Hi ha pàgines de l’Evangeli que es llegeixen moltes vegades però, un dia, un petit detall sembla il·luminar-ho tot. És com si sempre hagués estat allà esperant el moment oportú per a ser descobert. Així actua Déu: no ho sol revelar tot de cop, va deixant petjades al llarg de la història, convidant-nos a descobrir, poc a poc, la bellesa del seu pla. Maria ocupa un lloc molt especial en aquesta història. L’Evangeli de la Visitació sembla contar, simplement, la trobada de dues dones que comparteixen una immensa alegria. Però no sembla que Sant Lluc vulgui que el lector passi de llarg. Va deixant petites pistes. Quan Elisabet rep Maria exclama: “Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor em vengui a visitar?” (Lluc 1:43). Són paraules que recorden, sorprenentment, a les que el rei David pronuncià segles abans davant l’Arca de l’Aliança (2 Samuel 6:9).
No és l’únic detall: com l’Arca a casa d’Obed-edom, també Maria es va quedar tres mesos vora Elisabet. Casualitat? L’Escriptura no deixa detalls sense sentit. Més bé, sembla una convidada a aixecar la mirada i descobrir que Déu duia molt de temps preparant quelcom molt més gran. Poc a poc es comença a comprendre que Maria no porta únicament un nen dins el seu ventre. Porta el mateix Déu fet home. L’antiga Arca anunciava la presència de Déu enmig del poble. Ara aquesta Presència té un rostre i un nom: Jesucrist. Però quant més es descobreix la grandesa de Maria, més sorprèn la seva senzillesa. Basta escoltar el Magníficat. Mentre qualsevol altra parlaria de l’extraordinari del que l’està passant, Maria només parla de Déu. No es queda amb la mirada dels qui la contemplen. La dirigeix al Senyor. Tal vegada aquesta sigui una de les raons per les quals l’Església no es cansa de dir-li Mare. Perquè una autèntica mare no reté per a si mateixa l’amor dels seus fills; els ajuda a créixer.
Maria fa el mateix: acompanya, sosté i condueix sempre cap a Crist. La tradició atribueix a Sant Bernat de Claravall una expressió que ha perdurat durant els segles: “De Maria numquam satis” (de Maria mai no es dirà suficient). Tal vegada tenia raó, però la millor manera de parlar de Maria no és multiplicar paraules sobre ella, sinó deixar que, una vegada més, ens condueixi fins al seu Fill. L’Assumpció de la Mare de Déu, que hem celebrat aquesta setmana, no apareix com un fet aïllat al final de la seva vida. Tot el viscut sembla conduir a aquest moment. El “Faci’s en mi” de Natzaret, la Visitació, el Magníficat, la discreció de tants d’anys, la fidelitat als peus de la creu… Déu no improvisa. Déu culmina. Tal vegada per açò l’Església celebra l’Assumpció amb tanta alegria. No perquè necessiti afegir una nova grandesa a Maria, sinó perquè contempla en ella una promesa acomplida. Déu mai no abandona l’obra que comença. I, llavors, sorgeix una pregunta que també ens arriba a nosaltres: i si, en contemplar-la glorificada, l’Església també estigués contemplant l’horitzó al que Déu crida a tota la humanitat? Maria no és una meta inassolible. És la primera deixebla que ha arribat a la casa del Pare. En ella descobrim fins a on pot arribar la gràcia quan troba un cor obert a Déu.
Per açò, Maria segueix ocupant un lloc tan especial al cor de l’Església: perquè en ella reconeixem la Mare de Jesús i també la nostra Mare, la que mai no busca ser el centre, sinó portar-nos, de la mà, fins al seu Fill. Déu segueix escrivint, així, la seva història: sense fer renou, amb la paciència de qui sap esperar el moment oportú. Maria ho va comprendre abans que ningú. I l’Assumpció ens recorda que quan Déu escriu la darrera paraula, sempre és una paraula de vida.
Carmen Sans de la Fuente
