Hi ha escenes que incomoden. No perquè siguin dures, sinó perquè rompen la nostra manera d’entendre el que és just. Un home roba. El descobreixen. El duen davant aquell que l’hauria de condemnar. I, així i tot, passa quelcom impensable: no només és perdonat sinó que rep més del que havia robat. No encaixa, no és just, no és lògic. I malgrat tot, quelcom a dins nostre reconeix que aquí hi ha veritat. Tal vegada perquè, en el fons, tots necessitam que algú, alguna vegada, ens miri així.
Aquesta escena no és només literatura. Tot i que molts la reconeixeran en “Els Miserables” (Víctor Hugo, 1862). L’autor d’aquesta novel·la no escriu només una història de redempció. Escriu sobre una ferida profunda de l’ésser humà: la incapacitat de sortir de si mateix quan tot es mesura en termes de justícia. La realitat és que aquesta lògica- tan desconcertant, tan aparentment injusta- no neix aquí. És molt més antiga. És la lògica de Déu. Una lògica que no calcula, que no mesura, que no respon al mèrit. Una lògica que descol·loca perquè no dona a cadascú el que mereix, sinó el que necessita. Per açò ens costa tant acceptar-la. Perquè, en el fons, preferim un món ordenat, on cadascú rebi segons els seus actes. Un món en el que tot encaixi. Però llavors, Què seria de nosaltres? Què seria de la nostra història si tot es reduís a un balanç d’encerts i errors? Qui quedaria dempeus si ningú no pogués començar de nou sense haver-ho merescut primer?
Tal vegada sigui per açò que aquesta lògica incomoda tant, perquè no només parla de com Déu actua, sinó de com som nosaltres. Perquè rebre més del que toca és preciós, fins que som nosaltres els qui hem de donar. Perquè Déu no dona segons el que mereixem. Ho veim en Maria, escollida no pels seus mèrits, sinó per pura gràcia. Ho veim a Pentecosta: els apòstols no són enviats per la seva valentia, sinó malgrat la seva por. I ho veim a l’Ascensió del Senyor: Crist no puja al cel perquè l’home hagi arribat, sinó per obrir-nos el camí cap al Pare. Tot és un do. Tot és més del que toca. I encara així, ens seguim resistint. Ens costa acceptar un amor que no es guanya. Ens costa rebre sense haver donat. Ens costa, fins i tot, mirar així a l’altre. Perquè preferim sentir que controlam, que mereixem, que esteim a l’alçada. Perquè acceptar la gratuïtat ens deixa, en certa manera, sense defensa. I açò, tot i ser bo, també ens provoca vertigen. La qüestió no és si açò és just. La veritable pregunta és si esteim disposats a viure així: a perdonar quan “no toca”, a estimar quan l’amor no és correspost. A donar sense calcular. Com aquell bisbe que, podent condemnar, trià regalar fins i tot allò que no li havien demanat. Diuen que, en aquell moment, Jean Valjean, no només va ser perdonat, sinó descol·locat, ferit per una misericòrdia que no entenia, i, precisament, per açò, transformat.
Valjean no canvia perquè li expliquen cosa nova, canvia perquè algú romp, de forma radical, la lògica en la qual vivia. No va ser només un gest, aquell bisbe introdueix quelcom nou. Quelcom que no es pot retornar, ni equilibrar, ni compensar. Va ser el començament d’una nova vida. Açò és el que fa Déu amb nosaltres. I açò és el que Ell espera que fem els uns amb els altres. Perquè qui rep el que no mereix ja no pot seguir essent el mateix.
Carmen Sans de la Fuente
