Raons d’esperança de Mn. Joan Febrer

VIURE A LA INTEMPÈRIE

És més dur per a una planta viure a la intempèrie que en un hivernacle; és més difícil per a una comunitat de creients viure en la diàspora que protegits per un sistema polític i social. Una planta a la intempèrie pot morir, i una comunitat creient en diàspora es pot dissoldre, però també poden superar la dificultat ambiental enfortint-se interiorment i enriquint-se en el contacte amb la diversitat.

A partir de l’exili a Babilònia, els jueus arrabassats de la seva terra i espoliats de la seves institucions polítiques i religioses, van haver d’aclimatar-se vivint en la diàspora enmig d’altres pobles i altres creences; però van sobreviure a l’adversitat. Les primeres comunitats cristianes escampades per l’imperi romà, van créixer fortes els tres primers segles tot i les persecucions.
Segons conten els llibres dels Macabeus (s. II a.C.), uns jueus plens de zel es van tancar en banda i intentaren recuperar l’antic hivernacle d’una institució política protectora; d’altres però, a la diàspora alexandrina, es van aclimatar a l’ambient hel·lenista oberts als valors compatibles amb la seva fe tradicional, com ho testimonia el llibre de la Saviesa.  en camp cristià, el règim de cristiandat de Teodosi (s. IV d.C.) afavorí l’expansió de la nova religió, però a costa de conversions
forçades o oportunistes.

Després de la guerra civil espanyola del 36, la nostra església catòlica regia la vida social i política estretament junyida amb el poder triomfador en una reedició de la cristiandat batiada amb el nom de nacional-catolicisme. El concili Vaticà II (1962-65), alhora que reconeixia l’autonomia de les coses terrenals, donava per liquidada oficialment la identificació de l’Església amb un sistema polític concret i assumia els drets humans universals, inclosa la llibertat religiosa, com l’ambient normal on l’església catòlica s’ha d’aclimatar fora de l’hivernacle protector d’un règim polític.

Una ràpida secularització social i el lògic pluralisme religiós, amb l’augment de la increença religiosa, s’han anat assentant en la nostra societat en un procés que continua endavant. Les comunitats cristianes, avui, ens trobam en una situació de diàspora, com vivint a la intempèrie. Els reptes plantejats ens poden abocar a unes sortides, a parer meu, equivocades com: la de refugiar-nos en una església semblant a una fortalesa assetjada enmig d’un món hostil sense ponts de comunicació amb l’exterior; o la d’emprendre una missió evangelitzadora entesa com una creuada conqueridora. Mala sortida seria també una acomodació acrítica a la mundanitat que portaria finalment a la dissolució de l’essència cristiana.

El papa Francesc, en la seva exhortació programàtica «Evangelii gaudium» i amb les seves valentes preses de decisió, ens proposa una església en sortida, però no en pla conqueridor sinó connectant les grans causes de la humanitat d’avui amb el projecte evangèlic de Jesucrist, en la línia de les primeres comunitats que vivien obertes a l’entorn i fortes en la vida interna comunitària. No hi cap l’alternativa d’una nova cristiandat política, i ens hem d’acostumar a la situació de diàspora, fent-nos forts i humils en una vida comunitària que viu a la intempèrie reconciliada amb el seu entorn social, que fa seus «el goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot els dels pobres i afligits».

Contra la temptació inquisitorial d’arrabassar les males herbes i deixar només el blat, Jesús diu als deixebles més zelosos: «deixau que cresquin junts», que la sega pertany a Déu en exclusiva. I St. Pau, que a Corint no dubtà de purificar la comunitat cristiana d’un cas flagrant d’immoralitat, admetia a continuació que açò no implicava de cap manera haver de sortir del món on convivim amb tota casta de comportaments immorals. I la 1a carta de Pere, adreçada als cristians escampats com a «forasters a la diàspora», els demana un comportant lleial com a ciutadans i membres de la societat, sense perdre mai de vista l’exemple d’un Jesús, innocent i pacífic, enfrontat amb la més greu adversitat de la seva passió.

Estimem idò el món com Déu l’estima, forts per no caure en la mundanitat. Estimem el nostre poble com Jesús estimà el seu, i cooperem en la tasca col·lectiva perquè avanci en la justícia, la igualtat i la germanor, oberts als de fora i als d’enfora. Reconeguem el treball de l’Esperit de Déu en tantes persones i moviments civils que fan avançar, generació rere generació, el nostre món en la direcció del Regne de Déu. I tal com recomanava Pau als cristians de Filips, interessem-nos per tota allò que és «autèntic, respectable, just, pur, amable, lloable,virtuós i digne d’elogi» que trobem en el nostre entorn. I no perdem l’esperança: els cristians a la intempèrie tenim futur, si no badam.

Joan Febrer

publicat al Diari Menorca de dia 19 de gener de 2020