Raons d’esperança de Tonyi Coll Orfila

ESPERAR II

El nou any ja ens acompanya o nosaltres l’acompanyem a ell, des de fa uns dies. I fa ja un any que escric a aquesta secció del diari “Menorca”. En aquestes mateixes dates, dotze mesos enrere vaig donar el pas de compartir unes reflexions amb tothom que hagi volgut llegir els meus escrits. Sembla que de moment, continuaré fent-ho. M’agrada pensar que el contacte amb adolescents pot aportar alguna experiència interessant envers l’esperança i la vivència de la religió i compartir-ho aquí.

Curiosament, el darrer escrit que vaig fer es deia igual que el present, tot i que per un error involuntari, no sortia el meu nom en ell. L’havia titulat “ESPERAR” per donar raó del temps d’Advent que estàvem vivint en aquelles dates. Però el terme, dóna per molt més i això és el que us vull exposar avui amb aquest primer escrit del 2023.

A vegades, esperem sense poder saber exactament el que passarà al final de l’espera. I ho sabem. I així i tot esperem, perquè no tenim certesa del que ens hi trobarem, però sí que hi ha alguna cosa a esperar. Una altra situació relacionada amb aquest tipus d’espera, es dóna quan fem una pregunta a una persona i segons la seva resposta, haurem de decidir cap on anar o si farem una cosa o altra; aquí també ens toca esperar. També cal esperar a que ens truquin per qüestions laborals o gestions variades…i tal vegada, en alguna d’aquestes ocasions, hem sentit un petit neguit o una sensació que ens incomoda perquè no sabem realment el que hi haurà al final.

Això els passa molt als joves de forma repetitiva i diària. A les escoles, es viu i es veu de moltes i variades formes: quan fan un examen i han d’esperar la qualificació; quan coneixen gent i es fan amistats noves que no saben si es quedaran o només ho seran de forma superficial…quan demanen per quedar i fer plans i al final no surten…molts d’ells parlen de l’espera com alguna cosa que no és positiva, ni agradable de sentir o transitar. Fins i tot en aquells casos que al final,
el resultat de l’espera és bo.

Si ens aturem a pensar-hi, la vida està plena d’aquestes esperes sense saber el que ens espera realment. El que ha de venir, no es sap o si es sap, no il·lusiona, no cal descomptar els dies ni les hores per acabar trobant-ho. Aquesta espera, pot acabar per ser desesperant fins i tot. Hi ha una dita que ho exemplifica: “Qui espera, desespera”. A nivell social, la necessitat immediata de tenir el que es desitja, sigui el que sigui, tampoc ajuda a saber o poder gestionar aquest tipus d’ espera.

L’oració i la meditació, si parlem des d’un punt de vista més holístic, faciliten l’espera. La paciència, la calma, el control de la respiració, intentar centrar la ment en l’aquí i ara, ajuden a frenar i minimitzar els efectes de l’esgotadora sensació de no tenir la resposta encara al que serà.

Esperar quan no hi ha res bo o regular a esperar. És a dir, esperar el pitjor. Aquesta negativa situació segura, també ens manté enganxats dins aquesta dinàmica de temps abans del final de l’espera. I aquesta sí que és intensa, profunda i difícil de transitar tant de forma física, com psíquica, com espiritualment. Sobretot si està relacionada amb els afectes, i per tant, parlem de persones estimades, properes, nostres.

Els joves, especialment, necessiten ser acompanyats en aqueststipus d’espera, durant el procés i també quan el final de l’espera ja s’ha produït.

Aquests dies, a les xarxes socials s’ha fet molt coneguda la història de lluita per la vida d’una jove de 20 anys, malalta de càncer, anomenada Elena Huelva. La seva experiència contada dia a dia per ella mateixa i la família, ha aconseguit transmetre la idea de que la vida, només pel fet, d’haver-la rebuda, ja val la pena celebrar-la i que les ganes que hi posem davant tot el que ens hagi de passar, és més important que el temps que ens resti d’espera.

Ben mirat, esperar forma part de l’experiència del temps que transcorre. De fet, les hores, els dies, les estacions…passen i nosaltres les acompanyem tant si esperem alguna cosa, com si no. Però sempre, al final, es compleix i acaba l’espera.

Fa molt de temps, una persona va dir: “mai s’ha d’esperar res; tot el que passi, serà de més a més”.

Sempre li he fet cas.

Tonyi Coll Orfila
Docent de secundària

Publicat al Diari Menorca dia 15 de gener de 2023

 

 

HEMEROTECA PUBLICACIONS 2022

2023-01-15 Esperar II

2022-12-11 Esperar

2022-11-06 Els nostres avantpassats

2022-10-02 Google calendar

2022-08-28 Experiències

2022-07-24 Com anem d’ànims?

2022-06-19 Conviure

2022-05-15 Atrevir-se

2022-04-11 Societat i religió

2022-03-06  Volem la pau

2022-01-30  Expressions religioses d’ús quotidià 

Hits: 363