DE FORA CAP ENDINS, DE DINS CAP ENFORA
Els nostres 5 sentits són com finestres que ens connecten amb una realitat exterior molt estimulant:
- per la vista les imatges, els colors, les formes, l’espectacle ens poden seduir i enlluernar, però també ens poden fer descobrir rostres i realitzacions humanes;
- a través de l’oïda, els sons, els eslògans, els discursos, la música, els ritmes ens poden posseir i alhora ens poden obrir el camí de la bellesa i la veritat;
- per mitja del tacte i el contacte ens podem encadenar però també podem iniciar i mantenir relacions duradores si la fermesa del cor hi entra en joc;
- pel gust del paladar som temptats de tastar les delícies de la gastronomia i la rebosteria, però també podem apreciar l’enginy i l’art de cuiners i pastissers.
- l’olfacte ens alerta tant dels perills d’una fuita de gas com ens pot atreure cap l’aroma d’unes herbes o la fragància d’un ambient acollidor.
Per tal de no quedar-nos atrapats en la teranyina de les sensacions, ens fa falta un sisè sentit interior que ens capaciti per transcendir les formes i els sons, les textures, els gusts i les olors. Aquest ull interior resta aclucat si no feim l’exercici d’entrar dins de nosaltres mateixos per conèixer com som i qui som. L’antic aforisme grec «coneix-te a tu mateix» segueix essent avui més actual que mai abocats com estem al de fora de nosaltres mateixos. La veritat de qui som no són les coses que faig o pens, ni les riqueses i coneixements acumulats, ni les màscares que em pos o em posen, ni les coartades que sempre tenc a mà per defugir responsabilitats. El fariseu Pau de Tars un bon dia rebé, en el seu encontre amb el Ressuscitat una llum interior que li va fer concloure que la seva identitat no la constituïen els títols ni els mèrits adquirits en la seva carrera per ser el més legal, el més savi, el més just. El teòleg alexandrí Orígenes escrivia, un segle més tard: «la tasca de l’ànima que es coneix a si mateixa també consisteix a examinar cada acció com ha estat engendrada per cada pensament i paraula». l St. Agustí recomanava: «entra en tu mateix. En l’home interior hi habita la veritat».
La darrera descoberta de la veritat de mi mateix és que jo no som ni «el primer home» orfe de pare, ni la font última de la meva existència: no m’he creat a mi mateix sinó que em sent creat per un altre, no em dec a mi mateix la meva vida sinó que aquesta m’ha estat donada. Si prosseguesc el camí, aquesta veritat m’atracarà al límit darrer més enllà del qual hi trob o bé el buit, el no res, l’absurd, o bé algú a qui, en la tradició judeo-cristiana, li puc dir: «et don gràcies perquè m’has fet tan admirable». O com la mare dels màrtirs macabeus, admirada de la valentia dels seus fills, exclamava: «jo no sé com heu vingut a l’existència en les meves entranyes; no som jo qui us he donat l’esperit i la vida ni he organitzat tampoc els elements del vostre cos…». Fent un pas endavant, Sant Joan de la Creu exhortava així els seus germans en el camí de la perfecció: «olvido de la creado, memoria del Creador; atención a lo interior y estarse amando al Amado».
El silenciament, la meditació, el diàleg vis-à-vis, la contemplació, el ioga o el zen, els exercicis espirituals, el microclima de Taizé, i altres pràctiques són camins per a aquest viatge interior. Acostumats a sobreviure en un ambient reblert de renous i reclams, d’entreteniments i divertiments, no tinguem por del silenci i, en el silenci, no tanquem l’oïda a la veu que ens pot venir de fora de les nostres emocions i sensacions. El silenci no és per romandre-hi sinó per escoltar altres veus i, si Déu vol, una paraula clara que em pot dir coses com aquestes: «t’estim amb un amor etern», «et duc tatuat al call de la meva mà», i encara «qui hi enviaré», o més explícitament com a Moisès a la muntanya: «compt amb tu per alliberar el meu poble». Necessitam, ni que sigui per una estona, fer que en el nostre entorn tot calli contra l’interès que els nostres dominadors tenen perquè estiguem sempre distrets, tal com descaradament deia el Faraó als capatassos dels seus esclaus hebreus: «carregau-los de feina, si estan ben ocupats no tindran temps de pensar en històries». Temps, idò, per a trobar-nos amb nosaltres mateixos a la presència del Déu que fa seves les veus dels oprimits i dir-li: «aquí em tens, Déu meu, vull fer la teva voluntat».
Avui en dia molts ens podem permetre el luxe de sortir de l’illa i conèixer noves terres. Açò no invalida, però, el viatge de fora cap endins i de dins cap enfora que cadascú pot realitzar, i de franc, tenint com a guia una Esperança contra tota esperança.
Joan Febrer