(…) Prou el dolor reviu / però esdevé diàleg
la teva llum / perdut el cos (…)
Enric Balaguer
Ens costa tant de dir l’adéu definitiu, el de la mort de l’amic, del company, de la persona estimada, que perdem l’alè i ens costa de trobar el camí que, d’alguna forma, ens el retorni.
Els sentiments, aquesta força magnífica i al mateix temps incontrolable, reclamen el seu paper i nosaltres, minsos en la visió de mirada llarga, ens quedem tocats i abaltits per un fet natural que ens sobrepassa aquests sentiments que duem dins nostre. Quedem descol·locats.
Ens aferrem al que teníem i no serà fins passat un temps que, amb sort, ens retrobarem en l’essència de la persona estimada i fugida de la nostra visió, del nostre tacte, i llavors com diu el poeta: “esdevé diàleg la teva llum”.
És en aquesta llum on ressuscitem i els ressuscitem. La llum del record i encara més la llum del diàleg interior, la que ens acompanyarà sempre que la reclamem i en ella reviurem el bo i millor dels éssers estimats.
No penso només, que també, amb els que tenen fe en la transcendència. El diàleg, la llum, que ens brinda el poeta ens va bé a creients i no creients, és una distinció més entre el món animal i les persones, tot i que molts comportaments animals són un exemple de fidelitat exemplar, però si parlem de diàleg sense presència, sense resposta dels sentits corporals, crec que el ser humà és un privilegiat que té possibilitats de reviure el cos perdut en el diàleg mut dels records que són les vivències passades, un regal que hem de descobrir, vençut el dolor, dia a dia i que ens farà més fidels a la companyia viscuda, amb qui ja no veiem prop nostre i en canvi el revivim dins nostre.
Tots anem dient adéus i com més grans som més comiats ens toca viure. No sabem convertir l’adéu amb l’arreveure, ens quedem bloquejats com si tot s’acabés a l’instant en que el cos diu prou, com si no estiguéssim avisats des del primer dia, i sí, com diu el poeta “prou el dolor reviu, perdut el cos”, però no és balder el preciós reclam a l’esperança del mateix poema “però esdevé diàleg la teva llum”.
Pere Fàbregues i Morlà