Que el treball de la llar i les cures personals és un sector intensament feminitzat és una evidència. En canvi, les condicions de treball de les dones que fan aquestes feines són més desconegudes. Per poc que ens n’informem, descobrirem tot un món d’invisibilitat, precarietat i injustícia, i potser aquest sigui el primer motiu de la seva opacitat: no ens agrada mirar aquelles coses que no van bé i en les quals potser hi tenim alguna responsabilitat.
El passat mes de maig, la coneguda organització Intermón-Oxfam va publicar l’informe “Toda una vida cuidando. El derecho a una jubilación digna para las trabajadoras de hogar y cuidados” que fa una radiografia inquietant d’aquesta realitat (1). L’objectiu del document és conscienciar sobre la imperiosa necessitat que les treballadores de la llar i de cures tenguin un contracte amb seguretat social, perquè només així podran accedir el dia de demà a una jubilació digna. I si aquesta reivindicació es fa apressant és perquè moltes, moltíssimes treballadores de la llar, fan feina sense contracte.
I aquesta només és la punta de l’iceberg. Segons l’informe, a Espanya el 69% de les treballadores de la llar i cures personals té nacionalitat estrangera o doble nacionalitat, i d’aquestes, més del 87% són d’origen extracomunitari. Una de cada quatre es troba en situació administrativa irregular. Moltes dones que són internes (viuen a la mateixa casa on fan feina) i arriben a fer jornades de fins a 60 hores setmanals, sense una desconnexió laboral decent. El 30% del sector tenen més de 55 anys, i el salari mitjà en aquesta franja és de 940€, per davall del salari mínim interprofessional.
Hi ha moltes més dades que completen una anàlisi preocupant, i que en conjunt aboquen al diagnòstic principal que motiva l’estudi d’Intermón-Oxfam: si aquesta és la situació quan les dones fan feina, la seva jubilació és una porta oberta a la pobresa i l’exclusió.
La Doctrina Social de l’Església fa molt de temps que va fixar la mirada sobre la justícia en els treballs més precaris. Es valora positivament el treball com una activitat digna i dignificadora, i reconeix els treballs de cures com una forma de servei i d’amor, però no amaga que es tracta d’un treball sovint no reconegut. Moltes dones han de compatibilitzar una ocupació fora de casa amb les feines de la llar, i no es dona la mateixa distribució de càrregues en els homes que habiten la mateixa casa. I si parlam de les dones es dediquen laboralment a la neteja de cases o la cura de persones, la desigualtat s’enfila, convertint aquest tipus de feina en un dels més vulnerables.
El papa Benet XVI advertia a la seva encíclica “Caritas in veritate” que la reducció global de la xarxa de seguretat social ha generat noves formes d’inseguretat i precarietat laboral, afectant els treballadors més vulnerables (n. 25). Açò ho deia l’any 2009. Ha canviat molt, aquesta realitat per a les treballadores de la llar i les cures? Tot indica que ha empitjorat pel que fa a les treballadores immigrants, un dels col·lectius per als quals el papa Francesc ha tingut una mirada preferent. Francesc ha denunciat l’economia de l’explotació i el descart, i ha exigit als cristians que facin prevaldre, per damunt de qualsevol consideració política, la inalienable dignitat de cada persona humana més enllà del seu origen, color o religió, i la llei suprema de l’amor fratern (Fratelli Tutti, 39). El papa Lleó XIV, en la seva primera encíclica dedica una atenció específica a la necessitat que el reconeixement de la igualtat de les dones “es tradueixi en decisions concretes, en les lleis, en l’accés al treball, a la instrucció, a les responsabilitats socials i polítiques, en el mode en què la societat escolta i valora l’aportació de les dones” (Magnifica Humanitas, n. 57).
Com ens interpel·len aquestes ensenyances respecte al treball de les dones en el nostre entorn? Quin repartiment feim de la càrrega de feines de la llar a ca nostra entre homes i dones? En el nostre àmbit familiar i proper, hi ha treballadores de la llar o dedicades a l’atenció d’una persona major o dependent? Estan legalment contractades? Els pagam un salari just i digne? Coneixem les seves circumstàncies personals i necessitats? Contribuïm a millorar la seva vida o a mantenir la seva situació de precarietat?
L’estudi d’Intermón-Oxfam que hem comentat fa una sèrie de propostes per revertir la dinàmica de desigualtat i injustícia que afecta les treballadores de la llar i de cures. La majoria de propostes van dirigides a les administracions públiques, i la majoria van en la línia del que proposa la Doctrina Social de l’Església. Però aquesta va més enllà del que pertoca a les institucions: no ens estalvia de demanar-nos què podem fer nosaltres. Les informacions que ens aporta Intermón-Oxfam han de tocar la nostra consciència perquè darrere cada xifra hi ha una persona, ens han de commoure, i moure’ns a la conversió.
(1) Podeu consultar l’informe complet a: https://www.oxfamintermon.org/es/publicacion/jubilacion-digna-trabajadoras-hogar-cuidados
Miquel Àngel Maria, delegat diocesà de pastoral del treball
