Pregar amb els Salms – de Gadi Bosch osc

Lliures de tota culpa Sal 130 (129)

Des de la profunditat de l’abisme surt el crit del salmista. El salm és el cant de confiança d’un fidel que, després d’haver experimentat la separació del Senyor, retroba el seu lloc en una relació renovada amb ell, un nou inici que és un alliberament. El salm comença amb una petició inicial, després conté una confessió de les culpes i la petició de gràcia, una confessió de confiança i una exhortació. El moviment de la pregària és vertical: de la profunditat vers l’altura de Déu, d’on davalla el seu perdó i el seu amor.

Des de l’abisme et crid, Senyor;
Senyor, escolta el meu clam;
escolta, estiguis atent
al meu clam que et suplica
Si tinguessis en compte les culpes,
Senyor, qui es podria sostenir? (vv. 1-3)

Déu és u amb “atenció d’amant”, com diria el papa Francesc. No està adormit, no hi ha que demanar-li el mateix una vegada i una altra. Ell comparteix la nostra proximitat més íntima, no està en cap cel llunyà. Prou de cridar a qui hi és. Comparteix la nostra alegria i el pes de la nostra història. Estam en la seva presència perquè ell ens embolcalla No és una atenció coactiva, sinó amant.

Els sentinel.les esperen el matí;
Israel confia en el Senyor,
perquè són del Senyor l’amor fidel
i la redempció generosa (vv. 7-8).

L’única manera de respondre a les preguntes que neixen de la culpa i de la por, és activar la confiança. Activarla, fer-ne exercicis, fins que afluixi el clau de la pregunta temorosa, fins que no importi tant el més enllà com el més aquí viscuts en gojosa confiança.

Gadi Bosch osc

Publicat al full dominical de dia 06 de juny de 2021

Hits: 717