Monestir de les Concepcionistes

Cuando en 1976 fue canonizada esta santa, el papa Pablo VI en su alocución aludía a ella con la pregunta de Dante que en La Divina Comedia (Paraíso, canto 32) dice: «¿Dónde está Beatriz?» anhelando la presencia de su experta conductora por los maravillosos parajes que con ella iba recorriendo. En cuanto a Beatriz de Silva podemos responder que se la descubre en la orden de la Inmaculada Concepción de la que fue fundadora.

Nació Beatriz hacia 1424 en Ceuta, hija de la familia portuguesa del gobernador de aquella plaza Ruy Gómez de Silva y su esposa Isabel de Meneses. En esta ciudad, según dice la tradición, un italiano pintó un hermoso cuadro de la Virgen reproduciendo en ella las facciones de Beatriz. En ello se insinúa que esa semejanza pone de manifiesto que la santa fue una fiel imitadora de María.

En su juventud Beatriz fue dama de honor de la reina Isabel, esposa de Juan II de Castilla y madre de Isabel la Católica. Desde Tordesillas, en donde por entonces se hallaba la corte castellana, la virtuosa joven se encaminó hacia Toledo, donde permaneció largos años dedicada a la vida contemplativa en un monasterio cisterciense, aunque sin hacer profesión monástica. Allí se encontró con ella Isabel la Católica, siendo ya reina, y ambas planearon la fundación de la orden de la Inmaculada Concepción de María.

Tirso de Molina en una obra dramática pone en boca de la Virgen estas palabras dirigidas a Beatriz: «En Toledo has de fundarme / una nueva religión / que el nombre y hábito tenga / de mi Pura Concepción». En 1484 Beatriz y doce novicias iniciaron la vida conventual en Santa Fe, un pequeño monasterio que la reina les ofreció. La nueva Orden fue aprobada en 1489 por una bula del papa Inocencio VIII.

Dos años después, en 1491, cumplida ya su misión, Beatriz fue llamada a la contemplación eterna de Dios en el cielo. Era, según parece, el 17 de agosto, tercer día dentro de la octava de la Asunción de la Virgen. Según dice la escritora de la Orden sor María de Ágreda, en su obra Mística Ciudad de Dios, durante los tres días inmediatos a la Asunción de María se habían visto en Jerusalén unas luces maravillosas.

Guillermo Pons

Va ser al final del segle XVI quan es començà a demanar l’establiment a Maó d’un convent de monges. La Universitat maonesa i diversos particulars donaven suport auna iniciativa  i es comprometien a sostenir-la econòmicament amb les rendes suficients. Tanmateix, no seria fins 1612 quan el bisbe de Mallorca fraSimó Bauzà, durant la seva visita pastoral a Menorca, confirmà la creació del convent sota l’advocació de santa Catalina de Siena. Atorgat el permís, sorgia un problema important, l’emplaçament del convent, ja que hi havia molt poc espai disponible dins del recinte emmurallat de Maó. Després de discutir sobre els diversos llocs possibles, l’any 1615 s’optà per ubicar el convent en al sector oest de la muralla de l’antic castell, vora el penya-segat del port. L’església s’edificà al vall o fossat del castell, a la part de la torre de la Gruta, la qual cosa obligà  a treureles carnisseries que ocupaven aquest espai. El rector de Maó, Llorenç Mercadal, vengué unes cases que poc abans havia comprat dins del castell, al carreró de la Gruta, que arribaven també fins al penya-segat. La primera pedra de l’església es va posar l’11 de novembre de 1616. Les obres avançaren a una velocitat inusitada, ja al cap de 4 mesos, el 5 de març de 1617, es procedia a la seva benedicció. Mentrestant, continuaven les obres del convent, que no s’acabaren fins 1623. Aquest mateix any, la Universitat de Maó envià una comissió al poble mallorquí de Sineu per acompanyar les primeres tres monges que havien de formar la comunitat. La rebuda d’aquestes religioses per part dels maonesos fou molt efusiva i el 6 de juliol de 1623. Les monges fundadores foren sor Anna Creus, priora, sor Úrsula Mas, vicària, i sor Mariana Vanrell. La nova comunitat, a diferència del que s’havia previst, no quedà sota l’advocació de santa Catalina de Siena, sinó de la Immaculada Concepció, jaque les tre s religioses pertanyien a l’orde de la Immaculada Concepció, fundada per santa Beatriu de Silva l’any 1484. La comunitat anà augmentant a partir d’aquest petit nucli originari i aviat calgué ampliar les dependències del convent. D’aquesta manera, l’any 1637, la Universitat de Maó adquirí algunes cases més per construir un refetor i tancar el convent de manera adient. L’any 1654 hi hagué  una nova ampliació a partir d’una part del carreró de la Gruta.

Al segle XVIII s’hi van fer altres ampliacions i reformes. Així, l’any 1707 la comunitat adquiria dues cases més, a la vegada que el governador Dávila cedí al convent una part del carreró de Madó Milanesa i una finca que havia estat confiscada a Bartomeu Seguí, considerat rebel per donar suport a l’arxiduc Carles d’Àustria durant la Guerra de uccessió. És possible que això fos una compensació pel saqueig de la vila de Maó perpetrat pels soldats del governador el gener d’aquell any en represàlia per l’aixecament austriacista. En aquesta ocasió, les monges abandonaren el convent per buscar refugi amb les seves famílies. A mitjan segle es reformà totalment l’església, que a partir d’aquest moment quedà dedicada al Cor de Jesús. La darrera ampliació del segle XVIII es va fer l’any 1785, quan es formalitzaren unes permutes amb altres propietaris de cases ubicades vora el mirador, amb la qual cosa permeté ampliar l’hort del convent i situar-hi un petit cementeri. Les obres foren possibles gràcies a que el rei Carles III donà al convent mil peces de vuit.

La comunitat sobrevisqué la desamortització eclesiàstica, però perdé les seves rendes que s’havien estimat en unes 1.500 lliures anuals. El Govern assignà a cada monja, en concepte de manutenció, una pesseta diària, però atès que això era insuficient per al sosteniment del convent, les monges hagueren de fer diversos treballs per obtenir ingressos. Al final del segle XIX es tornaren a fer obres de consideració a l’església, renovant tota la façana d’acord amb el projecte de l’arquitecte Manuel de los Ríos i refent el sostre a causa de l’enfonsament de la volta. Durant la Guerra Civil el convent fou saquejat, però es salvà de la destrucció. Tanmateix, en els anys quaranta s’hi hagueren de fer obres per reparar els desperfectes.

El convent és poc visible des de la plaça de la Constitució, ja que gairebé tot el complex d’edificis s’obre cap a dins, sobre el penya-segat del port. La façana antiga, que constava d’un gran arc ogival amb nombroses fornícules, desaparegué amb la reforma de 1899, que la deixa en l’estat actual. L’església és de nau única, que s’estreny lleugerament per la capçalera, que compta amb dues petites capelles laterals separades del presbiteri per sengles arcs de mig punt. A la clau de volta mostra la data de 1747, testimoni de la reforma de mitjan segle XVIII. La volta original fou substituïda per un fals sostre més  elevat, de guix i canyís en la reforma de final del segle XIX. De la mateixa època és el cassetonat de fusta quesosté el cor.

Pel que fa al convent, està format per un seguit d’espais articulats al voltant de dos patis interiors i de l’hort. La seva estructura mostra com, en efecte, respon a una successió d’ampliacions i reformes, si bé això no li resta qualitat arquitectònica. D’entre les seves dependències cal destacar el refetor, cobert amb volta d’arcs ogivals.

Miquel Àngel Casasnovas