Quan era una nena em vaig arribar a convèncer que el pas de les estacions era una decisió mental. Fins i tot ho vaig plantejar a algunes amigues meves i algunes hi van estar d’acord. D’altres em van mirar de reüll i van canviar de tema.
La temperatura, els colors de la natura, la roba, les sabates…tot era canviant perquè nosaltres així ho pensàvem. El pas de les estacions era el resultat d’un propòsit mental i no un fet real extern i al qual, nosaltres ens veiem obligats a adaptar-nos.
Al final, vaig deixar de pensar-ho o se’m va oblidar. El cas és que aquests dies he recordat aquest forma de pensament d’una època meva anterior en el temps. Ha estat com fer un viatge en el temps.
La calorada que ha fet des de Setmana Santa i que ara en ple mes d’octubre encara ens fa suar i haver d’emprar ventiladors i aires acondicionats per dormir…la roba i les sabates que portem d’estiu des de fa vuit o deu mesos…tot això m’ha fet pensar en què tal vegada, aquella idea infantil no estava tan enfora de la veritat.
Avui en dia, ja sé que la realitat no és esclava del pensament, però tampoc hi és aliena a ell. La ciència i la literatura m’han mostrat que construïm i donem explicació al que vivim, per tant a la realitat, d’acord amb el pensament i la informació del context que tenim.
És a dir, nosaltres i la realitat que ens envolta, “feim match” com diuen avui en dia. Girar les fulles del calendari, crec que és el que més ens confirma que la realitat en la que a nosaltres ens ha tocat viure és possible.
Visitar un lloc on fa 800 anys hi van néixer uns personatges que van fer de la seva realitat, una experiència de vida diferent al que s’esperava d’ells i que van prendre decisions que encara avui són recordades i venerades, també m’ha fet pensar en com és de poderós el pensament. El d’aquella gent i el meu…o el nostre, el teu, el de qui encara és aquí, molts anys després dels primers.
El pensament de qui actua d’acord amb el seu criteri i romp amb el que s’espera d’ell o ella, desfent expectatives i abocant-se a una vida incerta, allunyada de comoditats i esquemes paterns o familiars preestablerts. Qüestionant la seva realitat. Redissenyant-la completament.
Així com el pensament d’aquells que molts anys més tard, els admirem, els retrobem o redescobrim permetent avaluar i reestructurar el propi pensament i que aquest reconfiguri l’actual i immediata vida.
La mateixa terra que ells van trepitjar, els jardins on van passejar, el paisatge que els van envoltar i alguns objectes que encara es poden admirar. Tot això, ho podem visitar, admirar i fotografiar, ara, avui.
No puc obviar l’engranatge mediàtic que s’ha desenvolupat al seu voltant. El moviment de gent i tots els interessos creats, que també es poden constatar.
Però tot i això, enmig de tot, hi he trobat l’esperança. Viatjar a Assís, acompanyada d’un grup humà fratern i molt divers, m’ha permès recordar que el poder de canvi i d’obrir noves realitats és nostre, de tots i cada un de nosaltres. Que el pensament empeny el món i que una altra realitat és possible. Abans i ara.
És dins nostre on es gesta aquesta possibilitat: una altra realitat. Poder participar de la peregrinació a Assís amb el Bisbat el passat mes de setembre, ha estat un regal. He i hem tingut l’oportunitat de fer un viatge interior i un viatge en el temps alhora.
El regal encara perdura i ho farà en el pensament, en el cor i en la nostra realitat, moltes estacions més.
“La natura és la llar de l’esperança, on hi podem trobar la força per seguir endavant” (Sant Francesc d’Assís)
Tonyi Coll Orfila
