d’aquests esdeveniments, començà a planificar-se la construcció d’una ermita a la zona de Favàritx per donar un millor servei espiritual als nombrosos pagesos de la comarca. Aquesta nova església estaria sota l’advocació de la Verge de Fàtima, la devoció a la qual havia augmentat força en aquells anys. En el projecte hi col·laboraren moltes persones, pagesos i propietaris de la contrada, destacant el matrimoni format per Gabriel Seguí Mercadal i Maria
del Pilar de Vidal. L’emplaçament elegit fou un petit turó de l’estància des Molinet, proper a la carretera de Maó a Fornells, a uns 8 km de Maó, que complia amb
els criteris de centralitat, visibilitat i accessibilitat. Elsplànols de l’ermita anaren a càrrec de l’estudiant d’arquitectura Mateu Seguí Pons, seguint les indicacions de Gabriel Seguí i deMn. Gutiérrez. El mestre d’obres fou Antoni Gomila Melià, des Mercadal, però els pagesos de Favàritx hi col·laboraren sobretot traginant el material amb els seus carros. La primera pedra fou beneïda i col·locada pel bisbe Pascual el 15 de maig de 1955, festivitat de Sant Isidre. Al cap d’un any de la posada de la primera pedra, el 13 de maig de 1956, festivitat de la Verge de Fàtima, el bisbe Pasqual beneïa l’església enmig d’una gran concurrència de fidels. En el mateix acte, el bisbe rebé l’escriptura de donació del terreny on s’aixeca l’església, donat per la senyora Maria del Pilar de Vidal Moysi.

L’ermita de Fàtima, des del seu turó, crida l’atenció a tots els que passen per la carretera de Maó a Fornells. El seu color vermellós es deu a la pedra dels voltants utilitzada en la construcció. Està construïda amb pedra i morter excepte les cantonades i el voltant de les obertures, que són de pedra viva tallada procedent de Torralba d’en Salort (Alaior). El blanc dels carreus destaca en contrast amb el to vermellós de la pedra. L’església és de nau única, basilical, amb absis semicircular. Tres contraforts per cada costat sostenen sengles arcs de mig punt sobre els quals descansa la coberta de doble vessant. Els contraforts sobresurten a l’exterior i donen ritme a les façanes laterals. Al costat sud hi ha la sagristia i una porxada. L’església rep il·luminació de l’exterior per les tres finestres amb arc de mig punt que s’obren a la part alta dels murs, a cada costat, les dues que hi ha a la façana principal, una a cada costat del portal, també rematat amb arc de mig punt, i la finestra circular que s’aixeca sobre aquest. El frontis queda rematat amb un campanar d’espadanya.

Durant més de mig segle, l’ermita de Fàtima ha donat servei espiritual als pagesos de la contrada de Favàritx, molt intensa fins molt entrada la dècada de 1960. L’ermita no era només lloc de culte i de pregària, sinó també el centre de relació de la pagesia dels voltants. A partir d’aquell moment de cada cop més es va fer notar el despoblament del camp arran de la mecanització de les finques, va anar decaient el protagonisme de l’ermita de Fàtima. Així i tot, encara és molt apreciada per molts maonesos, com es posà de manifest en les obres de restauració dutes a terme en complir-se el cinquantenari de la construcció.