Imatge de la portada generada amb IA.
“L’univers posarà cadascú al seu lloc”, “l’univers et torna el que dones”, “gràcies a l’univers”… Segurament hem escoltat alguna d’aquestes expressions. A vegades, parlem de l’univers com si conegués les nostres vides, com si tingués respostes per a tot allò que no entenem. Tal vegada, en fer-ho, cerquem quelcom que tothom necessita: trobar sentit a la nostra existència i descobrir quin lloc ocupem en l’existència.
Georges Lemaître va dedicar bona part de la seva vida a investigar l’origen i l’evolució del cosmos. Era sacerdot, físic i matemàtic. Les seves investigacions ajudaren a comprendre que l’univers està en expansió i, l’any 1931, va proposar la hipòtesi de l’àtom primigeni, precursora de la teoria del Big Bang. Resulta fascinant que un sacerdot volgués apropar-se, des de la ciència, a una pregunta tan profunda com el començament de tot.
Lemaître no va pretendre demostrar científicament l’existència de Déu. Sabia que investigar com evoluciona l’univers no és el mateix que preguntar-se pel sentit de la seva existència. La ciència intenta comprendre com funciona la realitat; la fe contempla tot allò que existeix com a creació i es demana pel seu Creador. No tenen per què ser adversàries; cadascuna aporta una mirada distinta de la realitat. La seva història ens recorda que fer-se preguntes no és allunyar-se de la fe. A vegades, precisament, la curiositat i el desig de comprendre ens ajuden a contemplar amb més sorpresa allò que encara desconeixem i acceptar que no ho sabem tot.
Podem admirar els estels, estudiar les lleis del cosmos i seguir descobrint els seus secrets. Però per als cristians l’univers no és una força misteriosa que dirigeix els nostres destins: és creació. També ho són aquesta terra que habitem, la vida que rebem i cada persona amb qui compartim el camí. Creure que el món és creació de Déu no significa tenir totes les respostes. Significa reconèixer que la vida és un regal i que tot i que no sempre entenem el que ens passa, podem seguir confiant en Ell i procurant fer el bé.
I ara ve la gran sorpresa de la nostra fe: el Creador no va voler restar enfora de la seva creació. Es va voler apropar fins al punt de compartir la nostra humanitat. En Jesús es va fer home: va conèixer les nostres fragilitats, va caminar entre nosaltres i es va acostar especialment a qui més amor necessitava. El Déu immens es va fer petit, no perquè deixés de ser gran, sinó per amor.
Celebrar la seva reialesa ens convida a descobrir una forma de regnar molt diferent de la que coneixem. Jesús no va mostrar la seva grandesa acumulant poder i sotmetent els altres, sinó acostant-se als petits, perdonant i restant fidel fins al final. La seva corona no s’entén sense la creu, perquè la seva autoritat neix de l’amor que s’entrega.
Aquesta reialesa també ens interpel·la: si Crist és rei, no podem separar la nostra fe de la nostra manera de mirar i tractar els altres. El seu Regne es fa visible allà on algú es disposa a servir, a perdonar, a defensar el dèbil, a acompanyar qui sofreix i a retornar l’esperança. No basta amb admirar la immensitat de l’univers: estem cridats a reconèixer la dignitat dels qui viuen en ell.
Tal vegada no podem comprendre tot allò que conté la creació, però la fe ens revela quelcom essencial: darrere la immensitat no hi ha una força impersonal que reparteix destins, sinó un Déu que ens estima i ens crida a estimar. I davant la grandesa d’aquest amor, descobrim una paradoxa que canvia la nostra manera d’entendre el poder: qui sosté l’univers va escollir fer-se petit per apropar-se a nosaltres. Perquè la veritable grandesa no consisteix a imposar-se, sinó a lliurar-se. I aquest és el regnat que avui celebrem: Jesucrist, Rei de l’Univers.
Carmen Sans de la Fuente
