Quan era una nena petita sentia a dir molt aquesta expressió que suposo és molt nostra. Sobretot, la sentia a dir a casa quan els pares, si no feia alguna cosa esperada o manada a fer per ells, em deien “no fas gens de cas”…o també em solien dir “fes el favor de fer cas del que et deim”. Segurament, devia “fer cas” en alguna ocasió, però no sempre.
Com a mare, docent, amiga…ja adulta, crec que no l’he dita gaire a aquesta dita. Tal vegada, darrerament l’he pronunciada més sovint però en un to de broma o gràcia en una conversa distesa.
El cert és que la dic i quan la dic, connecto amb la meva infantesa i joventut. A més, me resulta simpàtic el record que evoca, a la vegada que percep que la gent també la rep amb afecte, sense protestes ni es sol posar a la defensiva.
Aquestes darreres setmanes amb la crisi migratòria de Ceuta, els incendis a mig món, la calor immensa a les nostra contrada, la massificació turística de les Balears, l’eclipsi, terratrèmols…i altres coses, m’ha vingut al cap moltes vegades que ens costa molt fer cas.
Escoltant als amics i familiars o parlant amb ells, també m’ha sortit a dir-los que “facin cas” del que diu el metge o del que diuen per la televisió respecte a guardar-nos de la calor a hores centrals del dia, o seguir unes mesures de protecció per mirar l’eclipsi…etc.
Realment ho feim? Feim cas? Com molts aspectes de la vida, sabem bé la teoria, però a l’hora de la veritat o la pràctica, no sempre som capaços de fer-ho.
Un diumenge d’aquest mes d’agost de molta calor, escoltava al mossèn fent el sermó i em va semblar que també ens advertia que havíem de fer cas de la Paraula. I mentre l’escoltava, vaig pensar que tal vegada, la forma de fer cas pot ser molt complexa, àmplia i, fins i tot, molt personal. Per tant, no és fàcil complir la promesa que feim quan deim que sí que farem cas.
I aquí, penso, hi pot haver la clau del misteri. Segurament feim part de cas del que ens diuen o mostren. Feim passar pel nostre filtre personal el que ens arriba i, per tant, costarà molt que el que facem sigui exactament el resultat del que l’altre, espera de nosaltres.
Però, segur que alguna part del que se’ns demana, sí que la feim. I això ha de ser i és bo. Serà justament en aquest espai o interval que hi ha entre el que ens diuen i el que feim, on hi trobem un ampli ventall de possibilitats d’obrir vies noves. Normalment ens fixem en el que no hem fet de tot el que ens han dit que havíem de fer, deixant de banda allò que sí hem fet, encara que sigui una petita part o alguna cosa ben nova.
Les novetats, costa veure-les…fins que no són molt evidents.
Mirem bé als infants o joves…què fan amb els imperatius que els arriben? Moltes coses diferents! Algunes ni les considerem…perquè no les veim, encara!
Els adults, els polítics, els representants o guies religiosos, validen bé el que feim tota la població amb els seus imperatius?
Jesús, amb el seu exemple de vida entre nosaltres, va fer cas de tot el que li deien o va obrir vies noves?
Ja resten pocs dies d’estiu per a continuar reflexionant sobre el tema, però ho podrem fer durant el curs (escolar) que comença, en res!
“No es fa una via ni amb una cosa ni amb una altra.
Llavors, què fa?
Segueix pas a pas a la providència i només es recolza en l’infal·lible,
que és el moment present.”
Madame Guyon: “De la vie intérieure”
Tonyi Coll Orfila
