Surt per places i camins – Carta Pastoral

Benvolguts diocesans:

Després d'un any dedicat al discerniment, la nostra Església diocesana ha assumit un nou pla de pastoral, en el qual es fixen els objectius evangelitzadors per als propers quatre cursos. Per això,  abans de res, vull agrair la feina i les aportacions de tants grups i persones, que us heu sentit part activa en la vida d'aquesta Església. Ha estat un any en què hem dialogat i, amb l'ajuda de l'Esperit Sant, ha crescut la comunió entre nosaltres.

Per tal de posar en marxa i donar impuls al nostre pla diocesà us ofereix aquesta Carta, en la qual s'exposen les línies principals d'aquest pla. Acolliu aquestes paraules i, si així ho considereu convenient, podeu reflexionar-hi tant personalment com en grup. Per ajudar-vos en la reflexió, s'ofereixen al final de cada apartat unes senzilles preguntes, que desitgen suscitar el diàleg.

Però abans d'entrar en l'exposició he de demanar-vos que posem en les mans de Déu tots els nostres projectes, conscients que “si el Senyor no construeix la casa, és inútil l'afany dels constructors” (Sal 126,1). Amb humilitat, hem de demanar al Senyor que ens doni força i valentia per dur a terme els objectius que ens proposam.

Aquesta carta pastoral es divideix en dues parts. La primera serà una reflexió a partir del text evangèlic de la paràbola dels convidats al gran banquet, que hem triat com a fil conductor del nostre programa evangelitzador. La segona part serà una senzilla reflexió sobre el lema i l'objectiu del pla pastoral de la nostra Diòcesi.

 

Primera part: VENIU A LA FESTA

La paràbola dels convidats al banquet o del sopar del rei il·lumina i unifica els objectius i accions del nostre pla de pastoral. Per això us convit a llegir-la a poc a poc i a meditar sobre ella, perquè ens pot donar molta llum per a la nostra vida i per al treball que ens proposam realitzar. Us aconsell també llegir-la comunitàriament, perquè la reflexió i pregària en comú ens fan un gran bé i ens ajuden a créixer.

En el Nou Testament trobam dues versions d'aquesta paràbola. La que ens ofereix sant Lluc (14, 15-24) és més simple i posa l'accent en l'obertura de la salvació a tots. La versió de Sant Mateu (22, 2-10) és més al·legòrica i està combinada amb una altra paràbola referida al vestit de noces (Mt 22,11-14). Hi ha també un escrit apòcrif molt antic, l'Evangeli de Tomàs, que conté una versió de la mateixa paràbola. Nosaltres ens fixarem sobretot en el text de sant Lluc, tot i que tindrem també en compte les altres versions.

La paràbola, com totes les que comptava Jesús, resulta molt rica i suggerent. Mostra l'actitud de Jesús respecte a qui ha de dirigir-se  l'anunci del Regne i desitja provocar a la seva Església perquè surti a anunciar a tothom la salvació. Com Església de Menorca llegim des de la nostra pròpia història aquesta paràbola i descobrim en ella una crida a sortir i a posar-nos en camí per fer arribar a tothom el missatge de que Déu vol la felicitat de la persona humana..

Aquí teniu el text de la paràbola:

Un dels qui menjaven amb Jesús, quan va sentir aquestes paraules, li digué: “Feliç el qui s’asseurà a taula en el Regne de Déu!”. Jesús li respongué: Un home feia un gran banquet i va convidar-hi molta gent: a l'hora de menjar va enviar el seu servent a dir als convidats: “Veniu, que ja tot és a punt”. Però tots, sense excepció, començaren a excusar-se. El primer li digué: “He comprat un camp i l’he d’anar a veure. Et deman que m’excusis”. Un altre va dir: “He comprat cinc parelles de bous i ara me'n vaig a provar-los. Et deman que m’excusis”. Un altre digué: “M'acab de casar i, per això, no puc venir”. El servent va tornar i ho va explicar tot al seu amo. Llavors l'amo indignat, va dir:  “Surt de pressa per les places i els carrers de la ciutat i fé venir pobres, invàlids, cecs i coixos”. Després el criat digué el criat digué: “Senyor, s'ha fet el que has manat, i encara hi ha lloc”. L’amo va dir al servent: “Surt pels caminis i pels horts, i insisteix que vengui gent fins que s’ompli la casa. Us assegur que cap dels qui estaven convidats no tastará el meu banquet” (Lluc 14, 15-24).

Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles. Els diguè:  Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar: Llavors  envià uns altres servents amb aquest encàrec: “Ja tenc preparat el meu convit: he fet matar els vedells i l’aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces!”. Però ells no en feren cas i se’n van anar; l’un al seu camps, l’altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assasins i incendiar-los la ciutat. Llavors va dir als seus servents: “El convit de noces és a punt, però els convidats no n’eren dignes; anau, idò, a les cruïlles dels camins i convidau a les noces tothom qui trobeu”. Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del convit s’ompli de convidats. Aleshores el rei  va entrar a veure els convidats i s’adonà que allà hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué: “Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?” Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: “Lligau-lo de mans i peus i treis-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i els cruixit de dents. Perquè molts són cridats, però pocs són escollits” (Mt 22, 1-14).

 

1.- La taula de la casa de Déu

La paràbola parla, en primer lloc, de Déu, del seu desig de que tot home se salvi, del seu somni per a aquesta humanitat que ha sortit de les seves mans. Déu ha preparat un convit esplèndid i desitja que tot home i dona que habita aquest món es segui a la seva taula. Tot està disposat: les espelmes estan enceses, les flors decoren la sala, les taules estan plenes de riquíssims menjars. Només falten els convidats..

Era freqüent en el judaisme presentar la salvació com un convit. En el llibre d'Isaïes es descriu gràficament la salvació com un convit de menjars suculents i amb bons vins al qual Déu convida a tots els pobles (Is 25, 6-8). Sant Lluc parla d'un home que “donava un gran convit”. L'evangeli de Sant Mateu afegeix un detall: es tracta d'un convit de noces, ofert per un rei amb motiu dels casament del seu fill. Amb això, aquest evangelista al·ludeix a l'amor de Déu per la humanitat, manifestat en el seu Fill únic. Déu vol l'home com l'espòs a l'esposa i desitja celebrar amb ell aquest amor. Per això ha preparat la taula i el convida a seure amb Ell. Per sant Mateu el banquet celebra les noces de Déu amb la humanitat, un amor que s'ha consumat en el Messies Jesús. Recordem que l'Apocalipsi fa servir també aquesta imatge quan parla de les noces de l'Anyell (19, 7; 21, 9ss.).

Amb freqüència presentam el cristianisme d'una manera negativa, com a compliment d'unes normes o seguiment d'uns ritus. La paràbola ens recorda que el cristianisme és, sobretot, una festa a la qual som convidats per Déu per celebrar el seu amor. Tota la paràbola té un to d'alegria: “Veniu, que ja tot és a punt. Seguir a Jesucrist és camí de benaurança; dirigir-nos al banquet és motiu d'alegria. Aquesta alegria de l'Evangeli ha de penetrar la nostra vida. Vivim en un “temps favorable”, en un “dia de salvació” (2 Co 2, 6).

Hem de ser molt conscients que no som convidats a entrar al banquet per les nostres qualitats o per alguna cosa bona que hem fet, sinó que tot es deu a la bondat del que convida. Tot és obra de Déu, que és l'amfitrió del banquet. El Papa Francesc freqüentment ens recorda que no som justificats per les nostres obres ni pels nostres esforços, sinó per la gràcia de Déu. El que pren la iniciativa i s'acosta a nosaltres, és Déu, cosa que hem de viure amb joiosa gratitud (cf. GE 52-56).

El desig de Déu és “que vengui gent fins que s’ompli la casa”. Déu s'assembla a aquestes mares de família que experimenten la felicitat quan reuneixen a tots els fills al voltant de la taula. Déu fa festa quan l'home, en la seva llibertat, accepta la seva invitació i s'asseu a la seva taula.

• Quina imatge de Déu tenim, quina imatge transmetem?
• Vivim el cristianisme d'una manera joiosa i festva?
• Déu no tanca les portes a ningú, ¿les tanquem nosaltres? Ens erigim en controladors, que decideixen qui ha d'entrar i qui no?

2.- Els servents

Per convidar al seu banquet l'home de la paràbola se serveix d'uns servetns. Sant Mateu els anomena “servents” (doulos) i “ministres” (diakonos). Déu compta amb l'ésser humà per donar a conèixer qui és i què vol de nosaltres.

El primer “servent”, que va revelar l'autèntic rostre de Déu, va ser Jesús. Ell és el Servent de Déu, que té com a única missió donar a conèixer el nom de Déu (cf. Jn 17, 26); és el Fill que coneix perfectament el rostre del Pare i el revela a qui vol (cf. Mt 11, 27; Jn 10, 15). Ell ha sortit del Pare i, per transmetre el seu amor, es va asseure a menjar amb els pecadors, fent-los partícips del perdó de Déu. Amb aquests gestos volia anticipar el banquet final, al qual tots els homes són convidats. Nosaltres, com a comunitat de deixebles de Jesús, ens sentim cridats també pel Pare a donar a conèixer el seu nom i proclamar la seva bondat. Som servents del Senyor, ministres seus i la nostra missió consisteix a revelar el seu rostre. Sant Pau encapçalava les cartes dient: “Pau, servent de Jesucrist, apòstol per vocació” (Rm 1,1). Som servents de Jesucrist, pobres instruments a les seves mans, portaveus i pregoners d'una paraula que no és la nostra sinó de Déu. Sense oblidar-nos que, com el mateix Pau diu, el servent de Crist és també servidor dels homes: “servents vostres per Jesús” (2 Co 4, 6).

El Senyor compta amb les nostres persones per fer arribar a tots els homes la notícia del seu amor. Hem estat escollits i enviats per Ell. Cada un de nosaltres ha de ser, amb tota la seva vida, notícia de Déu, bona notícia del seu amor misericordiós. A través nostre, Déu vol recórrer les nostres places i carrers per convidar a tot home al banquet.

Però només serem bons criats, només podrem transmetre aquesta invitació si Déu ocupa el centre de la nostra vida, si Ell arriba a ser alguna cosa decisiva per a nosaltres. Llavors Déu podrà entrar en el món a través nostre. Recorda el Papa Francesc que la font del tot compromís evangelitzador està en l'experiència de Déu: “si un de debò ha fet una experiència de l’amor de Déu que el salva, no necessita gaire temps de preparació per a sortir a anunciar-lo, no pot esperar que li donin molts cursos o llargues instruccions. Tot cristià és missioner en la mesura en què s'ha trobat amb l'amor de Déu en Crist Jesús “(EG 120).

• Ens sentim cridats personalment per Déu per col·laborar amb Ell?
• Pensar “quina és aquesta paraula, aquest missatge de Jesús que Déu vol dir al món amb la teva vida” (GE 24).
• Quin lloc ocupa Déu en la nostra vida? ¿Està al centre?

 

3.- Sortiu!

La missió que tenen els criats és clara: portar la invitació del seu Senyor. I l'ordre és contundent: sortiu!

El Senyor convida a la seva Església a sortir. Per mitjà del ministeri del Papa Francesc estem rebent la invitació a ser una Església en sortida, juntament amb l’advertiment que una Església que es mira només a si mateixa, es podreix, es corromp. L'Església ha de mirar al món i l'home per transmetre-li el desig de Déu. La nostra Església ha de col·locar-se “en constant actitud de sortida” (EG 27), en audaç actitud d'evangelitzar.

També la nostra Església de Menorca se sent interpel·lada per aquesta paraula del Senyor: sortiu! ¡Anau i anuncieu! ¡Sigueu els meus testimonis! Miram a la nostra illa i sentim la necessitat -i fins i tot la urgència- de proclamar a tots el goig de la salvació. Amb dolor vam comprovar que moltes persones han anat abandonant la fe, que molts joves i adolescents creixen sense aquesta llum, que el cristianisme és considerat per alguns com una relíquia del passat, com quelcom que no té futur. Però la nostra experiència és que la fe és llum i proposta plena de vida per a les gents de Menorca. I sentim la crida a sortir amb audàcia (parresia), sense por de ser transmissors de la Bona Nova del Regne de Déu.

Aquesta crida a sortir ens implica a tots. No valen excuses per a la missió. En particular, no val deixar-la en mans dels clergues. Jesucrist és el tresor amagat que porta cada un de nosaltres. La seva persona i la seva paraula és resposta a les recerques més profundes del cor humà. Ell és llum i camí que ens ajuda a viure més plenament com a éssers humans. Certament portam aquest tresor en gerres de terrissa (cf. 2 Co 4, 7). L'edat, la falta de formació, els problemes familiars o l'excés de treball poden fer que alguns se sentin excusats de la tasca. Però no es pot ser cristià si no crema al cor el desig de donar a conèixer als altres la joiosa experiència que proporciona la fe. Tots estem implicats: sacerdots, religiosos i, molt especialment, els laics. Cada cristià és “deixeble missioner”. Als laics els correspon especialment “cercar el Regne de Déu tractant d'ordenar les realitats temporals segons Déu” (LG 31). És missió pròpia del laic proclamar la invitació al banquet enmig del món, en el camp de la realitat social, en el món de l'economia, de la vida pública, de les institucions intermèdies que vertebren la societat, en l'àmbit de la cultura , les ciències, l'art, la vida internacional i la pau, els mitjans de comunicació social, i altres realitats obertes a l'evangelització, com l'amor, la família, l'educació dels infants i adolescents, el treball professional, el sofriment.

El Papa Francesc ens ha recordat que “en virtut del Baptisme rebut, cada membre del Poble de Déu s'ha convertit en deixeble missioner (cf. Mt 28,19). Cadascun dels batejats, qualsevol que sigui la seva funció en l'Església i el grau d'il·lustració de la seva fe, és un agent evangelitzador, i seria inadequat pensar en un esquema d'evangelització portat endavant per actors qualificats on la resta del poble fidel sigui només receptiu de les seves accions. La nova evangelització ha d'implicar un nou protagonisme de cada un dels batejats” (EG 120). Tots ens hem de sentir implicats en la missió.

• Estem com Església (Diòcesi, parròquia, grup) en actitud de sortida?
• Ens sentim implicats en la missió?
• Com podem créixer com “deixebles missioners”

 

4.- Les invitacions al Banquet

La paràbola de Jesús que comentam presenta tres trucades o invitacions que fa Déu per mitjà dels criats. En elles es reflecteix la situació que va viure Jesús, especialment cap al final de la seva vida pública. I apareix també l'experiència de la primera Església.

El primer convidat al banquet és el poble d'Israel i, de manera especial, els líders del poble, els sacerdots i mestres de la llei. Però, com la paràbola explica, ells rebutgen l'enviat de Déu. Sant Lluc especifica les excuses que van posant els convidats, les quals són totes vanes, perquè totes les situacions es podien haver previst i perquè una absència d'unes hores per anar al banquet, no hagués afectat els negocis o als assumptes domèstics. Els grups oficials autoritzats no volen acceptar la invitació de Déu.

La segona crida s'adreça a l'Israel menyspreat per les autoritats, als pobres i impurs del poble. Es precís sortir als carrers i places de la ciutat per buscar-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. El missatge és el mateix: “veniu”. Els que es consideraven “bons”, els dirigents del poble, s'han negat a seure a taula. Ara ocuparan el seu lloc els Zaqueu, els Mateu o les Maria Magdalena. Jesús li havia dit a aquell fariseu que l'havia convidat a sopar que convidés als pobres i esguerrats perquè aquests no podien pagar-li amb cap favor (cf. Lc 14, 12-14). A aquests  Déu vol asseure a la seva taula, perquè ells han acollit el missatge del Regne; Déu vol festejar amb ells els casaments. Tots ells s'asseuen al banquet, però, diu sant Lluc, “encara queda lloc”.

Sant Mateu introdueix aquí una variant perquè, segons la seva versió de la paràbola, també aquests convidats rebutgen la invitació. I afegeix que els convidats  “agafaren els servents, els van maltractar i els van mata”. És una al·lusió a la història d'Israel, semblant a la que trobam en la paràbola dels vinyaters homicides (cf. Mt 21, 33-46). El poble d'Israel ha anat rebutjant un darrere l'altre els profetes enviats per Déu i es tornarà també contra Jesús. El rei mana matar aquells assassins i destruir la ciutat. La majoria d'intèrprets pensen que s'està al·ludint a la destrucció de Jerusalem per Tito, el que va succeir l'any 70. El saqueig i destrucció del Temple va ser vist com un càstig de Déu per les infidelitats del poble. Aquests versicles de Sant Mateu serien un afegit que pretenia explicar el que ha passat i advertir davant del rebuig de la fe.

La tercera crida s'adreça a tots, especialment als pagans. No n'hi ha prou amb sortir a les places i carrers de la ciutat. Es necessari sortir també fora de la ciutat i anar als camins del camp i als senders per arribar als llocs més remots. Sant Mateu parla de les bifurcacions dels camins: Es precís situar-se en les cruïlles dels homes per convidar a tothom, “bons i dolents”. Hi ha que convidar sense fer distincions. Els criats no tenen el dret de jutjar ni de triar a qui convé convidar i a qui no, perquè l'ordre és clara: “a tots el que trobeu”.

Convé anotar que aquesta actitud de Jesús resultava escandalosa per als seus contemporanis. L'afirmació que Déu vol acollir els pecadors i pagans sonava a les seves oïdes com una heretgia. La paràbola expressa d'una manera gràfica aquelles paraules de Jesús: “I Vindrà gent d'orient i occident, del nord i del sud, i s'asseuran a la taula en el Regne de Déu” (Lc 13, 27). Els dirigents del poble veuen en aquesta actitud una provocació a les seves idees i un qüestionament del seu estatus social i religiós. Però ells han rebutjat el Messies de Déu i ara Déu prefereix als publicans i les prostitutes. Per això, diu Sant Mateu que, quan van escoltar la paràbola, els fariseus es van retirar i buscaven com comprometre a Jesús (cf. Mt 22, 15).

És bo també adonar-nos que nosaltres som dels que hem rebut la invitació a última hora, perquè no som part d'Israel segons la carn. Nosaltres vam rebre la invitació a entrar al banquet quan caminàvem pel les places i els camins.

• Podem fixar-nos en l'actitud de Déu, que no es cansa de convidar. Fem nosaltres el mateix?
• Tenim obertes les portes a tothom, perquè gaudeixin de l'amor de Déu?
• Ens sentim agraïts per haver estat cridats a viure la fe?

 

5.- Les tres sortides de l'Església

Les tres sortides de Jesús il·luminen la nostra missió com a Església. Com servents de Déu, tenim la missió d'anunciar el Regne, en primer lloc als de dins, als que estan a les nostres parròquies i comunitats. També entre nosaltres hi ha persones que sembla que volen protegir-se de Déu, que temen la seva proximitat excessiva i tenen por que comprometi la seva vida, que els demani un canvi, i inventen excuses i pretextos per posposar a Déu. Caminen ocupats en assumptes “importants” i no tenen temps per a Ell. En certa manera, s'assemblen al germà gran de la paràbola, que sempre ha estat a casa del seu Pare, però no ha sabut apreciar el que això significa (Lc 15, 31-32). A tots ells es precís convidar, sobretot, a gaudir de l'amor i la salvació de Déu.

La segona sortida és cap a aquells que han abandonat l'Església per qualsevol causa. Alguns es van anar allunyant de la fe. A altres els hem tancat les portes nosaltres mateixos. En els últims anys, les nostres comunitats han vist amb dolor com molts cristians anaven abandonant la pràctica de la fe i la vida cristiana. Es necessari sortir a les places i carrers de la ciutat, de la parròquia, del nostre barri, per convidar-los a tornar, mostrant una Església renovada, joiosa en la vivència de la fe.

D'una manera particular, es precís dirigir-se als pobres, acostar-se a la humanitat coixa, lesionada i cega. “Vull una Església pobra per als pobres”, repeteix el Papa Francesc. L'anunci de l'Evangeli condueix sempre a escoltar la veu dels últims, els quals la societat descarta, i a cercar la seva promoció humana i espiritual. Ara bé, només una Església pobra, austera, senzilla, pot apropar-se amb autenticitat als més pobres.

Però el servent del Senyor no pot quedar aquí, perquè la taula que Déu ha preparat és gran i en ella hi ha lloc per a molts. Es necessari acostar-se als de fora, als que no creuen, als que miren amb escepticisme la fe, als que van marxar escandalitzats pels nostres comportaments, als indiferents, a tots. Això exigeix ​​arriscar-se i sortir a les perifèries que necessiten la llum de l'Evangeli (cf. EG 20). Cada Diòcesi -ha dit el Papa- ha d'expressar l'alegria d'haver trobat Crist amb “una sortida constant cap a les perifèries del seu propi territori o cap als nous àmbits socioculturals” (EG 30). En el seu recent escrit sobre la santedat, el Papa ens dóna aquesta clau: “Déu sempre és novetat, que ens empeny a partir una vegada i una altra i a desplaçar-nos per anar més enllà de les coses conegudes, cap a les perifèries i les fronteres. Ens duu allí on hi ha la humanitat més ferida i on els èssers humans, per sota de l’aparença de la superficialitat i el conformisme, continuen cercant la resposta a la pregunta pel sentit de la vida. Déu no té por! No té por! Ell va sempre més enllà dels nostres esquemes i no tem les perifèries. Ell mateix es va fer perifèria (cf. Fl 2,6-8; Jn 1,14). Per això, si ens atrevin a arribar a les perifèries, allí el trobarem, ell ja hi serà. Jesus ens ‘primereja’ en el cor d’aquell germà, en la seva carn ferida, en la seva vida oprimida, en la seva ànima enfosquida. Ell ja hi és”  (GE 135).

La paràbola ens dóna dos detalls més per a la missió. El primer és la urgència de sortir. El senyor diu al criat: “Surt de pressa”. L'Evangeli ens urgeix. És urgent sortir: “ja no podem quedar-nos tranquils en espera passiva als nostres temples” (EG 15). No podem entretenir-nos pel camí. El compromís evangelitzador no es pot postergar.

El segon detall és l'ordre del senyor: “insisteix que vengui gent fins que s’ompli la casa”, “obliga’ls a que entrin” (compelle intrare). En la història de l'Església, des de Sant Agustí, s'ha abusat d'aquesta expressió, entenent que justificava la violència contra l'heretge. El que vol dir és que, respectant sempre la llibertat, hem d’ajudar les persones a adonar-se del que suposa accedir al banquet, perquè en això un es juga la pròpia vida. Per això, no podem desistir en l'obstinació de proclamar la bona Nova. L'Evangeli ha de ser anunciat a tots els homes i tot l'home.

• Com ajudar als que ja vénen a les nostres esglésies però viuen la seva fe sense goig i defugen el compromís?
• Quines són les “perifèries” en què Déu vol estar present a través nostre
• Ens urgeix l'anunci de l'Evangeli? ¿És una prioritat en la nostra vida?

 

6.-El rebuig

La paràbola parla, també, del rebuig. Jesús la va explicar des de la seva pròpia experiència d'haver estat rebutjat pels poderosos i fins i tot pel mateix poble jueu i haver estat acollit precisament pels pecadors, la gent senzilla i els pagans (cf. Lc 10, 21). També l'experiència de la primera Església va ser similar. Les comunitats cristianes, com recorda Sant Pau, no estaven formades per “savis a la manera d’aquest món” ni poderosos ni aristòcrates, sinó per gent senzilla i, principalment, per pagans (cf. 1 Cor 1, 26).

Els servents han de comptar amb el rebuig, amb el fracàs en la seva missió. El cor de l'home pot fer oïdes sordes a la Paraula. Els afanys de la vida poden impedir que l'home miri cap el Cel i que creixi la llavor bona (Cf. Mt 13, 22). L'autosuficiència i la prepotència poden fer que una persona jutgi inútil prendre part en el banquet.

El evangelitzador ha de comptar amb la dificultat de fer arribar la invitació de Déu i amb la possibilitat de rebuig. Hi ha cristians que viuen desencantats, en la queixa constant i el pessimisme estèril, perquè troben dificultats en la transmissió de la fe o perquè se senten acomplexats davant l'ambient social. Però “una persona que no està convençuda, entusiasmada, segura, enamorada, no convenç ningú” (EG 266). Diu el Papa que les dificultats han de ser vistes com a estímuls per créixer i ens recorda que “allí estem cridats a ser persones-càntirs per a donar beguda als altres. A vegades el càntir es converteix en una pesada creu, però va ser precisament a la creu on, traspassat, el Senyor se'ns va lliurar com a font d'aigua viva. No ens deixem robar l'esperança! “(EG 86).

Convé que ens fixem en l'actitud de Déu. Per a Déu el “no” de l'home obre l'oportunitat a un “sí” més gran. Davant la negativa dels primers convidats, Déu fa que la invitació s'estengui a més persones. L'amor de Déu mai fracassa, perquè no es dóna per vençut. Explicava en una homilia Benet XVI que Déu “no fracassa perquè sempre troba maneres noves d'arribar als homes i obrir més la seva gran casa, per tal que s'ompli del tot. No fracassa perquè no renuncia a demanar als homes que vinguin a seure a la seva taula, a prendre l'aliment dels pobres, en el qual s'ofereix el do preciós que és Ell mateix. Déu tampoc fracassa avui. Encara que moltes vegades ens responguin “no”, podem tenir la seguretat que Déu no fracassa. Tota la història, des d'Adam, ens deixa una lliçó: Déu no fracassa. També avui hi ha nous camins per cridar els homes i vol comptar amb nosaltres com els seus missatgers i els seus servidors” (11-07-2006). Mentre nosaltres excloem Déu, Ell ocupa els abismes (els exclosos, els publicans, les prostitutes) i els fa transparents a la seva llum.

• Com reacciona Déu davant el rebuig? Què fem nosaltres?
• ¿Veiem les dificultats com a estímuls per créixer?
• Per què Déu no fracassa mai?

7.- Les excuses

L'Evangeli de Sant Lluc especifica les excuses que van posant els convidats. Val la pena aturar-nos en elles perquè revelen les dificultats que trobam en l'anunci de l'Evangeli.

El primer dels convidats diu que ha comprat un camp i que ha d'anar a veure-ho. El segon diu que ha comprat cinc parelles de bous i ha de provar-les. El tercer diu que s'acaba de casar. Totes aquestes coses són bones, però totes es podrien haver posposat. L'ésser humà es pot submergir tant en les coses d'aquest món que no li quedi temps per resar o per elevar la mirada a Déu. El seguiment de Jesús requereix deixar-ho tot, posposar-ho tot per Ell. Si l'ésser humà advertís el que suposa haver estat convidat al banquet, deixaria tot sense dubtar-ho per a acudir. Quantes vegades Jesús va advertir en la seva vida que els afanys del món ens poden impedir mirar a l'eternitat!

Us transcric el text de l'Evangeli de Tomàs, un escrit apòcrif del segle II, que conté una antiga versió de la paràbola, en la qual apareixen quatre excuses similars:

Va dir Jesús: Un home tenia convidats i, després de preparar el banquet, va enviar al seu servent per convidar els convidats. Aquest va ser al primer i li va dir: “El meu amo et convida”. El va contestar: “Els mercaders em deuen doblers, vindran a la tarda i vaig a donar-los instruccions. M'excus del banquet “. El servent va anar a altre i li va dir: “El meu amo et convida”. Ell li va dir: “He comprat una casa i m'obliguen. No seré lliure per una jornada “. El servent va anar a altre i li va dir: “El meu amo et convida”. Ell va dir: “Es casa el meu amic i jo he de preparar el banquet. No podré anar. M'excus”. El servent va anar a altre i li va dir: “El meu amo et convida”. Ell li va dir: “He comprat una finca i vaig a recollir el lloguer. No podré anar. M'excus”. El servent va tornar i va dir al seu amo: “Els convidats al banquet s'han excusat”. L'amo va dir al seu servent: “Surt a fora, als camins i als que trobis, convida'ls a prendre el sopar. Els compradors i mercaders no aniran a les morades del meu Pare” (Evangeli de Tomàs, 64)

Com en la paràbola de Sant Lluc, en aquest text les excuses tenen a veure amb la vida quotidiana: cobrar un deute, comprar una casa, el casament d'un amic, la compra d'una finca. Tot aquest llistat d'excuses ens convida a que pensem quina és l'excusa que nosaltres posam a Déu per no posar-nos completament al seu servei, per no viure la fe en plenitud.

Avui també la gent segueix excusant-se. Veiem les esglésies buides, els seminaris trontollant i les cases religioses amb molt poques vocacions. La gent té coses més importants a fer i no té temps per anar al convit. Què podem fer? Sant Gregori el Gran, que va ser Papa al segle VI, ja es preguntava per què l'home pot dir “no” a Déu. I responia que és perquè ha perdut la capacitat d'assaborir de les coses espirituals. Quan l'home viu ocupat en el seu món, deixa de mirar cap a Déu. Per això, recomanava: “feis-vos servir de les coses de la terra, però que el vostre desig s’encamini a les que són eternes; les coses temporals siguin una ajuda en el vostre pelegrinar, les eternes el terme desitjat d'aquest pelegrinatge” (Homilies sobre els Evangelis, lib. II, 36, 11) I afegia:” Que cap, per tant, de les coses d'aquest món reprimeixi el desig del vostre esperit, que no us veieu enredats en el delit que elles procuren “ (ibídem, 36, 12; vid. Ofici de lectura del comú de sants religiosos).

La nostra missió com enviats és ajudar a suscitar en el cor dels homes el gust per Déu, l'experiència de ser estimat per Déu. Deia el Papa Benet: “La nostra missió consisteix a ajudar les persones a assaborir, a sentir de nou el gust de Déu” (Homilia 2006.11.07). Hem d'ajudar l'ésser humà a recuperar la capacitat de percebre la mirada amorosa de Déu, a percebre lo bo que és el Senyor (cf. Sal 34, 8).

• Quines són les nostres excuses per no viure del tot la fe cristiana?
• Què excuses posa la gent per no participar en la vida de fe?
• Com ajudar els homes a que sentin el desig de Déu, el gust de Déu?

 

8.- Mantenir net el vestit

Sant Mateu vincula la paràbola del banquet real amb una altra paràbola amb la finalitat de posar en relleu que és possible ser convidat al casament i tenir l'atreviment de presentar-se a les noces, sense estar en les condicions degudes. A més del rebuig explícit de la invitació, participar indignament en la celebració és una altra manera de menysprear-la. Segons els costums de l'època, al casament era necessari acudir amb un vestit blanc i net. Suposava una gran descortesia haver estat convidat i no anar dignament vestit.

Com hem dit, la paràbola recorda que tots els homes són convidats. Déu crida a tothom a través de la fe i el baptisme, que són les credencials que permeten entrar al banquet. Però la vestidura blanca que vam rebre en el baptisme hem conservar-la sense taca. Déu ens vesteix amb “vestits de salvació” i amb “el mantell de la justícia”, diu Isaïes (61, 10). En l'últim dia, escriu l'Apocalipsi, se'ns oferirà un vestit blanc de lli finíssim (3, 4.5.18; 19, 8). Però no n'hi ha prou a dir “sí” per seure al banquet. Es precís perseverar i mantenir net el vestit, sent fidel al do rebut.

Quan el rei va entrar a la sala del banquet, va comprovar amb alegria que hi havia molts comensals, però es va entristir en veure que un no s'havia molestat a preparar-se i el va expulsar. Déu examina al seu poble, entra en l'Església i ens demana: què has fet amb les vestidures que vas rebre? ¿Per què les has embrutat? ¿Per què et vas fer cristià si no vius com a tal?

La conclusió de la paràbola és que són molts els cridats però pocs els escollits. Ser admès al banquet, formar part de l'Església, no garanteix l'elecció per al regne definitiu. Hem de romandre desperts (cf. Mc 13, 35), amb el cinturó cenyit i el llum encesa (cf. Lc 12, 35), preparats per a la festa (cf. Mt 22, 11-13). La conversió és una tasca permanent per a l'Església. Mentre vivim en aquest món, hem de tornar-nos constantment cap a Déu.

• En el baptisme se'ns va lliurar un vestit sumptuós i se'ns va dir que la conservessim taca fins a la vida eterna. Com es conserva aquesta vestidura?
• Per a què ens vam fer cristians?
• ¿Sentim la necessitat de tornar-nos constantment cap a Déu?

 

9.- Comensals a la taula de Déu

Cada Eucaristia és una penyora del banquet del final dels temps i ens fa gaudir per adelantat dels béns futurs. “El banquet eucarístic -explicava Benet XVI- és per a nosaltres anticipació real del banquet final, anunciat pels profetes (cf. Is 25,6-9) i descrit en el Nou Testament com les noces de l'Anyell (Ap 19,7-9 ), que s'ha de celebrar en l'alegria de la comunió dels sants” (Sacramentum Caritatis, 31).

En l'Eucaristia Déu ens seu a la seva taula i ens ofereix l'aliment de la Paraula i del Cos i Sang del Senyor. Diu bellament el Concili: “El Senyor va deixar als seus la penyora de tal esperança i aliment per al camí en aquell sagrament de la fe en què els elements de la natura, conreats per l'home, es converteixen en el cos i sang gloriosos amb el sopar de la comunió fraterna i la degustació del banquet celestial” (GS 38). A través de la comunió sacramental amb el Fill de Déu immolat per nosaltres, creix la nostra comunió amb Crist i s'edifica l'Església.

L'Eucaristia ens posa en tensió cap al món futur, ens fa anhelar participar en el banquet del Regne, que Jesús desitja menjar amb els seus deixebles (cf. Lc 22, 15-18). Cada Eucaristia “és anticipació de la glòria celestial” (CEC 1402), avançament del banquet final. És significatiu que, abans de rebre la comunió, el sacerdot digui: “Feliços els convidats a la taula del Senyor!” Sí, som feliços perquè Déu mateix ens invita. Cada comunió és avançament dels aliments que gustarem en el banquet futur.

De l'Eucaristia sortim transformats. Seure a la taula de Déu ens fa sentir amb Ell el desig que els nostres germans seguin amb nosaltres i que siguin molts els que participin de la festa. Cada vegada que celebrem el Sopar del Senyor, som enviats a anunciar la seva mort i proclamar la seva resurrecció, a passar de la indiferència a la missió, a explicar el que vivim i com el reconeixem en partir el pa (cf. Lc 24, 35 ). De comensals passem a ser testimonis, servents que ajuden al Pare a reunir tots els fills dispersos pel món.

• Vivim l'Eucaristia com un regal, una festa a la qual Déu ens convida?
• Quines són les condicions per a ser veritablement alimentats i transformats pels dons que rebem
• Vivim la nostra vida eucarísticament, en tensió cap al futur?

 

Segona part: CRÉIXER COM ESGLÉSIA DE PORTES OBERTES

 

La nostra Església de Menorca, després d'un procés de reflexió i confiada en l'ajuda de l'Esperit Sant, ha fixat com a objectiu per als propers cursos “créixer com Església de portes obertes”. Sentim la necessitat d'una major obertura de les nostres comunitats. Sabem que quan l'Església es tanca en si mateixa i mira només cap a dins, queda incapacitada per a la missió.

1.- Déu ens ha obert la porta

Hi ha una experiència cristiana fonamental, que és la de saber-se cridat, escollit i estimat per Déu. La iniciativa procedeix sempre de Déu, que va per davant. Ell és qui obre la porta i convida al banquet; és Déu qui ens ha concedit la llum de la fe i qui ens ha cridat a formar part de la seva Església. La salvació no procedeix de nosaltres mateixos sinó que ve de dalt; la primacia absoluta correspon a l'acció gratuïta de Déu (cf. Placuit Deo, 9). El Papa Francesc diu que Déu sempre ens “primereja”, és a dir, va per davant de nosaltres.

Saber-nos convidats al banquet sense cap mèrit, sense un dret adquirit, apareixent a darrera hora, ens ompl d'alegria i de gratitud. A la casa del Pare descobrim que “cap l'ull no vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l’home somia allò que Déu té preparat per als qui l’estimen” (1 Cor 2,9). I del Pare aprèn l'Església a obrir les seves portes, a “avançar-se, prendre la iniciativa sense por, sortir a l’encontre, buscar els llunyans i arribar a les cruïlles dels camins per invitar els exclosos” (EG 24).

La gratitud i l'alegria de sentir-nos a la casa del Pare ens mouen a obrir les portes i sortir a l'encontre dels germans. No sortim a convidar en nom propi; no som els amfitrions, sinó només servents agraïts que volen transmetre a tots el que han viscut: que el Senyor vol veure la casa plena, que hi ha lloc per a tots.

• Tenim experiència que Déu va sempre per davant?
• ¿Donem gràcies a Déu per haver estat convidats al banquet?

 

2.- Obrir les nostres portes

Ens ha dit el Papa Francesc que “l'Església en sortida és una Església amb les portes obertes” (EG 46). L'Església està cridada a ser casa oberta a totes les persones. “L'Església no és una duana; és una casa paterna on hi ha lloc per a cadascú amb la seva vida a les espatlles” (EG 47).

Serà bo que pensem quines són les portes que hem tancat. Els grups que van realitzar el treball diocesà “Discernir per evangelitzar” assenyalaven que moltes vegades oferim la imatge d'una Església tancada en si mateixa i demanaven que estigués oberta a tothom. Entre els grups i persones a les que s'han tancat les portes es destacaven els divorciats i separats, els homosexuals, les dones i els joves. També hem tancat a moltes persones les portes dels sagraments, sense cap motiu. Les persones que sol·liciten rebre un sagrament troben en nosaltres, moltes vegades, impediments, burocràcia i normes. Un signe d'obertura, s'assenyalava també, és mantenir oberts els temples, perquè les persones puguin acostar-s'hi. Cada comunitat cristiana hauria de pensar quins són les seves pors, quines portes ha tancat. I al mateix temps, hem de deixar que l'Esperit vingui i ens faci obrir les portes i posar-nos en els camins dels homes, a les places de la ciutat i als pobles del camp. És l'Esperit el que, amb la seva força, transforma a homes febles i temorosos com nosaltres, en testimonis, proclamadors de la grandesa de Déu.

Jesucrist ha fet caure els murs que separen als homes. Per mitjà del seu lliurament a la creu, va fer caure el mur que separava jueus i gentils (cf. Ef 2, 14). L'Església també ha de enderrocar els murs que la separen dels homes, per fer arribar a tothom la invitació de Déu.

Se'ns demana ser “audaços i creatius” (EG 33) per trobar camins d'obertura. Animo cada comunitat a pensar com pot millorar la seva acollida, com pot estar més propera a tots, com es pot fer present en la població o barri, com servir millor als més pobres, com dur la Bona Notícia a tots, de manera que cada parròquia sigui “centre de constant enviament missioner” (EG 28).

Quan s'obren portes es perd el confort i la calor de la casa paterna  i és fàcil sentir-se més a la intempèrie. Obrir portes suposa deixar que el món qüestioni moltes seguretats i certeses, exposar-se a la crítica i al rebuig. El Papa Francesc, que és molt conscient d'aquest risc, diu: “M’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortir al carrer, que no una Església malalta pel tancament i la comoditat de aferrar-se a les pròpies seguretats” (EG 49 ).

Però quan es tanquen les portes, s'acaba fent irrespirable l'aire. Una Església que es tanca en si mateixa és una Església que s'ofega; una comunitat que no mira cap a fora acaba asfixiant-se. No podem viure en una bombolla, aïllats de l'ambient. Necessitam obrir portes i establir llaços amb tots, per fer present el missatge de l'Evangeli en tots els ambients.

• Quines són les nostres pors? ¿Què portes tancam als altres?
• Com podem estar més propers als homes?
• Tenim por de ser qüestionats i perdre les nostres seguretats?

 

3.- Sortir al carrer

Si obrim les portes és per sortir al carrer. Ens preocupa “que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l'amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida” (EG 49). Hem d’ obrir les portes de les nostres esglésies, no només perquè altres entrin, sinó per sortir nosaltres per elles. Tots els homes i dones de Menorca tenen dret a rebre l'anunci i ser convidats a participar en l'alegria de la festa. La nostra Església no està completa fins que cada home i dona de l'illa hagi estat convidat a seure amb nosaltres.

El nostre pla de pastoral desitja que progressivament:

1) Advertim que som criats del Senyor, servents seus, elegits per ser els seus testimonis. Per a això ens proposam revitalitzar la comunió dins de l'Església (parròquies, arxiprestat, Diòcesi) i la vivència de la coresponsabilitat, especialment dels fidels laics. Tots hem d'implicar-nos en la missió. Per assolir aquesta fita serà molt important cultivar la vida espiritual i sacramental seguint les recomanacions de l'Exhortació “Gaudete et Exultate” (curs 2018-2019).

2) Canviem les actituds de tancament per les d'obertura a tots. Necessitam acollir i escoltar a tots, sense jutjar-los prèviament. Hem de buscar moments de trobada amb els altres, promoure iniciatives d'acollida i crear espais de convivència amb tots (curs 2019-2020).

3) Ens acostam als més pobres, que “són els destinataris privilegiats de l'Evangeli” (EG 48). Com a comunitat cristiana sentim una crida especial a posar-nos al servei dels qui viuen en soledat o en marginació, dels malalts i la gent gran, dels presos i els refugiats, de tots els més febles i necessitats (curs 2020-2021).

4) Ens obrim de manera especial als que, per qualsevol raó, s'han allunyat de la fe en Jesucrist i de la vida de l'Església, als que viuen en la indiferència i també als que, estant integrats en l'Església viuen rutinàriament la fe. Hi ha moltes persones que esperen de nosaltres una paraula d'alè. També a ells hem de convidar a entrar i participar de la festa (curs 2021-2022).

• Ens preocupa realment que les persones puguin crèixer sense la llum de la fe en Jesucrist?

<>üQuines són les característiques d'una “comunitat viva”

• Ens perdem en disputes internes?
• Per a què existeixen les parròquies? ¿Quina és la seva principal finalitat?

 

6.- Treballar seguint un pla

Durant els propers quatre cursos treballarem seguint un pla de pastoral. Hem detectat unes mancances i hem fixat uns objectius comuns. Ara tots hem de fer l'esforç per dur-los a terme. Un pla pastoral és un instrument que pretén servir a l'anunci de l'Evangeli a la nostra Diòcesi. S'hi fixen unes prioritats i s'indiquen uns accents per concentrar en aquests objectius les nostres forces.

Treballar amb uns objectius comuns ens ensenya a caminar units, sinodalmente. Units al Bisbe, a qui correspon “suscitar, guiar i coordinar l'obra evangelitzadora de l'Església diocesana” (Directori Bisbes, n. 162). I units com a poble de Déu, conscients que tots i cadascun dels batejats té la missió ineludible d'anunciar l'Evangeli. Units com a comunitat, com a Església-comunió, que camina pels senders de la història, volem fer partícips a tots del goig que dóna la fe en Jesucrist.

Perquè el nostre programa pastoral no quedi en l'aire, cada comunitat cristiana, cada parròquia i grup, haurà de concretar els objectius comuns i fixar accions concretes per dur-los a terme. També les diferents àrees de pastoral i els secretariats diocesans hauran de tenir en compte en les seves programacions els objectius comuns. No importa que les accions siguin senzilles i modestes. L'important és anar fent passos, anar caminant en la direcció que el Senyor demana a hores d'ara a la nostra Església.

És també important que avaluem aquestes accions. Aquesta responsabilitat afecta especialment als consells parroquials i arxiprestals, els quals han d'anar revisant la realització de les accions programades. En l'àmbit diocesà convocarem cada any una trobada de tots a final de curs, en la qual avaluarem el treball realitzat i presentarem les línies d'acció del curs següent. Serà moment de compartir com Església diocesana el que Déu ha fet per mitjà nostre (cf. Ac 14, 27).

Al Directori per als Bisbes es diu que un pla de pastoral ajuda a unir els esforços de tots. I afegeix: “però sense oblidar mai l'acció de l'Esperit Sant en l'obra d'evangelització” (n. 162). En efecte, hem de ser molt conscients que el principal agent evangelitzador és l'Esperit Sant. Els nostres esforços i preocupacions serien inútils si no comptéssim amb l'impuls de l'Esperit, que és qui dóna vida a l'Església, la renova i sosté la seva acció evangelitzadora. És bo comptar amb un mitjà com el pla de pastoral, però és dolent confiar en excés en el que només és un instrument. Un pla de pastoral neix i es desenvolupa adequadament quan va acompanyat d’una actitud orant, d'escolta d’allò que avui ens diu l'Esperit a la nostra Església de Menorca, invocant la seva gràcia per poder dur-lo a terme.

• Som conscients de la necessitat de treballar en comunió amb el bisbe i amb les altres comunitats?
• A la nostra comunitat, treballam seguint uns objectius? ¿Els avaluam?
• ¿Ocupa l'oració un lloc central en la nostra acció pastoral?

 

7.- Oració final

Per això, en acabar aquesta, la meva primera carta pastoral, us convido a pregar al Pare, donant-li gràcies perquè ens ha obert de bat a bat les portes de casa i ens ha convidat a entrar al banquet. Li donam gràcies, també, perquè a nosaltres, pobres servents inútils, ens ha confiat la tasca de proclamar el seu amor gratuït per tots els racons de Menorca.

Que Santa Maria, la Mare de Déu del Toro, ens ajudi a obrir les portes d'aquesta Església perquè sigui casa acollidora, en la qual molts entrin.

 

Ciutadella de Menorca 15 agost 2018,

 Solemnitat de l’Assumpcio de la Mare de Déu.

+ Francesc Conesa Ferrer, bisbe de Menorca