SER ACOLLITS, ACOLLIR-SE I ACOLLIR
L’única forma de deixar de ser foraster és ser acollit. Acollir és rebre el qui ve de fora i fer-li lloc al rotlo de la nostra comoditat, tot assumint la incomoditat que açò pot representar en un primer moment. Tots venim de fora i el primer acolliment que hem experimentat és el de ca nostra on no hi érem i ara hi som. El primer fill acollit és una alegria que incomoda perquè fa baratar horaris i costums. El segon fill potser incomoda el primer perquè li disputa el monopoli de ser el centre de les atencions. Però l’acolliment cordial del nou vingut a casa, com del visitant inoportú, pot fer el miracle d’una esperança de comunió per al qui és acollit i, per a l’acollidor, la promesa d’un amor que creix. No hi ha en l’acolliment gratuït i incondicional del qui ve un reflex de l’acolliment amb què som acollits per Déu el nostre Creador?
Els benestants i acomodats a un sistema de vida – coneguts com escribes i fariseus – criticaven Jesús amb aquest comentari acusador: «aquest home acull els pecadors i menja amb ells». La llibertat de Jesús els desbaratava el mapa de bons i dolents senyat amb perfils massa clars com per integrar tothom en la mateixa i única comunitat. Jesús, acollint els tatxats de pecadors, les males companyies que diria en González-Faus, és acollit per ells en convidar-lo a la seva taula. En el cas dels deixebles d’Emaús, són aquests que acullen el foraster Jesús, l’admeten en la seva companyia i permeten que qüestioni la seva decepció, i finalment el conviden a ca seva: «roman amb nosaltres que ja és tard i el dia comença a fosquejar». I llavors, compartint taula, resulta que aquests deixebles se senten acollits pel qui els parteix el pa. D’aquest testimoni evangèlic sant Pau n’extraurà una exhortació significativa: «acolliu-vos els uns als altres tal com Crist us ha acollit».
L’acolliment és una actitud i una forma de comportament que brolla de la convicció que l’altre, justament quan es manifesta més altre, és a dir, diferent en algun aspecte, és un consemblant meu, un igual però que se’m presenta, a primer cop d’ull, des d’una situació desavantatjosa: fràgil, foraster, necessitat, desinformat, despistat, exclòs. I com que el consider igual que jo, la seva aparició en el meu rotlo em fa despertar aquell imperatiu universal de consciència que em diu: «fes als altres allò que vols que et facin a tu». Com agrairies, també tu l’acollidor, el glop d’aigua en la fatiga de la caminada, la porta oberta en la recerca angoixada d’un refugi segur, l’escolta atenta d’allò que no saps a qui contar-ho!
La primera experiència personal és la de saber-nos acollits per Déu sense haver de presentar un currículum o un certificat, incondicionalment. El primer pas del ritual del bateig és tocar a la porta i sentir que et diuen: «la comunitat cristiana et rep amb una gran alegria». I la segona experiència és la de formar part d’una comunitat on ens acollim els uns als altres amb la reciprocitat de rebre i donar: els forts als dèbils, els dèbils els forts, els savis als ignorants, els ignorants als savis, els instal·lats als desinstal·lats. Els uns als altres, perquè qui és només fort, o només dèbil, o només savi…? I la tercera experiència és la d’acollir el nou vingut no com una jugada tàctica o estratègica ben calculada per treure’n qualque profit personal, sinó com a conseqüència agraïda d’haver estat nosaltres acollits primer.
Acollir és més que convidar a una bereneta o mostrar d’omplir un formulari burocràtic. És donar el meu temps i escoltar el qui ve per fer-me càrrec d’allò que és o el preocupa, o d’alegrar-me amb la seva alegria per brindar junts, o de compartir el seu neguit i cercar amb ell una sortida. La cosa no acaba amb el primer gest; aquest, si es autèntic, duu conseqüències: ens posa en la bona disposició d’acompanyar o de ser acompanyats. Ens fa repensar les nostres certeses i qüestionar els nostres prejudicis. Potser ens durà a refer els nostres hàbits per eixamplar-los fent que l’altre hi tengui cabuda. L’acolliment rebut i practicat ens obrirà la porta d’una última i definitiva esperança: quan serem acollits finalment per Déu amb aquestes paraules o unes de semblants: «era foraster i em vau acollir». O també: «has estat fidel en les coses menudes de cada dia. Entra ara en la festa del teu Senyor».
Joan Febrer