Raons d'esperança de Mn. Joan Febrer

En la desesperació, ESPERANÇA

Enmig de l’infern de destrucció i mort que és Gaza, na Cristina i el seu equip d’UNRWA (l’agència de l’ONU per als refugiats de Palestina) que treballen des d’Espanya, m’han fet arribar aquest emotiu testimoni:

«Palestina es, entre otras muchas cosas, esperanza.Y dignidad. Sobre la dignidad palestina te hablamos en cada mail que te escribimos, porque está viva en cada detalle de la población como un faro imperturbable.Hoy venimos a hablar de esperanza. A transmitirla como disciplina. Porque todos y todas la necesitamos para continuar. Porque en Palestina la necesitan para sobrevivir. Por eso, te quiero contar una historia sobre cómo se defiende la Esperanza en Palestina, a pesar de todo. La esperanza que algunas personas representan. La que algunos corazones son capaces de contagiar, incluso, en medio del infierno que el Gobierno de Israel ha llevado a Gaza.

Ahmed Abú Amsha es un profesor de música de Gaza que se ha convertido en un trovador humanitario. Desde que comenzó la ofensiva militar, su vida ha sido una huida. Doce veces ha tenido que desplazarse junto a su familia. Doce. Y, en cada huida, ¿sabes qué llevaba consigo? Sus instrumentos musicales. Como si de un pedazo de su alma se tratasen. En ellos, encuentra la fuerza para no dejarse llevar por el pánico y la desesperación. Pero Ahmed ha ido un paso más allá. Ha creado algo extraordinario: la Gaza Bird Singing, una banda musical formada por niños y niñas desplazados como él. Niños y niñas a los que enseña a tocar, a sentir, a expresarse a través de las notas. Al tocar, al cantar, encuentran momentos de paz y alegría. Se olvidan, durante unos instantes, de los drones, de las bombas, del hambre.

Su música se ha convertido en un destello. Un respiro en medio de una realidad asfixiante. Un símbolo de lo que todavía habita en sus corazones, de lo que aún puede florecer entre las ruinas. Eso, Joan, es transmitir la esperanza como disciplina (Gaza Bird Singing)

En la desesperació un pot reaccionar aixecant-se decidit: «açò no pot seguir així»; mentre que en la desesperança, un tira la tovallola perquè no hi veu cap sortida. La petita llum enmig de la guerra genocida mostra la persistència de l’esperança. Ho paga la pena resistir. Té sentit aprendre música i sonar. La vida que pugna per sobreviure no ha mort del tot, malgrat tantes morts. Amb altres paraules ho han dit els bisbes ucraïnesos en el seu missatge pasqual: «Posam tota la nostra esperança en el Ressuscitat. Per açò, continuam drets, lluitant i pregant. Sabem que un matí rebrem la crida tan esperada: la guerra s’ha acabat!».

En la desesperació del caos moral de la guerra, la corrupció, els discursos d’odi, el ping-pong de les acusacions mútues, les mitges veritats i les mentides, podríem resignar-nos o evadir-nos, o tranquil·litzar-nos repartint les culpes en els altres. Però té més futur la música, la integritat ètica, el discurs de la compassió avalat pel testimoni, la confessió de la veritat, la justícia. És ver que aquests llumets esperançadors són dèbils davant l’ús i l’abús de la força; però assenyalen un camí i una meta que són part integrant del cel nou i la terra nova que esperam.

L’esperança no es recolza en les falses promeses dels messies de torn: «Estigueu alerta, que ningú no us engani», escoltam de boca de Jesús en l’evangeli. La desesperació del caos moral és una ocasió de donar testimoni i mantenir la llàntia encesa de l’esperança aquí, allà i allà deçà d’enfora i de prop.

L’esperança ens fa mirar el futur més enllà de les circumstàncies desesperants del present, i creure que un futur diferent és possible. Ara bé, la fortalesa virtuosa de l’esperança és inseparable de la fe i de l’amor. Qui espera contra tota esperança és perquè creu confiant que, en el cor dels humans, el Déu de la Vida hi actua misteriosament desallotjant-ne els ídols de la mort. I és inseparable de l’amor per la dignitat insubornable de cada víctima. És l’esperança confiada, activa i arriscada dels qui no es miren la desgràcia com espectadors en «Metges sense fronteres», en «Save the children», en UNRWA, en Càritas, i en tantes i tants d’altres. En el seu darrer missatge pasqual, el Papa Francesc ens deia a la llum del condemnat a mort Jesús que sobreviu per sempre: en ell «l’amor ha vençut l’odi. la llum ha vençut les tenebres, la veritat ha vençut la mentida. El perdó ha vençut la venjança. El mal no ha desaparegut de la nostra història, hi romandrà fins al final, però ja no té cap domini, ja no té poder sobre qui acull la gràcia d’aquest dia».

Joan Febrer Rotger