|
490
|
490
|
| Direcció: | |
| Carrer de Maó, 16 | |
| GPS: 40°00’08.6″N 3°50’23.9″E | |
| CP. | |
| 07760 – Ciutadella de Menorca | |
| Telèfon | |
| 971381663 | |
| cmciutadella@gmail.com | |
 |
|
| Responsables | |
| Germanes Carmelites Missioneres: . . . |
|
| TITULAR DE L’ESGLÉSIA | ||
|---|---|---|
| La vida del P. Palau está inmersa en los vaivenes y trastornos del siglo XIX, tan lleno de luchas ideológicas y de dificultades para la Iglesia. Este sacerdote carismático padeció, reflexionó y esparció muy buena semilla de vida cristiana.Nueve fueron los hijos de su cristianafamilia, de Aytona en la provincia de Lleida. Francisco Palau fue el séptimo, nacido en 1811, y gracias a su hermana Rosa, que de casada habitaba en la capital,pudo él seguir los cursos del Seminario. Al terminar los estudios ingresó en la orden del Carmen, en un tiempo en que los frailes se veían muy perseguidos. En la noche del día de Santiago Apóstol, delaño 1835, el convento de Barcelona, en el que moraba, fue incendiado y los fraileshubieron de alejarse entre muchos peligros.La vida en los conventos quedósuprimida. Francisco se ordenó de sacerdote en 1836 y ejerció su labor en muy diversos campos. Predicó en muchos pueblos, pasó a Francia y finalmente regresó a España y en Barcelona instituyóuna obra de formación cristiana llamada «La Escuela de la virtud» que tuvo mucho éxito, lo cual inquietó a los políticos que le desterraron a Ibiza. Pudo moverse por las Baleares y en noviembre de 1860 predicóuna novena en la Catedral de Menorca e inició una congregación de hermanas carmelitas, como también lohizo en diversos lugares de Cataluña.La espiritualidad característica del P. Palau era eminentemente eclesial. Según él manifestó, ocurrió en Ciutadella que, estando él en oración en la Catedral, sintió que el Señor le confirmaba en el camino que se disponía a seguir. Lleno deemoción exclamaba. «Oh Iglesia, si yo vivo, vivo por ti». Y al observar cómo muchos se alejaban de la Iglesia católica, decía con gran dolor: «La apostasía destruyela obra de la Caridad». Las dificultades y persecuciones que sufría la Iglesia le conmovían profundamente y a la vez estimulaban su generosa entrega.El P. Palau murió santamente en Tarragona el 20 de marzo de 1872. En sus últimos momentos exclamó: «Dios mío, me habéis cambiado la suerte», pues siempre había pensado que moriría mártir. Guillermo Pons |
||
| HISTÒRIA DE LA ESGLÉSIA – CARMELITES MISSIONERES | ||
| Al carrer de Maó de Ciutadella, un dels més comercials de la ciutat, hi resideix la comunitat de carmelites missioneres Nostra Senyora de les Virtuts. La seva petita capella passa desapercebuda per a molts vianants i turistes que tafanegen pel carrer de Maó. Potser tant desapercebuda com les mateixes germanes carmelites que, amb discreció però sense defallir, segueixen fidelment el carisma que les imprimí el seu fundador, el beat Francesc Palau i Quer. Tal vegada hauríem de dir que aquest orde religiós és el més menorquí de tots, no per la seva antiguitat, és clar, sinó perquè va néixer a Menorca.Situem-nos el novembre de 1860. El P. Francesc Palau, carmelità exclaustrat que havia patit pena de desterrament pels governs d’Isabel II (1854-1860) es trobava a Ciutadella per predicar a la catedral la novena de les Ànimes. Mentre pregava a la capella del Santíssim de la seu menorquina, tingué la inspiració de fundar una congregació femenina que, vinculada a l’espiritualitat contemplativa de les carmelites descalces, es dedicàs a l’apostolat actiu.Però un any abans de l’arribada del P. Palau s’havia instal·lat a Ciutadella la religiosa francesa Jeanne Gratias Fabré, que anys abans ja havia col·laborat amb l’antic frare carmelità. La germana Gratias havia engrescat un grupet de dones devotes i fadrines que es reunien a uns porxos del carrer de Sant Joan. La comunitat anà augmentant, per la qual cosa es traslladà als porxos de l’església del Sant Crist dels Paraires, on es trobaven quan el P. Palau visità Ciutadella. Va ser aquesta la primera comunitat que adoptaria el nom de Carmelites Descalces Terciàries, dedicades a l’ensenyament i a la cura dels malalts. La seva estada al Sant Crist, però, també fou breu i aviat es traslladaren a una casa del carrerde Sant Jeroni, propietat de la senyora Clara Pons Torres.L’any 1863 es creà la casa matriu de Barcelona; el mateixany el P. Palau enllesteix la primera redacció de la regla de la congregació, que aviat s’estendria per les Balears, Catalunya i Aragó. A Menorca, l’orde s’expandí a Maó (1862), es Castell (1868), Alaior (1870) i Fornells (1873 o 1874), però les dues darreres comunitats desaparegueren al cap de poc temps. L’any 1897 hi havia a Menorca 14 religioses repartides en tres cases. A Ciutadella, les carmelites assistien els malalts de l’hospital de Santa Maria Magdalena (avui Casa de Cultura) i van tenir un paper destacat en l’epidèmia de còlera de 1865. També es dedicaven a l’assistència de filletes. Mort el P. Palau l’any 1872, es produïren dissensions en l’orde que acabaren en una escissió. Atès que les comunitats de Menorca no s’acabaven de decidir per cap dels dos sectors, el bisbe Manuel Mercader proposà la constitució d’una congregació diocesana (1879), naixent així la Congregació de les Germanes Terciàries de Nostra Senyora la Verge del Carme, Sant Antoni Abat i Santa Teresa de Jesús. L’octubre de 1896 les germanes terciàries carmelites descalces de Barcelona i la congregació menorquina es fusionaren. Poc temps després, les carmelites de Ciutadella reberen l’important llegat de la senyora Casilda Caymaris Vives, morta l’any 1896, que incloïa la casa on residia, al núm. 16 del carrer de Maó. Diferents circumstàncies van fer que no poguessin rebre l’herència fins tres anys més tard i l’any 1899 la comunitat ocupà la casa del carrer de Maó on havia viscut la seva benefactora. Dolores Menéndez- La façana de l’església de les Carmelites, d’estil neogòtic de línies senzilles, recorda la de Maria Auxiliadora que, com hem dit, fou dissenyada pel mateix arquitecte. Els seus elements més destacats són la portalada, amb arquivoltes ogivals que emmarquen el timpà de mosaic, i la rosassa. El frontis, de doble vessant, té al seu centre una escultura de la Verge del Carme sota un dosser i, a cada costat, una decoració de cinc arcades cegues. Una creu de petites dimensions remata el conjunt. Miquel Àngel Casasnovas |
||
Hits: 601