“Ja no soc jo qui visc; és Crist qui viu en mi” (Ga.2,20). En l’ús quotidià del llenguatge, hi ha paraules que, de tant repetir-se, han anat perdent el seu gruix original. “Entusiasme” és una d’elles. Avui solem emprar aquesta paraula per parlar d’alguna cosa que ens il·lusiona, que ens atreu durant un temps, que desperta en nosaltres certa intensitat… Tot i que no duri per sempre. Però la seva arrel etimològica remet a una experiència molt més profunda. Procedeix del grec “enthousiasmós”, que es pot traduir com “tenir un déu a dins”. No al·ludeix, per tant, a una emoció passatgera, sinó a una forma de presència que habita i transforma. Els cristians sabem que aquesta presència no és una idea abstracta ni una energia impersonal. Té un rostre: Jesucrist. I la vida de la fe consisteix, precisament, en deixar espai perquè habiti el cor de l’home i el vagi transformant des de dins.
Tal vegada, per açò ens costi tant sostenir l’entusiasme, perquè, en el fons, intuïm que no pot dependre només de nosaltres. En un temps marcat per la immediatesa i la dispersió, abunden els entusiasmes fugaços: projectes que comencen amb força i es dilueixen, relacions que prometen més del que després poden sostenir, decisions que canvien al ritme de com ens sentim. Ens entusiasmem amb facilitat, però també ens buidem prest. I, tanmateix, hi ha quelcom a dins que segueix buscant una altra cosa. Davant aquest fet, el cristianisme ha parlat sempre d’un altre tipus d’entusiasme. Un que no neix de l’exaltació, sinó de la inhabitació. No sempre es nota. No sempre emociona. Però roman. És l’entusiasme dels sants, d’aquells que segueixen caminant, fins i tot enmig del cansament, perquè saben que no es sostenen únicament per les seves pròpies forces.
La proximitat de la solemnitat de Sant Pere i Sant Pau ofereix una imatge molt concreta de tot açò. Pere, impulsiu i fràgil, capaç d’afirmar amb força i negar per por. Pau, exigent i radical, transformat per un encontre amb Crist que canvia per complet el seu rumb. Dues històries molt distintes, travessades per errors, dubtes i camins no sempre rectes. Cap dels dos hauria estat elegit segons els criteris habituals de l’èxit o de la perfecció. Però l’Església els venera com columnes de fe precisament perquè la gràcia de Déu va ser capaç d’obrar en la seva fragilitat. La seva grandesa no consisteix en no haver caigut mai, sinó en haver permès que Déu els aixequés una i una altra vegada. Quelcom, idò, roman en ambdós. No és el seu caràcter, no és la seva força, no és una seguretat que neix d’ells mateixos. És l’experiència d’haver estat sostinguts pel Senyor, fins i tot enmig de les seves pròpies caigudes. En Pere i Pau, l’entusiasme no neix d’una confiança cega en ells mateixos, sinó d’haver descobert que Crist roman fidel fins i tot quan l’home és fràgil. Per açò van poder aixecar-se, perseverar en la seva missió i entregar, finalment, la vida per Aquell que ens estimà primer.
No ens demanem, llavors, què ens entusiasma, sinó qui habita en nosaltres. Perquè d’açò depèn no només com comencem les coses, sinó com les sostenim. Recuperar el vertader sentit de l’entusiasme no consisteix en buscar sentir més, sinó aprendre a deixar espai. A fer silenci. A tornar a l’oració. A no omplir tot amb renou, presses o distraccions. Perquè quan la vida deixa d’estalonar-se només en allò que un sent o pot i comença, a poc a poc, a estalonar-se en Déu, quelcom canvia. Llavors, l’entusiasme deixa de ser un moment passatger per convertir-se en un cor que aprèn a deixar un lloc a Déu.
Carmen Sans de la Fuente
