Fa unes setmanes vèiem atònits les imatges que ens arribaven des de molts punts de la Comunitat Valenciana. La vida dels habitants de molts pobles ha canviat radicalment en qüestió de segons.
Semblava mentida que en els temps que vivim poguessin arribar-nos aquests tipus de notícies, però encara ens va encongir més el cor anar sabent les dades que els dies posteriors ens arribaven de persones que havien perdut la vida o que en aquells moments estaven encara desaparegudes.
Cinc anys vaig compartir amb “el poble”, Algemesí, que em va tocar el cor, cinc anys de rialles, d’amics, de grans experiències… i ara, de sobte, veia que aquell poble quedava negat per les aigües del riu Magre que es desbordava. Aquestes inundacions han deixat una ferida profunda entre els habitants d’aquest poble, però també han revifat un esperit de comunitat que m’omple d’orgull.
Què m’ha mogut a tornar?, la necessitat de retornar a la gent amb qui vaig compartir aquells anys una petita part de tot el que em van donar. De ser testimoni i partícip del seu ressorgir d’entre el fang. De forma circumstancial, els dies posteriors a la DANA, ens vam anar posant en contacte membres de l’associació de veïns de Sant Climent, pagesos, una infermera, un enginyer… tots amb el mateix objectiu: partir a Algemesí a treballar colze a colze per ajudar en el que fes falta.
Com a voluntaris, hem compartit alguns dies i nits, ajudant a fer net fang, a començar a aixecar el que havia caigut, a reconstruir vides. I en cada gest, en cada somriure dels habitants d’Algemesí, hem trobat una força que ens ha impulsat a seguir endavant. Cadascú ha aportat el seu granet d’arena, però junts hem format un equip sòlid i cohesionat, capaç de superar qualsevol obstacle.
He pogut veure que la presència de l’Església ha estat important en aquests moments tan difícils. Parròquies, associacions i moviments, entre d’altres, s’han bolcat per atendre les necessitats dels més afectats. Han tingut una oportunitat increïble de fer present Jesús, han estat un refugi, un punt de trobada, un far d’esperança enmig de la foscor.
Més enllà de l’ajuda material i la mà d’obra, el que més m’ha marcat és la solidaritat entre els veïns i amb tots els visitants que es deixaven la pell per ajudar. He pogut veure com la gent s’oblidava de les diferències i s’ajudava. Aquesta experiència m’ha ensenyat el valor de la comunitat i la importància de treballar junts per aconseguir un objectiu comú, estar junts, en comunió, la millor força per superar qualsevol adversitat.
Ho han perdut tot, ho donen tot. Per mi és dels millors titulars que puc posar a aquest escrit, per què és realment el que he sentit. Els habitants d’Algemesí, ho han perdut quasi tot, moltíssimes coses materials, però el que no han perdut per res és la solidaritat, l’empatia, la consciència de comunitat. Aquest és el vertader tresor que he trobat entre muntanyes i muntanyes de coses materials que s’han perdut.
Com a voluntari, com a capellà, em sento orgullós d’haver pogut contribuir, encara que sigui poca cosa, a aquesta reconstrucció, no només física, sinó també emocional. Aquesta experiència em marcarà per sempre i em servirà d’inspiració per seguir treballant per tota aquella gent que ens necessita.
Som conscient que no hem arreglat “el poble”, com afectuosament anomeno a Algemesí des de fa anys, i que faran falta molts mesos perquè tot torni almenys a ser com el matí d’aquell 29 d’octubre, però el que sí sé, és que aquesta experiència ens ha marcat. Hem sembrat una llavor d’esperança Hem descobert que en els moments més difícils, la humanitat és capaç del millor de si mateixa. Aquesta experiència ens ha de fer créixer. Cadascun de nosaltres ha tornat a les seves vides amb una nova perspectiva, amb un compromís renovat amb els altres i amb l’ensenyança que, siguin quines siguin les circumstàncies, sempre podem trobar motius per seguir endavant. I és en aquesta força, en aquesta esperança, on resideix el nostre veritable triomf.
Joan Camps Serra