Parròquia de Nostra Senyora del Carme

El título y la festividad de la Virgen del Carmen tienen unas raíces históricas muy antiguas y que derivan de la interpretación simbólica de una pequeña nube que el profeta Elías contempló sobre el mar Mediterráneo desde el monte Carmelo (1Re 18, 43-45). Unos eremitas establecidos en el dicho monte consideraron esta nube, que precedió a una lluvia copiosa, como un místico anuncio de la Virgen María, de la cual nació Jesús que había de fecundar toda
la tierra mediante su obra salvadora.

Los ermitaños del Carmelo se extendieron por toda Europa a partir del siglo XIII y por su origen fueron llamados «carmelitas». Desde entonces la devoción a María con el nombre de «La Virgen del Carmen» floreció por todas partes y suscitó unas prácticas de piedad muy peculiares, como la del escapulario, que viene a significar el recibir de la Virgen una vestidura simbólica de protección. La fiesta del Carmen, el 16 de julio, fue celebrada con mucho fervor, y a ello hace referencia el poeta José María Pemán diciendo que se pasó «de la Nube a la Copla».

El contenido espiritual de esta denominación del «Carmen» es muy sugestivo y copioso. Se mira con especial complacencia el llevar esa prenda de vestir que María como madre ofrece a sus hijos a fin de proteger la vestidura de la gracia bautismal. Otro aspecto es el de la defensa en medio
de las tempestades, tanto en el mar como en otros muchos peligros que nos acechan en el camino de la vida.

A María, como estrella que nos guía y nos salva en medio del mar tempestuoso, le cantaba Miguel de Cervantes con estos sonoros versos: «Virgen que el sol más bella, / Madre de Dios, que es toda tu alabanza: / del mar del mundo Estrella, / por quien el alma alcanza / a ver de sus borrascas
la bonanza».

Muchos conventos e iglesias con la advocación del Carmen surgieron junto a los puertos de mar. También en Mahón sobre el acantilado de su muy valorado puerto, se levantó el esbelto templo de Ntra. Sra. del Carmen, lugar de plegaria para navegantes, para pescadores y para innumerables personas
que confiadamente imploran la protección de la más bondadosa madre.

Guillermo Pons

L’agost de 1684 fra Joan de Canser, provincial dels carmelites, sol·licità als jurats de Menorca l’autorització per fundar un convent del seu orde. La petició fou desestimada, però els carmelites insistiren i l’any següent el carmelita maonès fra Atanasi Estrader tornava a formular la petició. Aquest cop els jurats proposaren l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia de Maó i la muntanya de Santa Àgueda com a llocs propicis per a la instal·lació del convent. Mentrestant, els carmelites s’havien introduït d’alguna manera mitjançant la confraria del Sant Escapulari, que tingué una bona acceptació gràcies a les indulgències de què gaudia. El 1689, fra Atanasi va vendre una propietat que compartia amb la seva germana Joana per comprar un terreny al lloc on després s’aixecaria el convent de Maó. Aquí s’hi fundaria una petita capella dedicada a la Verge del Carme.

Tanmateix, l’establiment del convent no resultaria gens senzill, sobretot per l’oposició que tingué des del primer moment per part de la comunitat de preveres de la parròquia de Santa Maria i dels franciscans del convent de Jesús. Les obres començaren l’any 1725, però foren paralitzades per ordre del tinent governador Kane, a instància de les altres comunitats religioses. Persistents, els carmelites aconseguiren la llicència del rei Jordi II de la Gran Bretanya (1749) i es col·locà la primera pedra del nou edifici el 19 de maig de 1750 en presència del tinent governador William Blakeney i les principals autoritats de l’illa. Les obres es prolongaren durant tota la segona meitat del segle XVIII i els primers anys del XIX.

L’emplaçament elegit era un lloc extramurs de l’antiga vila de Maó, cap a llevant, sobre el penya-segat del port. El primer mestre d’obres fou Antoni Garcias, però no tenia la capacitat tècnica de dur a terme una obra d’aquesta envergadura. L’any 1753 fou substituït pels mestres Joan Vila, Joan Díaz i Jaume Morro, els quals hagueren de fer canvis importants en el projecte inicial. Un any més tard, la nau i les capelles laterals ja estaven acabades.
Per tal de poder celebrar al temple, es paredà la nau a l’alçada del creuer i es beneí l’església el 14 de juliol de 1754. La capçalera de l’església fou acabada molt més tard i, finalment, l’any 1808 s’enderrocà el mur que tancava el creuer per mostrar l’església en la seva integritat.

L’església del Carme, que obeeix als paràmetres decoratius neoclàssics,és un dels principals edificis religiosos construïts a Menorca en el segle XVIII. De gran qualitat arquitectònica, té planta de creu llatina i quatre capelles a cada costat, entre contraforts, cobertes amb volta de canó. Les capelles laterals estan connectades entre elles amb arcs de notable amplada, de manera que gairebé sembla que es tracta de sengles naus laterals. La nau central està coberta amb volta d’aresta i el creuer, amb una airosa cúpula amb quatre rosetons, rematada amb un llanternó. Al peu de l’església hi ha el cor, sostingut per tres arcs de mig punt de menor alçada que els de les capelles laterals. La decoració interior és de gran sobrietat i està marcada pel potent entaulament d’inspiració clàssica que recorre tot el temple. La coberta amb volta d’aresta permet l’obertura de finestrals per damunt de les capelles, que forneixen l’església d’una notable lluminositat. Més endavant, l’escultor Ferran Miquel Comas treballà en la decoració d’estuc, d’inspiració rococó.

Pel que fa a la façana principal, és molt sòbria i restà inacabada. Està flanquejada per dues torres rematades de manera un tant forçada. Dues columnes d’ordre corinti sostenen un frontó romput, rematat per una fornícula amb la imatge de la Verge del Carme. El conjunt queda emmarcat per un arc de mig punt. Cal destacar les bases del que sembla que havien de ser quatre grans columnes d’ordre gegant, que presumiblement havien de sostenir un gran frontó. La façana lateral està marcada pel ritme dels contraforts i del volum del creuer.

El convent s’anà construint al mateix temps que l’església, però avançaren molt més lentament. L’any 1777 només hi havia dos costats del claustre acabats. Es tracta d’un edifici de grans dimensions, neoclàssic, de decoració sòbria. Destaquen, a la planta baixa del claustre, les mènsules esculpides per Ferran M. Comas. S’accedia al claustre pel portal que dóna a la plaça, que donava pas a una porteria de petites dimensions.

La vida del convent del Carme fou curta. L’any 1821, durant el Trienni Liberal, la comunitat fou suprimida i el convent passà a tenir diversos usos, entre d’ells
seu de l’anomenada Tertúlia Patriòtica, societat política d’ideologia liberal exaltada. També fou Nacional de Maó. Amb la restauració de l’absolutisme de Ferran VII (1823), els frares carmelites tornaren al convent, però la comunitat fou definitivament dissolta el 1835, arran de la desamortització de Mendizábal. L’església romangué oberta al culte i posteriorment fou elevada a la categoria de parròquia, però el convent passà a tenir diversos usos civils (mercat, escola, presó,jutjat), la qual cosa implicà profundes modificacions que han alterat sensiblement la seva imatge original. Al final del segle XX experimentà una notable intervenció per adaptar les plantes  superiors del claustre a espais culturals, mentre que es reformar l’inferior, on hi ha encara les parades del mercat i altres espais comercials.

Miquel Àngel Casasnovas