Parròquia de Sant Antoni Maria Claret

Cuando fue canonizado el Padre Claret el 7 de mayo de 1950, Pío XII afirmaba que con razón dirigían su mirada hacia el nuevo santo «los obreros, los sacerdotes, los obispos y todo el pueblo cristiano ya que hallan en él ejemplos preclaros con que alentarse…». Su vida, en efecto, estuvo colmada de muy valiosas enseñanzas y de copiosos frutos de evangelización. Su existencia no fue una ruta triunfal, sino que estuvo marcada por ataques y persecuciones, que pusieron en peligro su vida y le llevaron a morir en el destierro. Nacido Antonio María el 23 de diciembre de1807 en la población de Sallent, del obispado de Vic, fue bautizado el día de Navidad. Era el quinto de varios hermanos, siendo todos ellos educados muy cristianamente por sus padres Juan y Josefa. Antonio comenzó a trabajar en el arte textil, donde se le abrían caminos muy favorables, con peculiares ofertas debido a su notable talento en esa profesión. Pero él optó libremente por seguir estudios en el Seminario de Vic.

Ordenado sacerdote en 1835, muy pronto Antonio María empezó una labor de predicación misional por los pueblos de Cataluña y también en las islas Canarias. Caminaba siempre a pie y alimentándose de limosna. Se le unieron algunos jóvenes sacerdotes con los cuales en 1849 dio comienzo a la congregación de «Misioneros Hijos del Inmaculado Corazón de María», extendida luego por muchas partes del mundo.

Sin que él se lo esperara, fue designado arzobispo de Santiago de Cuba, donde permaneció siete años y no cesó de recorrer la región. Aunque se ganó el afecto del pueblo, no le faltaron obstáculos. En febrero de 1856 sufrió un atentado en que quedó gravemente herido y en peligro de muerte. En su autobiografía, que escribió por obediencia a su confesor, dice él «No puedo explicar el placer, el gozo y la alegría que sentía mi alma al ver que había logrado lo que tanto deseaba, que era derramar la sangre por amor a Jesús y a María, y poder sellar con la sangre de mis venas las verdades evangélicas». Y añadía su esperanza de un día poder derramarla toda muriendo mártir.

Con pena dejó esa diócesis del oriente de Cuba cuando la reina de España Isabel II le reclamó para que fuera su confesor, encargo que aceptó a disgusto y con la condición de que no residiría en el palacio real y así podría dedicarse a su labor pastoral. Cuando había de participar en los viajes de la soberana no dejaba de predicar en las poblaciones por donde pasaba, como lo hizo en Menorca en 1860.
En 1868 el arzobispo Claret hubo de salir de España y residió en una solitaria abadía cisterciense, cerca de Narbona, donde ocurrió su santa muerte el 24 de octubre de 1870. Durante aquella noche una aurora boreal revistió de púrpura la oscuridad nocturna, fenómeno que suscitó especial atención de quienes conocían la espiritualidad de este prelado, cuya labor apostólica él mismo había considerado dirigida por la Providencia y vinculada con la figura bíblica del «Ángel del Apocalipsis».

Guillermo Pons

L’estiu de 1969 un grup de matrimonis joves del voltant del carrer Orient de Ciutadella es reunia empès per les preocupacions socials i per celebrar l’eucaristia. Les trobades eren a cases particulars i cotxeries d’una de les zones en ràpida expansió de la ciutat, pertanyent al districte parroquial de la Catedral. La petita comunitat de barriada anava en augment i aviat es va plantejar de constituir-se en ajuda de parròquia de la Catedral. Aquest projecte, però, derivà cap a l’erecció d’una parròquia independent.

Des del segle XIX, Ciutadella només tenia dues parròquies, la Catedral i Sant Francesc. L’any 1966 s’havien constituït les parròquies de Sant Esteve i de Sant Rafel per atendre les creixents necessitats pastorals de l’eixample ciutadellenc. La petita comunitat de barriada nascuda a zona que anava de l’Hospital Municipal fins a l’extrem del Camí de Maó vindria a completar el mapa parroquial de la capital diocesana. I el 28 de novembre de 1971, primer diumenge d’advent, naixia la nova parròquia sota l’advocació de Sant Antoni Maria Claret, bisbe, que essent confessor de la reina Isabel II havia acompanyat la sobirana i la resta de la família reial en la visita que realitzà a Menorca el setembre de 1860. El primer rector fou Sebastià Seguí Coll.

La demarcació de la nova parròquia abastava tota la zona del llevant del nucli urbà de Ciutadella, a banda i banda del Camí de Maó, a més dels llocs i urbanitzacions amb accés a partir del camí Vell, carretera general, camí des Caragol, camí d’Algaiarens, camí de ses Retxilleres, camí de Son Angladó i camí de ses Capelletes. Es tractava d’una àmplia demarcació territorial que no amagava, tanmateix, la precarietat de mitjans materials de la nova parròquia. En efecte, a manca de locals propis el decret d’erecció preveia que mentrestant es podien emprar els temples de la Catedral i Sant Francesc per a la celebració de matrimonis i funerals. Per a les celebracions ordinàries, la parròquia trobà aixopluc a les noves instal·lacions del Col·legi de la Consolació, que des del començament sempre tingué una especial vinculació amb Sant Antoni Maria Claret.

Per tant, era òbvia la necessitat de comptar amb un edifici parroquial suficient que permetés superar aquesta fase inicial de provisionalitat. Una gran passa endavant va ser la donació d’uns terrenys pel seu propietari, Francesc Vivó Squella. Amb l’ajuda dels feligresos, que hi aportaren la feina i els diners, el complex parroquial començaria a prendre forma. Com evocava Bosco Faner, que havia conegut el naixement de la parròquia com a diaca i hi celebrà la primera missa, “la parròquia que construïen no necessitava manobres, arquitectes, fusters, electricistes, fontaners… Sabeu què és el que necessitava? Necessitava persones enamorades de Jesús que volguessin fer córrer, de boca en boca, allò que inflamava el seu cor: Jesús ens estima a tots i ens estima així com som.”

La benedicció de la nova església pel bisbe Mn Miquel Moncadas tingué lloc el 24 de desembre de 1975 durant la Missa del Gall. Aleshores el complex parroquial comptava amb l’església, de planta rectangular, el despatx parroquial i algunes dependències per a reunions. S’havia previst continuar les obres i construir nous espais i dependències, com ara la rectoria, el club de joves (que mentrestant feien servir locals provisionals), aules de catequesi, la capella del Santíssim i, fins i tot, un petit bar i una guarderia. El bar no s’arribaria a fer; en canvi la guarderia era una vella necessitat per a la gent d’una barriada treballadora en què moltes dones s’incorporaven al món laboral. Durant molts anys la que seria l’escola infantil Joguina va fer servir els locals parroquials.

Amb el temps es van anar fent successives ampliacions. La nau de l’església s’engrandí l’any 1994 amb la capella del Santíssim i el campanar, que destaca enmig de la plaça Joan de Borbó. L’estructura de tot el complex, també de l’església, és funcional i senzilla, sense grans pretensions arquitectòniques, però a la vegada acollidora i lluminosa, ja que la llum natural que entra pels finestrals adquireix un gran protagonisme. El presbiteri està presidit per un Sant Crist que havia estat de la capella instal·lada a l’institut Josep Maria Quadrado. El retrat de Sant Antoni Maria Claret, beneït pel bisbe Moncadas el 24 d’octubre de 1972, fou donat a la parròquia pels Pares Claretians de Catalunya.

Des de la seva fundació, han presidit la parròquia els rectors Sebastià Seguí (en dos períodes diferents), Pere Comella, Modest Camps, Florenci Sastre, Rafael Portella i Bosco Martí, l’actual rector. La petita comunitat de barriada nascuda al finals dels anys seixanta es convertí en parròquia sense deixar de ser comunitat, i així continua fent camí enmig d’una barriada que no para de créixer.