LLENGUA MATERNA, LLENGÜES FRATERNES
Ngûgî wa Thiong’o és un escriptor i activista keniata, nascut el 5 de gener de 1938, que va viure
de prop el conflicte per la independència de Kènia entre el govern imperialista britànic i la guerrilla Mau-Mau (1952-1960). L’any de la independència del seu país inicià la seva carrera teatral amb l’obra en anglès «The Black Hermit» («L’ermità negre»). Es va guanyar una notable anomenada pel to crític i de denúncia social de les seves obres. Tancat a la presó entre 1977-1978 pel govern de Daniel Arap Moi, així conta la seva experiència: «vaig estar tancat en una presó de màxima seguretat per haver escrit una obra teatral en una llengua africana: en kikuyu, la meva llengua materna… És a la presó que vaig decidir que l’anglès ja no seria més la llengua original de la meva escriptura, sinó que seria el kikuyu. Vaig escriure la meva primera novel·la en aquesta llengua a la presó, i ho vaig fer en paper higiènic: «Caitaani Mâtharaba-Iñi («El diable a la creu»). La presó fou per a mi una escola». El 2019 va rebre el Premi internacional Catalunya, justament “per la seva distingida i arriscada obra literària i per la seva defensa de les llengües africanes, basada en la noció de l’idioma com a cultura i memòria col·lectiva».
El passat dia 21 s’ha celebrat una any més (des del 2002), a instàncies de l’ONU, el dia
internacional de la Llengua materna. Aquesta diada ha de servir per a fer prendre consciència de la importància de totes les llengües maternes, i alertar contra el perill de la desaparició de les llengües minoritàries per una estesa cultura uniformadora. La diversitat de llengües alguns la veuen com una mpotencial font de conflictes, i troben la protecció de les llengües minoritàries com un esforç inútil dins un esquema de pensament mercantil. Però la diversitat lingüística l’hem de veure, crec jo, com una riquesa, i tota pèrdua d’una llengua com un empobriment per a la humanitat. Una llengua de pocs parlants potser no desapareixerà perquè la prohibesquin directament, però sí que pot arribar a mdesaparèixer per manca de cultiu i de protecció. Es comença per no donar-li valor; «és una llengua msalvatge la que parlau», deien els colonitzadors britànics als rama del Caribe nicaragüenc que han deixat de parlar la seva llengua i rallen avui un anglès d’esclaus; o es valora només com a cosa privada, s’acaba contaminant de barbarismes, i finalment s’arriba a arraconar com una curiositat folklòrica, objecte d’estudi arqueològic i no de parla i comunicació. Quantes llengües han desaparegut a la França jacobina de la modernitat? Què hauria passat amb la nostra llengua materna si la democràcia no l’hagués salvada, reconeguda, protegida i fomentada?
La llengua materna és la primera i, com a tal, s’inscriu en el nostre ADN com a senya d’identitat i
de pertinença a un poble: «cada llengua del món és important, i porta amb ella tota una història de memòria, d’informació i de coneixement», diu en Gûgî wa Thiong’o. Junt amb altres elements
culturals, constitueix un patrimoni a custodiar com expressió d’una manera de veure el món i de
viure-hi i com a memòria ancestral. Respectar-la a l’escola per part dels mestres, a l’administració
per part dels funcionaris, a l’església per part dels pastors, als geriàtrics per part de les cuidadores, a l’hospital per part del personal sanitari, a l’avió per part del personal empleat… és una delicada forma d’estimar aquella persona que demana un servei en la seva llengua materna.
Però avui més que en primer ens trobam amb diferents llengües maternes. Consolidada la
llengua materna de la pròpia tradició, hem d’aprendre altres llengües fraternes amb les quals
convivim, i que ens permetran comunicar-nos en un espai molt més gran. Dic fraternes primer en un sentit restringit: totes les llengües que coneixem com a llatines són germanes. Però els parlants de qualsevol llengua, per estranya que ens resulti, és també germana perquè tots els parlants som iguals en dignitat i en drets, i les diverses famílies humanes no som fills de Babel sinó del Déu Creador de la diversitat. Ningú és idò superior a un altre pel fet de rallar una llengua més estesa ni és inferior per rallar una llengua minoritària: en aquest sentit l’estonià i el rus, el finès i el suec, el català i el castellà, el kikuyu i l’angès tenen la mateixa dignitat perquè totes són llengües vives i parlades per ciutadans. La saviesa política es demostra, també, en saber articular el dret de cada poble a expressar-se en la seva llengua materna i, alhora, la necessitat d’una llengua franca d’abast més ampli. I crec que avui tenim més que mai la possibilitat de conjuminar l’ús de la llengua materna i l’accés a una llengua fraterna (o a més d’una) perquè la comunicació ens permeti cooperar en aquells causes planetàries que inclouen, per ser justes, les justes causes locals.
Joan Febrer