Parròquia de Sant Esteve

Al començament dels anys cinquantes del segle passat Ciutadella experimentava un important creixement. Una de les barriades perifèriques que es començava a desenvolupar era la compresa entre el carrer Mallorca i el passeig de Sant Nicolau. Una fita important va ser la construcció d’habitatges protegits de l’anomenada Barriada Gelabert ¾pel nom de l’alcalde, Joan Gelabert¾ en la dècada dels quaranta. Anys més tard es construí l’ambulatori de la Seguretat Social que comptava amb una petita capella que fou beneïda el 18 de març de 1955. Sota l’advocació de sant Esteve, protomàrtir les relíquies del qual foren presents a Menorca tal com ens transmet la carta del bisbe Sever, a la capella de l’ambulatori s’hi celebrava l’eucaristia els diumenges i festes.

Amb el pas dels anys el barri anava creixent i l’any 1964 entrava en funcionament el nou edifici de l’Institut Laboral, avui IES Josep Maria Quadrado. El professor de religió del centre, Jaume Gener, hi celebrava la missa dominical en una sala polivalent a la qual hi assistien alumnes i veïns del barri. Aleshores, però, ja era clar que tant la capella de l’ambulatori com la sala polivalent de l’institut no podien donar un servei pastoral adequat a una població en ràpid creixement. Així, el 24 d’octubre de 1966 el bisbe administrador apostòlic de Menorca Rafael Álvarez Lara signava el decret de creació de la parròquia de Sant Esteve Protomàrtir, segregada de la de Sant Francesc. El districte parroquial que inicialment abastava una àmplia zona urbana de nova expansió compresa entre el Camí de Baix i el carrer Mallorca, a més de les finques connectades pel camí de sa Caleta.

Eren temps de canvis socials, econòmics i culturals accelerats. També eclesials, en els anys de l’immediat postconcili, quan es vivia amb una gran intensitat i esperança l’aggiornamento que havia suposat el Vaticà II, clausurat l’any 1965. La nova parròquia s’adaptaria des dels seus inicis als nous vents de renovació eclesial, amb un fort esperit comunitari. Des d’un primer moment es va plantejar la construcció d’un complex parroquial molt auster i funcional que a la vegada servís com a equipament del barri. Per a la construcció, la comunitat parroquial contactà l’estiu de 1967 amb una organització laica amb seu a Brussel·les, Les compagnons batisseurs, que contribuïen a la construcció d’equipaments comunitaris en suburbis de zones subdesenvolupades. Un grup de joves majoritàriament francesos, però també alguns britànics i l’objector de consciència nord-americà Mark Logan es desplaçaren a Ciutadella per treballar en la construcció del nou complex parroquial que ocupava un solar de 1.400 metres quadrats delimitat per la plaça Menorca i els carrers Madrid i Magnífics Jurats. La major part dels veïns de la demarcació parroquial eren de classe treballadora.

Al final de l’estiu l’obra estava pràcticament acabada i el 12 d’octubre fou nomenat el primer rector, Llorenç Olives Galmés, que havia estat el principal promotor del complex parroquial. Tres dies després, el vicari general del bisbat, Joan Jaume, beneïa l’església parroquial. Aquesta, però, aviat es mostrà insuficient i fou precís procedir a una ampliació que es dugué a terme l’any 1971 sota el projecte de l’arquitecte Jaume Villalonga.

Amb els anys s’han fet altres obres d’ampliació i reforma que han donar lloc a la fesomia actual. Destaca el jardí interior, un espai de pau i serenor amb un petit safareig, al fons del qual hi ha la capella del Santíssim, inaugurada l’any 1983. Un ampli vestíbul dóna accés a l’església, de planta quadrada i de gran austeritat, però molt lluminosa per les vidrieres que ocupen dos dels quatre costats, un a la banda del jardí. L’església compta amb un orgue construït per Gabriel Blancafort l’any 1971 que fou adquirit gràcies a un donatiu. Completen la planta baixa la sagristia, el despatx parroquial, les dependències de Càritas i dels clubs infantil i juvenil. A la planta superior, ocupant les ales que donen al carrer Magnífics Jurats i a la plaça Menorca hi ha la rectoria i les aules de catequesi.

Els primers anys de vida de la parròquia foren d’una gran efervescència en la vida comunitària. Eren els anys del final del franquisme i els primers de la transició a la democràcia, amb una important agitació social i política que també van afectar la vida de la comunitat parroquial, a vegades amb polèmica en una època en què les noves forces polítiques encara actuaven en la semiclandestinitat. Un exemple d’això és l’acte polític del Moviment Socialista de Menorca (una de les formacions que poc després donaria lloc al PSM) que tingué lloc a Sant Esteve sense comptar amb el vistiplau ni del bisbat ni dels responsables parroquials. En molts altres casos, però, la Sala Òmnium parroquial acollí actes culturals, com ara concerts de Joventuts Musicals al començament dels anys setanta, i les representacions teatrals del grup parroquial de teatre, que tingué una notable activitat en els anys vuitanta.

No hi manca gaire perquè la parròquia de Sant Esteve compleixi el seu cinquantenari. Al llarg d’aquest gairebé mig segle de vida, la parròquia ha tingut cinc rectors: Llorenç Olives, Antoni Sintes, Berto Vidal, Francesc Triay i Bosco Faner, l’actual rector, fent present allò que en paraules de Llorenç Olives escrites en el moment fundacional volia ser la comunitat de Sant Esteve: “una comunitat que peregrina vers el Senyor i vol viure aquí, a la terra, “sota la tenda” i no té la pretensió d’immortalitzar-se, construint obres perdurables.