Hits: 789
LA SALUT, PRIMER DE TOT, COSA DE TOTS
«Primer de tot, la salut»: és l’eslògan rector de totes les mesures adoptades pel govern i difoses de dalt abaix fins a la darrera instància executora en aquest estat d’alarma general. Primer de tot, per tant, primer que el funcionament de la maquinària econòmica i el tipus de progrés que impulsa, i primer que les ambicions polítiques partidistes. Ara bé, la salut és més cosa que el fet de no veure’s infectat o afectat per un virus; entenc que la salut és aquella qualitat dinàmica, integral i integradora que ens permet viure «de manera autònoma, solidària, joiosa» (segons la definició del congrés de metges i biòlegs de parla catalana a Perpinyà l’any 1976), tant en circumstàncies favorables com adverses. La salut, segons aquest concepte, té molt a veure amb la dignitat humana que es pot veure amenaçada quan circumstàncies adverses ens fan perdre l’autonomia, la relació, l’alegria.
Quan un perd la mobilitat o la capacitat de decisió, o bé sofreix per manca d’una feina estable i digna, es torna depenent del serveis d’altres persones o institucions, però conserva la seva dignitat de persona. Pot ser el tancament en un mateix per conflictes no superats, o la marginació i l’exclusió social, allò que aboca qualcú a una solitud asfixiant que el fa més vulnerable davant propostes enganadores d’evasió més que no de superació, però segueix conservant la seva dignitat de persona. Pot passar també que un visqui mal-a-pler amb sí mateix, o amb l’entorn, o se senti afeixugat pel pes d’una culpa o per la manca d’un sentit a la vida que no ha trobat ni en Déu ni en la humanitat: açò pot amargar talment la vida fins a fer-li perdre l’alegria de viure, però segueix conservant la seva dignitat com a persona. La pandèmia del Covid19 ha danyat la salut física i psíquica, personal i social de molts, però ens ha mostrat que la salut no solament és
primer que tot, sinó que a la vegada és cosa de tothom ja que tots compartim, connectadament, una mateixa dignitat personal.
Aleshores fins i tot dins la mateixa adversitat hi podem trobar exemples de persones dotades d’un
nucli personal immune, sa i capaç de resistir. Podríem fer-ne un ric documental d’aquestes experiències que trobaríem en els llits dels hospitals tant en el personal sanitari com en els mateixos malalts com en altres persones i col·lectius que s’han mobilitzat. En podríem fer una llista de mai acabar, però citaré només el testimoni del Dr. Sánchez Cabrera entrevistat per aquest diari el passat 27: «ha sido muy bonito ver la cadena de solidaridad con donaciones de empresas y particulares… Y después se ha puesto de manifiesto que los trabajadores esenciales como limpiadoras, barrenderos o cajeros de supermercados han estado en primera linea con sueldos precarios e inseguridad laboral…Y aquí ha habido sanitarios que han venido a trabajar sin cobrar festivos de semana santa. Decías: ¿alguien vendrá para tal servicio? Y de repente se presentaban tantos que se creaba lista de espera». La pandèmia ens ha mostrat que la salut l’hem sentida com un bé públic, cosa de tothom.
Cadascú de nosaltres és, en bona part responsable de la seva salut; però totes i tots som corresponsables de la salut de tothom: ningú se salva tot sol. I així com la caiguda de l’economia ens afecta a tots, també la cura del medi ambient; i si feim funcionar els lligams de la solidaritat social i mèdio-ambiental podrem contribuir a un millor estat de salut que ens mantengui autònoms, solidaris i alegres. Els principis que ens han regit durant l’estat d’alerta, han de seguir regint-nos una volta superada l’emergència. Però convé que ja ara, mentre encara duren certes restriccions, ens plantegem persones, col·lectius, institucions socials i públiques: quin tipus de progrés hem d’impulsar? Quin estil de vida hem d’adoptar? A què haurem de renunciar si volem que la salut de tothom sigui el primer valor tant en l’ordre de prioritats en la vida pública com en l’ètica personal?
Si la quarantena del coronavirus ha estat una quaresma llarga, que no hagi estat debades, i doni pas a una més durador procés pasqual de resurrecció que vagi curant les ferides obertes.
Joan Febrer