UNA GRAN CURIOSITAT
Si bé és cert que la mort és inqüestionable, ineludible i el fet més cert que se’ns garanteix al néixer, no en sabem parlar amb naturalitat i en molts casos en defugim, com si així evitéssim o minimitzéssim aquesta certesa.
D’altres civilitzacions tenen altres maneres, però nosaltres, en la nostra societat, això de morir ens ho prenem malament, o sigui que ens fa patir només de pensar-hi, sobretot en fer-nos grans. A vegades, aquest pensament angoixa i abalteix les forces per tirar endavant la vida, de la qual ningú pot garantir-ne la durada, amb serenor i tranquil·litat.
El poeta Maragall, en el seu “cant espiritual”, parla de la bellesa d’aquest món i de com pot haver-n’hi un de millor si aquest ja és tan bonic. Reclama al final que “quan s’acluquin aquests ulls humans, obriu-me’n Senyor uns altres de més grans per contemplar la vostra faç immensa. Sia’m la mort una major naixença”. I certament parla de temença, però acaba amb esperança.
Una visió que a mi m’ha asserenat en aquest tema és la de Charles Pèguy, ja sabeu els que em llegiu la flaca que tinc per aquest gran filòsof. Ell diu que la mort no és res, que els que queden han de seguir el seu camí amb naturalitat, sense escarafalls, rient, pregant, plorant si cal, però tot com quan ell hi era, perquè el fil no s’ha trencat i ell només és a l’altra banda, esperant-nos.
Però darrerament estic donant voltes a una concepció de la mort que encara va més enllà i per això he encapçalat l’article com ho he fet. Un monjo veient la proximitat de la mort del seu Abad, en aquest cas l’Abat Escarré, li va preguntar si no temia la mort o potser què en pensava. La resposta va ser que “més que temença, el que tenia era una gran curiositat”. Magnífic!
Si bé en fer-nos grans aquests pensaments poden ser més recurrents, ningú en sap l’hora i el seny ens diu que no està en les nostres mans. Quina sort pel que se’n va i quin regal per als qui queden, si sabem morir. Si bé és totalment imprevisible, en molts casos una bona predisposició a no dramatitzar aquest fet humanament dramàtic, pot ajudar a admetre’l amb serenor, i si fóssim capaços de tenir sana curiositat pel transcendent, potser a última hora, aquesta última hora definitiva, no ho seria tant i ens permetria anar-nos-en amb un somriure als llavis.
Pere Fàbregues i Morlà