Raons d’esperança de Miquel Pons Portella

Crec en la resurrecció dels morts

La professió de fe que recitem a la Missa del dia d’avui —com fem cada diumenge de l’any— acaba amb aquestes dues frases: «I espero la resurrecció dels morts, i la vida de la glòria». En cas que s’empri l’anomenat Símbol dels Apòstols, com és molt freqüent per ésser un text més breu, les paraules canvien un poc: «crec en […] la resurrecció de la carn i la vida perdurable». Ara bé, les diferències de redacció no alteren en absolut el significat del missatge: els cristians creiem en la resurrecció i en la vida eterna. Són dos elements essencials de la nostra fe i aquest temps de Pasqua que seguim celebrant és particularment oportú perquè ens aturem a reflexionar-hi.

«Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat» (1Co 15,13). La temptació de relativitzar o fins i tot negar la resurrecció és un perill molt real en la nostra societat actual, dominada pel materialisme i pel cientisme. Però els cristians no podem cedir gens en aquest punt: la nostra fe en Jesucrist mort i ressuscitat només té sentit en la mesura en què nosaltres també serem ressuscitats «el darrer dia» (Jn 6,39). Com sabem, sant Pau va haver-ho de recordar en uns termes veritablement dramàtics als cristians de Corint: «si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes» (1Co 15,19).

El cristià és una persona essencialment optimista perquè creu en la resurrecció. Sap que el món no tindrà la darrera paraula perquè tots els batiats som cridats a entrar a través de la resurrecció a «la vida de la glòria»: un cel nou i una terra nova on s’eixugaran totes les llàgrimes i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment (Ap 21,1.4). Per aquesta raó, l’Església observa el món d’avui des de la perspectiva de l’eternitat: els problemes que ara mateix patim són greus i, certament, hem de treballar per a solucionar-los. Però pensar que està en la nostra mà aclarir-ho tot ara i aquí és propi d’aquells «homes vells» que encara no han estat renovats espiritualment «a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat» (Ef 4,22-24). El sofriment del món només desapareixerà quan assolim el cel nou i la terra nova de què ens parla el Llibre de l’Apocalipsi, on —ens ho va dir el Messies— «els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers» (Mt 20,16).

La resurrecció cristiana no és simplement espiritual, sinó també corporal o carnal. Així succeí amb Jesucrist, com hem tingut ocasió d’escoltar a l’Evangeli durant aquests diumenges de Pasqua: «mireu-me les mans i els peus: soc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc» (Lc 24,39). I així succeirà també amb nosaltres quan Jesucrist «transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós» (Fl 3,21). Per la mort, que és conseqüència del pecat, el nostre cos cau en la corrupció de la tomba, mentre que la nostra ànima s’eleva cap al Cel per a trobar-hi Déu. Ara bé, quan arribi el darrer dia, Déu donarà definitivament als nostres cossos la vida incorruptible tornant-los a unir amb la seva ànima immortal.

Com succeirà la resurrecció dels morts és quelcom que sobrepassa la nostra imaginació i el nostre enteniment. Només amb els ulls de la fe podem intentar entreveure-ho.

L’escriptor francès Christian Bobin, al seu llibre Ressusciter —publicat originalment el 2001, la primera edició en espanyol és del 2017—, ha descrit la «visió» que va tenir quan assistia des del fons de la seva parròquia a una Missa de Pasqua, en el moment en què el celebrant començà a distribuir la comunió: «durant un instant, s’obrí la meva mirada i vaig descobrir, arrossegada per aquella corrent lenta i silenciosa, la humanitat sencera, els seus milers de milions d’individus: vells i adolescents, rics i pobres, dones adúlteres i al·lotes serioses, bojos, assassins i genis, tots fregant amb les seves sabates les rajoles fredes i gastades de l’església, com morts sorgint sense impaciència de la seva nit per anar a menjar llum. Aleshores vaig saber què seria la resurrecció i quina calma meravellosa la precediria. La visió va durar només un instant».

Certament, participar amb devoció en l’Eucaristia és amb tota seguretat la millor manera per entendre cada dia millor què és la resurrecció dels morts.

Miquel Pons Portella

publicat al Diari Menorca de dia 2 de maig de 2021

 

Hits: 67