Parròquia de Santa Maria - Diòcesi de Menorca



Direcció:
Plaça Constitució,3
GPS: 39°53’21.5″N 4°15’52.2″E
CP.
07701 – Maó
Telèfons
971363949 / 679159704
Mail
psmaria@bisbatdemenorca.org
Facebook
https://www.facebook.com/santamariamahon/
Grups Parroquials
Grup Consell Parroquial Catequesi Confraries del Sant Sepulcre La Soledat Confraternitat de Sant Corneli (Centurions) Grups de Vida Creixent Grup de Bíblia Grup de “Nuevo amanecer” Grup Càritas. Coral parroquial Grup visitadors de malalts.
Responsables
Rector Mn. Joan Miquel Sastre Preto Prevere Adscrit Mn. Manolo Bonet Fuster

TITULAR DE LA PARRÒQUIA – LA ASUNCIÓN DE MARÍA
La fe de la Iglesia en la asunción de la Virgen al cielo en cuerpo y alma pone de relieve la coherencia existente entre todas las verdades reveladas y que los fieles profesan. Esta “analogía de lafe” llevó a los teólogos y al pueblo cristiano, ya desde la época de los Santos Padres, a considerar que en la Madre del Señor se ha realizado ya su glorificación integral, a imagen de Cristo resucitado. San Juan Damasceno a ese respecto seexpresaba diciendo: “¿Cómo era posible que aquella que albergó a Cristo en su seno, fuera devorada por la muerte?… ¿Cómo podía la corrupción atreverse a invadir el cuerpo que había recibido dentro de sí a la Vida? Todas estas cosas en modo alguno podían afectar el alma y el cuerpo de la que fue portadora de Dios?” (Homilía 2ª sobre la Asunción). El 1º de noviembre de 1950 el Siervo de Dios Pío XII realizaba la definición dogmática de esta verdad de fe, que ya la Iglesia había profesado unánime a lo largo de muchos siglos. San Amadeo de Lausana (+1159) afirmaba que María “llevando una doble vestidura, con los ojos del alma y del cuerpo, contempla en sus dos naturalezas a Aquel que es Dios y hombre, al que ve con una claridad tanto mayor que los demás, cuanto a todos sobrepasa en el ardor de la caridad” (Homilía mariana 7ª). La Iglesia bizantina llama “Dormición” al tránsito de María al cielo, y en uno de sus inspirados cánticos exclama: “En tu dormición no has abandonado el mundo, oh Madre de Dios”. Lo mismo enseña la constitución Lumen Gentium del Concilio Vaticano II afirmando que María “una vez recibida en los cielos, no dejó su oficio salvador, sino que continúa alcanzándonos, por su múltiple intercesión, los dones de la eterna salvación» (LG 62). El arzobispo de Santiago de Compostela, Fray Rafael Vélez, que injustamente permaneció confinado en Mahón durante unos diez años, en 1843 hizo editar unos gozos a la Asunción de Nuestra Señora, en una de cuyas estrofas se dice: “De este trono de gloria, / serviréis de amparo y guía / a losfieles cristianos, / que a Vos claman noche y día. / Protegednos, dulce Madre, / amparadnos noche y día”. Guillermo Pons
HISTÒRIA DE LA PARRÒQUIA – SANTA MARIA DE MAÓ
L’antiga població romana de Mago, que havia arribat a tenir la condició de municipi romà, havia entrat en decadència fins a desaparèixer en algun moment dels segles VI-VII. Més tard, els musulmans aixecaren un castell en aquell mateix emplaçament, el castell de Magun, que l’expedició catalanoaragonesa trobà el gener de 1287. Perdisposició d’Alfons III, Maó es convertiria en una vila i, a tal efecte, el monarca i els seus representants donaren solars dins del castell perquè els beneficiaris hi construïssin les seves cases. Però una vila no s’entenia sense una església i ja el 23 de gener de 1288 el rei fundà a Menorca tres capellanies de patronat reial, una de les quals era la de Maó. El 20 de maig de 1294 Jaume II d’Aragó, germà i successord’Alfons III, concedí als habitants de Maó un espai dins delcastell per edificar-hi un temple dedicat a la Verge Maria. Més tard, l’any 1301, Jaume II de Mallorca afirmava alPariatge que la parròquia de Maó era la més important de l’illa després de la de Ciutadella. Segons el Pariatge, la parròquia de Santa Maria tenia una església sufragània, la capella de Mussuptà.Sembla que a mesura que creixia la població de la vila fou necessari realitzar reformes a la primitiva església. Per exemple, cap a l’any 1420, el rei Alfons V donà llicència per afegir dues capelles al costat de la muralla. Aquí hi ha una de les característiques de la parròquia primitiva: utilitzava la muralla com a mur lateral i, a més, aprofitava una torre situada a l’angle de la muralla com a campanar. Pel que fa a l’estructura, era una església de nau única i capelles laterals entre contraforts, amb coberta sostinguda per arcs i volta ogivals. Orientada de sud a nord, el cor es trobava a la part del campanar i el presbiteri, a la part oposada, en una distribució similar a l’actual, si bé l’edifici era més estret i curt. Algunes estructures d’aquesta primera església van sortir a la llum durant les excavacions dutes a terme l’any 2010 aprofitant les obres de canvi de paviment.A part del rector i dels seus vicaris, hi havia una comunitat de beneficiats prou nombrosa que celebraven misses als diversos altars de la parròquia. Tanmateix, sembla que fins la reforma tridentina molts dels rectors de Santa Maria eren personatges importants que mai no varen estar a la seva parròquia sinó que es limitaven a cobrar les rendes corresponents. Més aviat tenien un capellà de Maó que els representava i exercia les funcions inherents al càrrec.El setembre de 1535 l’església parroquial fou saquejava i patí danys importants, per la qual cosa fou precís procedir a la seva restauració, però també s’hi van fer obres d’ampliació, ja que l’any 1544 els jurats varen adquirir un hort amb aquest objectiu. Al final del segle XVI, l’església tenia sis trams de volta, amb cinc capelles a cada costat de la nau (el sisè espai corresponia a sengles portes, la de l’Àngel que s’obria a l’actual plaça de la Constitució i la de la Font o del Cor, a l’interior del castell) i dues capelles més a cada costat del portal major i l’absis. L’altar major estava dedicat a Santa Maria, sense que quedi clara quina era l’advocació inicial. Fou l’any 1612 quan, arran de la visita del bisbe fra Simó Bauzà, la parròquia fou dedicada a l’Assumpció de la Verge, titularitat que actualment ostenta.La vila de Maó experimentaria un important creixement demogràfic que aviat obligaria a construir ravals fora de les muralles. Paral·lelament, creixien les necessitats d’espai al temple parroquial. Aleshores hi havia diversos edificis adossats a l’església i això era un entrebanc important. D’altra banda, la part del cor amenaçava ruïna perquè s’aixecava damunt d’unes coves excavades per particulars, la qual cosa havia afectat la solidesa dels fonaments. Calgué comprar aquestes finques i traslladar les carnisseries que hi havia a la part del portal major abans d’emprendre el projecte no ja d’ampliació, sinó de nova construcció. Els plànols foren encarregats l’any 1747 al pintor Giuseppe Chiesa i l’any següent començaren les obres que, tanmateix, permeteren continuar celebrant el culte a l’edifici primitiu. En aquest sentit s’optà per la fórmula ja assajada a Sant Francesc: construir la nova església sobre l’antiga i, un cop acabada, procedir a la demolició. Les obres finalitzaren l’any 1788, amb l’acabament del presbiteri, el cor i la sagristia.Tot i trobar-nos en ple segle XVIII, la nova església fou construïda d’acord amb un esquema superat, l’arc ogival i la volta de creueria de tradició medieval. Consta de nau única, de notables dimensions, dividida en sis trams de volta, amb capelles laterals entre contraforts. L’absis és semicircular i al seu costat hi ha la capella de la Comunió. Les capelles laterals, cobertes amb volta de canó, s’obren a la nau amb arcs de mig punt per sobre cadascun dels quals hi ha una tribuna dividida en dos arcs trilobulats que, al segle XIX, van rebre una decoració neogòtica. Des de l’exterior, l’edifici presenta un aspecte excessivament massís, sense ritme.Però el que atorga a la parròquia de Santa Maria una personalitat especial és el magnífic orgue de Johan Kyburz, inaugurat l’any 1810. A diferència de la resta del mobiliari litúrgic, l’orgue pogué ser preservat de la destrucció durant la Guerra Civil. Se salvà així un instrument de renom internacional que, a més embelleix la litúrgia, ha estat i és protagonista de la vida musical menorquina, amb organistes de primer nivell.Miquel Àngel Casasnovas

TITULAR DE LA PARRÒQUIA – LA ASUNCIÓN DE MARÍA

La fe de la Iglesia en la asunción de la Virgen al cielo en cuerpo y alma pone de relieve la coherencia existente entre todas las verdades reveladas y que los fieles profesan. Esta “analogía de lafe” llevó a los teólogos y al pueblo cristiano, ya desde la época de los Santos Padres, a considerar que en la Madre del Señor se ha realizado ya su glorificación integral, a imagen de Cristo resucitado.

San Juan Damasceno a ese respecto seexpresaba diciendo: “¿Cómo era posible que aquella que albergó a Cristo en su seno, fuera devorada por la muerte?… ¿Cómo podía la corrupción atreverse a invadir el cuerpo que había recibido dentro de sí a la Vida? Todas estas cosas en modo alguno podían afectar el alma y el cuerpo de la que fue portadora de Dios?” (Homilía 2ª sobre la Asunción).

El 1º de noviembre de 1950 el Siervo de Dios Pío XII realizaba la definición dogmática de esta verdad de fe, que ya la Iglesia había profesado unánime a lo largo de muchos siglos. San Amadeo de Lausana (+1159) afirmaba que María “llevando una doble vestidura, con los ojos del alma y del cuerpo, contempla en sus dos naturalezas a Aquel que es Dios y hombre, al que ve con una claridad tanto mayor que los demás, cuanto a todos sobrepasa en el ardor de la caridad” (Homilía mariana 7ª).

La Iglesia bizantina llama “Dormición” al tránsito de María al cielo, y en uno de sus inspirados cánticos exclama: “En tu dormición no has abandonado el mundo, oh Madre de Dios”. Lo mismo enseña la constitución Lumen Gentium del Concilio Vaticano II afirmando que María “una vez recibida en los cielos, no dejó su oficio salvador, sino que continúa alcanzándonos, por su múltiple intercesión, los dones de la eterna salvación» (LG 62).

El arzobispo de Santiago de Compostela, Fray Rafael Vélez, que injustamente permaneció confinado en Mahón durante unos diez años, en 1843 hizo editar unos gozos a la Asunción de Nuestra Señora, en una de cuyas estrofas se dice: “De este trono de gloria, / serviréis de amparo y guía / a losfieles cristianos, / que a Vos claman noche y día. / Protegednos, dulce Madre, / amparadnos noche y día”.

Guillermo Pons

HISTÒRIA DE LA PARRÒQUIA – SANTA MARIA DE MAÓ

L’antiga població romana de Mago, que havia arribat a tenir la condició de municipi romà, havia entrat en decadència fins a desaparèixer en algun moment dels
segles VI-VII. Més tard, els musulmans aixecaren un castell en aquell mateix emplaçament, el castell de Magun, que l’expedició catalanoaragonesa trobà el gener de 1287. Perdisposició d’Alfons III, Maó es convertiria en una vila i, a tal efecte, el monarca i els seus representants donaren solars dins del castell perquè els beneficiaris hi construïssin les seves cases. Però una vila no s’entenia sense una església i ja el 23 de gener de 1288 el rei fundà a Menorca tres capellanies de patronat reial, una de les quals era la de Maó. El 20 de maig de 1294 Jaume II d’Aragó, germà i successord’Alfons III, concedí als habitants de Maó un espai dins delcastell per edificar-hi un temple dedicat a la Verge Maria. Més tard, l’any 1301, Jaume II de Mallorca afirmava alPariatge que la parròquia de Maó era la més important de l’illa després de la de Ciutadella. Segons el Pariatge, la parròquia de Santa Maria tenia una església sufragània, la capella de Mussuptà.Sembla que a mesura que creixia la població de la vila fou necessari realitzar reformes a la primitiva església. Per exemple, cap a l’any 1420, el rei Alfons V donà llicència per afegir dues capelles al costat de la muralla. Aquí hi ha una de les característiques de la parròquia primitiva: utilitzava la muralla com a mur lateral i, a més, aprofitava una torre situada a l’angle de la muralla com a campanar. Pel que fa a l’estructura, era una església de nau única i capelles laterals entre contraforts, amb coberta sostinguda per arcs i volta ogivals. Orientada de sud a nord, el cor es trobava a la part del campanar i el presbiteri, a la part oposada, en una distribució similar a l’actual, si bé l’edifici era més estret i curt. Algunes estructures d’aquesta primera església van sortir a la llum durant les excavacions dutes a terme l’any 2010 aprofitant les obres de canvi de paviment.A part del rector i dels seus vicaris, hi havia una comunitat de beneficiats prou nombrosa que celebraven misses als diversos altars de la parròquia. Tanmateix, sembla que fins la reforma tridentina molts dels rectors de Santa Maria eren personatges importants que mai no varen estar a la seva parròquia sinó que es limitaven a cobrar les rendes corresponents. Més aviat tenien un capellà de Maó que els representava i exercia les funcions inherents al càrrec.El setembre de 1535 l’església parroquial fou saquejava i patí danys importants, per la qual cosa fou precís procedir a la seva restauració, però també s’hi van fer obres d’ampliació, ja que l’any 1544 els jurats varen adquirir un hort amb aquest objectiu. Al final del segle XVI, l’església tenia sis trams de volta, amb cinc capelles a cada costat de la nau (el sisè espai corresponia a sengles portes, la de l’Àngel que s’obria a l’actual plaça de la Constitució i la de la Font o del Cor, a l’interior del castell) i dues capelles més a cada costat del portal major i l’absis. L’altar major estava dedicat a Santa Maria, sense que quedi clara quina era l’advocació inicial. Fou l’any 1612 quan, arran de la visita del bisbe fra Simó Bauzà, la parròquia fou dedicada a l’Assumpció de la Verge, titularitat que actualment ostenta.La vila de Maó experimentaria un important creixement demogràfic que aviat obligaria a construir ravals fora de les muralles. Paral·lelament, creixien les necessitats d’espai al temple parroquial. Aleshores hi havia diversos edificis adossats a l’església i això era un entrebanc important. D’altra banda, la part del cor amenaçava ruïna perquè s’aixecava damunt d’unes coves excavades per particulars, la qual cosa havia afectat la solidesa dels fonaments. Calgué comprar aquestes finques i traslladar les carnisseries que hi havia a la part del portal major abans d’emprendre el projecte no ja d’ampliació, sinó de nova construcció. Els plànols foren encarregats l’any 1747 al pintor Giuseppe Chiesa i l’any següent començaren les obres que, tanmateix, permeteren continuar celebrant el culte a l’edifici primitiu. En aquest sentit s’optà per la fórmula ja assajada a Sant Francesc: construir la nova església sobre l’antiga i, un cop acabada, procedir a la demolició. Les obres finalitzaren l’any 1788, amb l’acabament del presbiteri, el cor i la sagristia.Tot i trobar-nos en ple segle XVIII, la nova església fou construïda d’acord amb un esquema superat, l’arc ogival i la volta de creueria de tradició medieval. Consta de nau única, de notables dimensions, dividida en sis trams de volta, amb capelles laterals entre contraforts. L’absis és semicircular i al seu costat hi ha la capella de la Comunió. Les capelles laterals, cobertes amb volta de canó, s’obren a la nau amb arcs de mig punt per sobre cadascun dels quals hi ha una tribuna dividida en dos arcs trilobulats que, al segle XIX, van rebre una decoració neogòtica. Des de l’exterior, l’edifici presenta un aspecte excessivament massís, sense ritme.Però el que atorga a la parròquia de Santa Maria una personalitat especial és el magnífic orgue de Johan Kyburz, inaugurat l’any 1810. A diferència de la resta del mobiliari litúrgic, l’orgue pogué ser preservat de la destrucció durant la Guerra Civil. Se salvà així un instrument de renom internacional que, a més embelleix la litúrgia, ha estat i és protagonista de la vida musical menorquina, amb organistes de primer nivell.Miquel Àngel Casasnovas