Raons d’esperança de Mn. Joan Febrer

LA CARA OCULTA, VISIBLE

«Tot ho sé: la cara oculta i la visible. La saviesa que organitza l’univers m’ho ha fet conèixer», afirmasatisfet el savi d’un escrit tardà de la Bíblia grega; es refereix al coneixement no superficial sinó profundde la realitat natural que l’envolta: «l’estructura de l’univers, les propietats dels elements, el principi,l’entremig i la fi del temps». És a dir que, a través de l’observació atenta, l’estudi i la meditació, i gràciesa la saviesa del Creador, ha pogut descobrir aquella cara que resta amagada més enllà de lesaparences o el simple profit de les coses que tenim a mà.

En el temps de les generacions més joves del nostre perímetre occidental, vivíem immersos en un món de confort aparentment inamovible i controlable. La rutinària organització del temps i de la societat, així com la celeritat en en els nostres moviments consumistes i viatjadors, no afavorien una observació profunda per tal de conèixer la cara oculta de la nostra realitat humana, social, personal. Però l’estat d’alarma que ens ha duit al confinament ha sacsejat la nostra tranquil·litat i ha fet emergir, en molts de casos, una cara oculta, desconeguda o ignorada, del nostre escenari.

Confinats a ca nostra, sense poder-nos trobar lliurement a la plaça o al bar, a l’església o al club de jubilats, al poliesportiu o a la piscina, estem travessant un rigorós dejuni quaresmal que ens ha fet sentir fam d’allò que potser no havíem assaborit. I com que «qui té fam moltes se’n pensa», s’ha disparat la imaginació creadora com la força vital que ens permet afrontar la inesperada adversitat. Una imaginació al servei de la protecció contra l’enemic invisible del coronavirus, però també de la comunicació a distància curta o llarga, de l’entreteniment dels petits sense sortir de casa, de la diversió on-line, de la pregària, la reflexió i l’estudi amb el suport de les xarxes, de la redescoberta dels vesins aplaudint a les 20h cada vespre, de la bondat de les noves tecnologies ben emprades, de l’eficàcia del petit gest entreteixit amb milers de gestos per a una bona causa…

A la base d’aquesta emergència de vida amagada, hem pogut prendre consciència que som fràgils i moridors, i que estem tots connectats tant amb el medi ambient que ens envolta com amb el sistema econòmic que ens sustenta i, a través d’açò, amb una multitud de germans. Aquest obrir els ulls ens pot dur, ens ha de dur, a refer el nostre sentit de pertinença, des del petit àmbit de ca nostra fins al de l’única família humana cohabitant la casa comuna d’un mateix planeta; i, en conseqüència, a ser solidaris tant ara, en l’estat d’alarma, com demà en l’esperada recuperació de la normalitat. El suport donat cada fosquet als qui, en primera línia, han fet una feina arriscada per atendre els infectats o per prevenir i proveir els no infectats, s’ha de mantenir, passat el tsunami, en reprendre la rutina constructiva de la feina diària i de la festa de tant en tant.

Els creients ens hem fet aquesta pregunta: «què ens deu voler dir Déu amb aquesta pandèmia?». Però sense apel·lar expressament a Déu, cadascú es pot plantejar: cap a on s’encamina el nostre Titànic? Quina lliçó perdurable n’extraurem d’aquesta experiència? Perquè, encara que ens resistim a creure que la desgràcia sigui un càstig diví contra uns culpables del mal, sí creim que no hi ha res, favorable o advers, que s’escapi dels misteriosos designis de Déu que són de salvació per a tothom i no de condemna. Si convenim idò que les crisis no són per a enfonsar-nos sinó per a créixer en justícia, bondat i germanor, és urgent aprofitar l’oportunitat per adreçar ben orientada la proa cap a bon port. En la meditació i la pregària ens plantejam idò preguntes, i cercam una resposta de sentit en la saviesa del Creador que ens enfortesqui i ens guiï. Amb l’evangeli a la mà, Jesús ens dona la resposta quan diu: «si no us convertiu tots acabareu malament». Una revisió a fons dels nostres hàbits ens ha de dur a una conversió personal i social, com va fer Nínive des del rei fins al darrer dels ciutadans, abans que fos massa tard per salvar la ciutat davant l’ultimàtum del profeta Jonàs.

El cèlebre quadre de Leonardo da Vinci representant l’Última cena ha estat manipulat per algú deixant la taula i el decorat buits, sense comensals, com una icona d’una Setmana santa, enguany, sense celebracions. Però l’enginy d’un tal P. Alvaro Sáenz ha escrit en un llarg i preciós poema que corre per les xarxes: «¿quién ha dicho esas historias que el Cristo este año no sale?, si está vestido de blanco, de azul, en los hospitales…¿Quién dice que el Nazareno no puede hacer penitencia? si están todos atendiendo a todos en las urgencias?». Que la cara oculta de les coses sigui ara més visible, i que Pasqua sigui de Resurrecció.

Joan Febrer

publicat al Diari Menorca de dia 29 de març de 2020