Raons d’esperança de Miquel Pons Portella

No permeteu que nosaltres caiguem en la temptació

La Quaresma del 2021 comença amb el relat de les temptacions de Jesús segons l’Evangeli de sant Marc: «en aquell temps, l’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs» (1,12-13). Aquesta sobrietat de paraules contrasta amb el relat minuciós que es fa d’aquest mateix episodi en els altres dos Evangelis sinòptics. També constitueix, emperò, un recurs literari utilíssim perquè puguem reflexionar, a partir de la nostra pròpia experiència, sobre quines foren les temptacions de Jesús. Al cap i a la fi, com diu la pregària eucarística IV, el Fill de Déu va ésser «fet en tot igual com nosaltres, llevat del pecat».

En efecte, Jesucrist venç les temptacions de Satanàs per mitjà de l’oració: ho fa al desert, com llegim a l’Evangeli d’avui, i ho torna a fer a Getsemaní a l’hora postrema en què està a punt de passar d’aquest món al Pare (Joan 13,1). La dramàtica pregària del Messies durant la nit del Dijous Sant es pot resumir en una frase molt senzilla: «que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols» (Marc 14,36). Conformar-nos amb la voluntat de Déu Nostre Senyor —per poc que ens agradi o per molt que ens disgusti— és el nostre gran repte quotidià. Poca estona abans d’ésser detingut per «un grup de gent armada amb espases i garrots» (Marc 14,43), Jesús demana al Pare que no el faci passar pel tràngol del Divendres Sant. Però la seva petició va seguida de manera immediata per aquesta demostració d’obediència que tan profundament ens hauria d’interpel·lar: «que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols». És la mateixa actitud que Maria va tenir quan va saber que seria la Mare de Déu: «sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules» (Lluc 1,38).

El nucli de qualsevol temptació és precisament aquest: imposar la nostra pròpia voluntat, ésser igual com déus, conèixer el bé i el mal (Gènesi 3:5). És la ferida del pecat original contra la qual hem de lluitar constantment. Així, cada vegada que resem la penúltima petició del Parenostre, «demanem de no caure en la pretensió de glorificar el nostre nom, d’establir el nostre regne, de fer per sobre de tot la nostra voluntat» (pare Miquel Estradé). I és que la temptació —així com el pecat a què aquesta indueix— comença sempre per no voler acceptar Déu i la seva voluntat.

És veritat que el pecat és una realitat personal, però la seva acumulació genera situacions contràries a la bondat divina que sant Joan Pau II va descriure com a «situacions de pecat» o «pecats socials»: «existeix una tremenda força d’atracció del mal que duu a considerar com a “normals” o “inevitables” moltes actituds. El mal augmenta i pressiona, amb efectes devastadors, les consciències, que queden desorientades i no són capaces de discernir» (audiència de 25 d’agost del 1999). Per aquesta raó, quan demanem al Pare no caure en temptació, ho fem en plural. I és que la negació de Déu —l’origen de tots els pecats— és un problema individual, però té conseqüències socials: «la història del segle passat ens mostra com en els Estats on es va suprimir Déu, no només es destruí l’economia, sinó que es destruïren sobretot les ànimes. […] La renovació només pot venir de la tornada a Déu, és a dir, del reconeixement de la centralitat de Déu» (Benet XVI, homilia de 5 de febrer del 2006).

El papa Pius XII va pronunciar fa 75 anys una frase que ha esdevingut proverbial: «tal vegada el pecat més gros del món actual és que ha començat a perdre el sentit de pecat» (radiomissatge de 26 d’octubre del 1946). Tenir «sentit de pecat» no significa haver-ho de condemnar tot per sistema, sinó esforçar-se en aconseguir una consciència que il·lumini la pròpia vida, cercant la veritat i fent un ús responsable de la llibertat. Per tant, també significa conèixer la nostra debilitat i saber que cometrem moltes equivocacions, però que «el perdó de Déu pels nostres pecats no coneix límits» i que «deixar-se reconciliar amb Déu és possible per mitjà del misteri pasqual i de la mediació de l’Església» (Francesc, butlla Misericordiae Vultus, epígraf 22).

Aquesta Quaresma del 2021 és una bona oportunitat per emprendre amb energies renovades la nostra lluita contra la temptació i contra el pecat. Per a fer-ho, tenim els instruments que ens deixà Jesucrist: l’oració, la confessió i la penitència.

Miquel Pons Portella

publicat al Diari Menorca de dia 21 de febrer de 2021

 

Hits: 31