“No us canseu de proclamar el nom de Déu”. Homilia de la missa Crismal 2019

El Bisbe Francesc Conesa convida als sacerdots a no tenir por i a sortir per places i camins en l’homilia de la Missa Crismal d’aquest dimecres 17 d’abril. En una Catedral de Menorca que enguany compleix 300 anys, Mons. Conesa ha transmès l’alegria de poder celebrar un any més la Setmana Santa amb els creients de l’illa.

Amb unes paraules que reiteraven l’estima que sent pel ministeri del sacerdoci, ha traslladat força als religiosos. “Vull reiterar l’estima que tinc pel vostre ministeri” de manera especial, ha dit, “en aquests dies, quan ens sentim deshonrats i desacreditats per la conducta vergonyosa d’alguns germans nostres”.

Així, s’adheria  les paraules que va pronunciar fa uns mesos el Papa Francesc i, citant el discurs final trobada protecció de menors, els agraïa en nom de l’Església “no només la vostra fidelitat al celibat, sinó també l’entrega generosa i el desgast en un ministeri que avui és més difícil per mor de l’escàndol d’uns pocs – encara que sempre massa- germans nostres”.

Moltes vegades els sacerdots “sentim també que hem de remar contra corrent” perquè “els vents que bufen en aquesta societat ens són contraris”. Quan “hem de navegar enmig d’un mar d’indiferència; veiem amb dolor que moltes persones abandonen la fe; sentim que molts fillets i joves estan creixent sense haver sentit parlar de Déu ni sebre tan sols qui és Jesucrist”. Però a hores d’ara sentim de nou la veu del Mestre que ens diu: no tingueu por, remau mar endins (cf. Lc 5, 4). No tingueu por, sortiu per places i camins. No us canseu de proclamar el meu nom.”

El Bisbe ha acabat l’homilia recordant als germans del presbiteri que han passat al Pare i, de manera especial, al Sr. Llorenç Olives, que va morir aquest any.

Llegeix el text íntegre de l’Homilia de la Missa Crismal a continuació:

HOMILIA MISSA CRISMAL
Catedral – Basílica de Menorca 17 d’abril de 2019

Experiment una gran alegria en poder celebrar aquesta Eucaristia amb tots vosaltres. Sent que aquí hi és prsent l’Església de Menorca. Aquí hi ha els seus sacerdots, els diaques, els nostres seminaristes; hi ha també els religiosos i, molt especialment, esteis tots vosaltres, fidels laics, membres del poble de Déu que peregrina a Menorca. Hem estat convocats per a l’escolta de la Paraula i la celebració de l’Eucaristia en aquesta Catedral – Basílica, que prest complirà 300 (tres-cents) anys de la seva consagració. Vivim un moment singular, perquè en aquesta Missa juntament amb els sacerdots consagraré el crisma i beneiré els olis per als catecúmens i per als malalts. Aquests olis són signes de la salvació que ens ha arribat a través de Jesucrist.
Amb aquests olis els homes són enfortits, curats i omplerts de l’Esperit Sant. Jesús es presentava a la sinagoga de Natzaret com l’Ungit per l’Esperit de Déu, el Messies anunciat per Isaïes, sobre el qual hi ha l’Esperit. Nosaltres també participam d’aquest Esperit, que ens arriba a través dels signes de l’oli i del crisma.
Benvolguts religiosos i laics. Aquest és un dia especial per als sacerdots. Avui renovaran davant nostre el compromís que van fer en la seva ordenació d’unir-se fortament a Crist i renunciar a si mateixos (cf. preguntes renovació), per servir al poble de Déu en el ministeri sacerdotal. És dia de pregar per ells, perquè no defalleixin davant les dificultats i perquè siguin fidels al compromís que van realitzar. És dia d’agrair el seu treball abnegat i la seva entrega generosa. Permeteu-me que en aquesta ocasió em dirigeixi especialment a ells.
Benvolguts sacerdots. Tots recordam amb goig el dia de la nostra ordenació, quan, agenollats, vam posar les mans obertes amb els palmells cap amunt, com esperant un do de Dalt, i el bisbe les va ungir amb el sant crisma. Des d’aquest moment les nostres mans van quedar consagrades per treballar a la vinya del Senyor. La unció amb el crisma significa la presència de l’Esperit, que es va vessar sobre nosaltres en abundància, “per santificar el poble cristià i per oferir a Déu el sacrifici” (paraules unció).
En aquest dia don les gràcies a Déu per el meu sacerdoci i el vostre. Ho faig amb freqüència. Moltes vegades em brolla espontàniament del cor donar gràcies a Déu per cadascun de vosaltres. I li deman també que em mantingui proper a vosaltres. Us don les gràcies també a vosaltres, als que sent com a germans i companys en el treball apassionant de proclamar a Jesucrist. Sou un do esplèndid que el Senyor m’ha concedit com a ajuda al meu ministeri. Gràcies pel vostre treball -generalment humil i silenciós- a les comunitats i parròquies. Gràcies per oferir la vostra vida sencera al servei de Jesucrist. Val la pena fer-ho. Per Ell val la pena deixar les xarxes, abandonar-ho tot i posar-nos per complet a la seva disposició.
Vull reiterar l’estima que tinc pel vostre ministeri de manera especial en aquests dies, quan ens sentim deshonrats i desacreditats per la conducta vergonyosa d’alguns germans nostres. M’adhereix a les paraules que va pronunciar fa uns mesos el Papa Francesc per agrair-vos en nom de l’Església no només la vostra fidelitat al celibat, sinó també l’entrega generosa i el desgast en un ministeri que avui és més difícil per mor de l’escàndol d’uns pocs – encara que sempre massa- germans nostres (discurs final trobada protecció de menors, 2019.02.24).
Moltes vegades sentim també que hem de remar contra corrent perquè els vents que bufen en aquesta societat ens són contraris. Hem de navegar enmig d’un mar d’indiferència; veiem amb dolor que moltes persones abandonen la fe; sentim que molts fillets i joves estan creixent sense haver sentit parlar de Déu ni sebre tan sols qui és Jesucrist. Però a hores d’ara sentim de nou la veu del Mestre que ens diu: no tingueu por, remau mar endins (cf. Lc 5, 4). No tingueu por, sortiu per places i camins. No us canseu de proclamar el meu nom.
Rebem l’Esperit per evangelitzar. La nostra vida només té sentit quan posam tot el nostre ésser al servei de l’Evangeli. Quan Jesús proclamava que l’Esperit estava sobre ell, afegia: “m’ha enviat a portar la bona notícia”. La missió va omplir la vida de Jesús, com ha d’omplir la nostra. L’Esperit ens ha ungit per enviar-nos, per posar-nos en sortida. Ell segueix empenyent la vida del ministre perquè no es tanqui en si mateix, ni tampoc en la seva parròquia o en el seu petit grup, sinó que miri sempre més enllà, com Jesús, i li dolguin al seu cor tants d’homes i dones que caminen com ovelles sense pastor (cf. Mc 6, 34), sense sebre allà on dirigir-se.
Ens esperen molts homes i dones de Menorca. Esperen la nostra paraula i el testimoni de la nostra vida. No podem quedar-nos a la riba, sinó que hem de llançar-nos a la mar. Això ens exigeix abandonar la seguretat del que sempre s’havia fet així i no hem de tenir por d’arriscar-nos per poder portar a tots, especialment als més pobres, un missatge d’esperança. Val la pena gastar la nostra vida proclamant amb força que Déu estima els homes.
Per això es precís que la nostra vida segueixi exhalant el perfum de l’Evangeli, la bona olor de Crist. Tot el que som ha de fer olor de Crist, l’Ungit amb Esperit i poder (cf. Ac 10, 38). Que les nostres paraules ajudin els homes a estimar Jesucrist; que les nostres actituds els condueixin a l’únic Pastor; que les nostres accions facilitin la trobada amb Ell. Encara que hagin passat vint, trenta, o quaranta (…) anys de l’ordenació, la nostra vida ha de seguir exhalant el perfum del crisma com el primer dia. Som, en paraules d’Isaïes, “el llinatge que va beneir el Senyor”, per traspuar l’olor de l’Esperit.
Benvolguts sacerdots de Menorca. Estei junts en aquesta missió. Navegam en la mateixa barca; treballam en la mateixa vinya, una vinya que no és nostra, sinó de Déu. Treballar a la vinya exigeix deixar de banda les diferències entre nosaltres i treballar conjuntament, perquè la missió és molt àmplia i els obrers pocs (cf. Mt 9, 37). Podem i hem de créixer en la comunió, perquè de la mateixa manera que el Senyor va enviar als Dotze “de dos en dos” (Mc 6, 7), també Ell ens ha enviat a nosaltres, com presbiteri d’aquesta Diòcesi, a sembrar l’ Evangeli en aquesta illa. Per això, hem d’afavorir tot el que faciliti la comunió entre nosaltres, aprenent a treballar uns al costat d’altres. Les reunions d’arxiprestat, les trobades de formació, els consells diocesans, el pla de pastoral, són mediacions valuoses que hem d’apreciar, perquè ens ajuden a afavorir la comunió.
Però igualment és important que treballem al mig del poble de Déu. Som part d’aquest poble. Els sacerdots tenim el perill de separar-nos del poble, de considerar-nos una casta a part, de situar-nos per damunt dels nostres germans. Aquesta mentalitat clerical ha fet mal i continua perjudicant molt a l’Església, perquè aïlla la persona del sacerdot i també perquè suposa una menysvaloració de la resta de vocacions i carismes i, sobretot, dels fidels laics. Davant del clericalisme, hem d’aprendre el valor de la sinodalitat, de caminar al costat dels altres. El recent sínode sobre els joves ha subratllat especialment que l’Església té una forma sinodal. Per això, l’Església ha d’obrir processos de discerniment comunitaris i trobar instruments de diàleg i escolta, i vies per créixer com “una Església participativa i corresponsable, capaç d’apreciar la riquesa de la varietat de què es compon, acollint amb gratitud també l’aportació dels fidels laics, entre ells els joves i les dones, la de la vida consagrada femenina i masculina, i la de grups, associacions i moviments. Ningú no ha de ser, o poder ser, posat a part” (Documento final, n. 123). El proper Congrés de Laics, que es desenvoluparà en dues fases, la diocesana i la nacional, ens brinda l’oportunitat d’advertir la importància del laïcat i de sentir-nos corresponsables amb tots els membres del poble de Déu de la vida i missió de l’Església.
No vull acabar aquesta homilia sense recordar als germans del nostre presbiteri que han passat al Pare i, de manera especial, al Sr. Llorenç Olives, que va morir aquest any. Recordem igualment als companys sacerdots que són més grans o que estan malalts i no poden acompanyar-nos.
Benvolguts diaques, seminaristes, religiosos i fidels laics. No us oblideu mai de resar pels sacerdots. El seu ministeri necessita ser sustentat per la pregària de tots. Estimau-los i agraïu a Déu les seves vides, la seva vocació i la seva missió. Preguem també per les vocacions al sacerdoci. La nostra Església necessita aquest gran do que el Senyor ens concedeix i que hem implorar constantment: persones que consagrin tota la seva vida al servei de Crist, homes d’aquest poble que participin de la seva missió i –tal com direm al prefaci- “renovin en nom seu el sacrifici de la redempció humana, i preparin per els vostres fills el convit pasqual; i que també moguts per la caritat, com a pastors vagin davant el vostre poble, l’alimentin amb la paraula i el refacin amb els sagraments”. Que el Senyor continuï beneint la nostra Església de Menorca amb sants i bons sacerdots perquè la bona olor del crisma, que ens disposam a consagrar, pugui arribar a tothom.

HOMILÍA MISA CRISMAL
Catedral-Basílica de Menorca, 17 de abril de 2019

Me da mucha alegría poder celebrar esta Eucaristía con todos vosotros. Siento que aquí está la Iglesia de Menorca. Aquí están sus sacerdotes, los diáconos, nuestros seminaristas; están también los religiosos y, muy especialmente, estáis todos vosotros, fieles laicos, miembros del pueblo de Dios que camina en Menorca. Hemos sido convocados para la escucha de la Palabra y la celebración de la Eucaristía en esta Catedral-Basílica, que pronto cumplirá 300 años de su consagración. Vivimos un momento singular, porque en esta Misa junto con los sacerdotes consagraré el crisma y bendeciré los óleos para los catecúmenos y para los enfermos. Estos aceites son signos de la salvación que nos ha llegado a través de Jesucristo.
Con estos aceites los hombres son fortalecidos, sanados y llenados del Espíritu Santo. Jesús se presentaba en la sinagoga de Nazaret como el Ungido por el Espíritu de Dios, el Mesías anunciado por Isaías, sobre el que está el Espíritu. Nosotros también participamos de ese Espíritu, que nos alcanza a través de los signos del aceite y del crisma.
Queridos religiosos y laicos. Este es un día especial para los sacerdotes. Hoy renovarán ante nosotros el compromiso que hicieron en su ordenación de unirse fuertemente a Cristo y renunciar a sí mismos (cf. preguntas renovación), para servir al pueblo de Dios en el ministerio sacerdotal. Es día de orar por ellos, para que no desfallezcan ante las dificultades y para que sean fieles al compromiso que realizaron. Es día de agradecer su trabajo abnegado y su entrega generosa. Permitidme que en esta ocasión me dirija especialmente a ellos.
Queridos sacerdotes. Todos recordamos con gozo el día de nuestra ordenación, cuando, arrodillados, pusimos las manos abiertas con las palmas hacia arriba, como esperando un don de lo Alto, y el obispo las ungió con el santo crisma. Desde ese momento nuestras manos quedaron consagradas para trabajar en la viña del Señor. La unción con el crisma significaba la presencia del Espíritu, que se derramó sobre nosotros en abundancia, “para santificar al pueblo cristiano y para ofrecer a Dios el sacrificio” (palabras unción).
En este día doy las gracias a Dios por mi sacerdocio y el vuestro. Con frecuencia lo hago. Muchas veces me brota espontáneamente del corazón dar gracias a Dios por cada uno de vosotros. Y le pido también que me mantenga cercano a vosotros. Os doy las gracias también a vosotros, a quienes siento como hermanos y compañeros en la apasionante tarea de proclamar a Jesucristo. Sois un don espléndido que el Señor me ha concedido como ayuda a mi ministerio. Gracias por vuestro trabajo –generalmente humilde y silencioso- en las comunidades y parroquias. Gracias por ofrecer vuestra vida entera al servicio de Jesucristo. Vale la pena hacerlo. Por Él vale la pena dejar las redes, abandonarlo todo y ponernos por completo a su disposición.
Deseo reiterar el aprecio que tengo por vuestro ministerio de manera especial en estos días, cuando nos sentimos deshonrados y desacreditados por la conducta vergonzosa de algunos hermanos nuestros. Me uno a las palabras que pronunció hace unos meses el Papa Francisco para agradeceros en nombre de la Iglesia no sólo vuestra fidelidad al celibato, sino también la entrega generosa y el desgaste en un ministerio que hoy es más difícil por el escándalo de unos pocos –aunque siempre demasiados- hermanos nuestros (discurso final encuentro protección de menores, 24-2-2019).
Muchas veces sentimos también que tenemos que remar contracorriente porque los vientos que soplan en esta sociedad nos son contrarios. Tenemos que navegar en medio de un mar de indiferencia; vemos con dolor que muchas personas abandonan la fe; sentimos que muchos niños y jóvenes están creciendo sin haber oído hablar de Dios ni haber saber siquiera quién es Jesucristo. Pero en estos momentos sentimos de nuevo la voz del Maestro que nos dice: no temas, rema mar adentro (cf. Lc 5, 4). No tengas miedo, sal por plazas y caminos. No te canses de proclamar mi nombre.
Recibimos el Espíritu para evangelizar. Nuestra vida sólo tiene sentido cuando ponemos todo nuestro ser al servicio del Evangelio. Cuando Jesús proclamaba que el Espíritu estaba sobre él, añadía: “me ha enviado para dar la buena noticia”. La misión llenó la vida de Jesús, como tiene que llenar la nuestra. El Espíritu nos ha ungido para enviarnos, para ponernos en salida. Él sigue empujando la vida del ministro para que no se cierre en sí mismo, ni tampoco en su parroquia o en su pequeño grupo, sino que mire siempre más allá, como Jesús, y la duelan tantos hombres y mujeres que andan como ovejas sin pastor (cf. Mc 6, 34), sin saber a dónde dirigirse.
Nos esperan muchos hombres y mujeres de Menorca. Esperan nuestra palabra y el testimonio de nuestra vida. No podemos quedarnos a la orilla, sino que hemos de lanzarnos a la mar. Esto nos exige abandonar la seguridad de lo que siempre se hizo así y no temer arriesgarnos para poder llevar a todos, especialmente a los más pobres, un mensaje de esperanza. Vale la pena gastar nuestra vida gritando que Dios ama a los hombres.
Para eso es preciso que nuestra vida siga despidiendo el perfume del Evangelio, el buen olor de Cristo. Todo lo que somos debe oler a Cristo, el Ungido con Espíritu y poder (cf. Hech 10, 38). Que nuestras palabras ayuden a los hombres a amar a Jesucristo; que nuestras actitudes les conduzcan al único Pastor; que nuestras acciones faciliten el encuentro con Él. Aunque hayan pasado 20, 30 o 40 años de la ordenación, nuestra vida debe seguir exhalando el perfume del crisma como el primer día. Somos, en palabras de Isaías, “la estirpe que bendijo el Señor”, para rezumar el olor del Espíritu.
Queridos sacerdotes de Menorca. Estamos juntos en esta tarea. Navegamos en la misma barca; trabajamos en la misma viña, una viña que no es nuestra, sino de Dios. Trabajar en la viña exige dejar de lado las diferencias entre nosotros y trabajar conjuntamente, porque la tarea es muy amplia y los obreros pocos (cf. Mt 9, 37). Podemos y debemos crecer en la comunión, porque de la misma manera que el Señor envió a los Doce “de dos en dos” (Mc 6, 7), también Él nos ha enviado a nosotros, como presbiterio de esta Diócesis, a sembrar el Evangelio en esta isla. Debemos por ello favorecer todo lo que facilite la comunión entre nosotros, aprendiendo a trabajar unos junto a otros. Las reuniones de arciprestazgo, los encuentros de formación, los consejos diocesanos, el plan de pastoral, son mediaciones valiosas que debemos apreciar, porque ayudan a favorecer la comunión.
Pero igualmente es importante que trabajemos en medio del pueblo de Dios. Somos parte de ese pueblo. Los sacerdotes tenemos el peligro de separarnos del pueblo, de considerarnos una casta aparte, de situarnos por encima de nuestros hermanos. Esta mentalidad clerical ha dañado y sigue dañando mucho a la Iglesia, porque aísla a la persona del sacerdote y también porque supone una minusvaloración del resto de vocaciones y carismas y, sobre todo, de los fieles laicos. Frente al clericalismo, hemos de aprender el valor de la sinodalidad, de caminar junto a los demás. El reciente sínodo sobre los jóvenes ha subrayado especialmente que la Iglesia tiene una forma sinodal. Por ello, la Iglesia tiene abrir procesos de discernimiento comunitarios y encontrar instrumentos de diálogo y escucha, y cauces para crecer como “una Església participativa i corresponsable, capaç d’apreciar la riquesa de la varietat de què es compon, acollint amb gratitud també l’aportació dels fidels laics, entre ells els joves i les dones, la de la vida consagrada femenina i masculina, i la de grups, associacions i moviments. Ningú no ha de ser, o poder ser, posat a part” (Documento final, n. 123). El próximo Congreso de Laicos, que se desarrollará en dos fases, la diocesana y la nacional, nos brinda la oportunidad de advertir la importancia del laicado y de sentirnos corresponsables con todos los miembros del pueblo de Dios de la vida y misión de la Iglesia.
No quiero acabar esta homilía sin recordar a los hermanos de nuestro presbiterio que han pasado al Padre y, de manera especial, a Llorenç Olives, que falleció este año. Recordamos igualmente a los compañeros sacerdotes que son mayores o están enfermos y no pueden acompañarnos.
Queridos diáconos, seminaristas, religiosos y fieles laicos. No os olvidéis nunca de rezar por los sacerdotes. Su ministerio necesita ser sustentado por la oración de todos. Queredlos y agradeced a Dios sus vidas, su vocación y su misión. Oremos también por las vocaciones al sacerdocio. Nuestra Iglesia necesita ese gran don que el Señor nos concede y que debemos implorar constantemente: personas que consagren toda su vida al servicio de Cristo, hombres de este pueblo que participen de su misión y –diremos en el prefacio- “renovin en nom seu el sacrifici de la redempció humana, i preparin per els vostres fills el convit pasqual; i que també moguts per la caritat, com a pastors vagin davant el vostre poble, l’alimentin amb la paraula i el refacin amb els sagraments”. Que el Señor siga bendiciendo a nuestra Iglesia de Menorca con santos y buenos sacerdotes para que el buen olor del crisma, que nos disponemos a consagrar, alcance a todos.

Hits: 29