M’interessa el debat polític quan proposa, exposa o contraposa projectes i programes orientats al bé comú sense exclusions en la societat en què convivim. Però em fan oi els debats que degeneren en atacs personals farcits de desqualificacions i etiquetes caricaturesques. I que tot el dirigent d’un país estranger (de nom Milei = «¿Mi ley?») vengui a Espanya a dir-nos que el nostre president és un impresentable dictador és, com a mínim, una total falta de respecte. Quan açò succeeix —i en període electoral puja de to—, el debat s’assembla a una partida de ping-pong en què la pilota va i ve contra el rival en una successió de pilotades cada vegada més fortes.
El substrat d’aquesta pugna és, conscientment o no, la consideració de l’altre no com un adversari discrepant, sinó com un enemic a abatre en una lluita de la raó contra l’irracional, del bé contra el mal. I les paraules surten escopides com fletxes que apunten a la part més sensible de l’enemic. En el fons, hi veig la lluita pel poder guanyat o per recuperar el poder perdut. L’insult provoca l’insult en una carrera in crescendo sense final feliç, com no sigui la derrota del contrari. I açò no és aquell diàleg en què s’escolten les raons de l’altre i s’hi respon assumint-les o contradient-les amb arguments. D’aquest combat només en podem sortir guanyant si, malgrat tot, es respecten les regles democràtiques i la pugna es resol en una votació el resultat de la qual dugui al respecte tant del guanyador com del perdedor en la gestió del bé comú dels ciutadans.
De quina font amagada raja aquesta dialèctica incivilitzada? Potser a l’arrel hi jeguin solatges de frustració, enveja, odi, rancor, actituds revestides d’ideologies basades en la creença d’estar en possessió exclusiva de la veritat i del bé. Ningú dels humans és amo de la Veritat i del Bé, ja que aquests valors només els podem cercar en l’absolut transcendent de Déu, en el benentès que la Veritat i el Bé no són tampoc possessió dels creients en el sentit que ho entén sant Pau: «Ara hi veim de manera fosca com en un mirall poc clar, després hi veurem cara a cara; ara el meu coneixement és limitat, després coneixeré del tot tal com Déu em coneix. Ara, idò, es mantenen la fe, l’esperança i l’amor, tots tres, però l’amor és el més gran» (1Co 13,12-13), o d’en Machado quan diu: «¿Tu verdad? No, la Verdad, y ven conmigo a buscarla».
D’un amor humil substituït per l’odi arrogant en surten paraules armades que no són inofensives, perquè encenen apassionaments viscerals que fàcilment poden traduir-se en violència contra el suposat enemic. En el fons, no és aquesta la causa amagada de les sanguinàries guerres desbocades en aquest nostre món suposadament civilitzat? «D’on venen les lluites i baralles que hi ha entre vosaltres?», demanava el primerenc cap de l’Església de Jerusalem als destinataris de la seva carta. I ell es responia: «Desitjau coses que no posseïu i arribau a matar per allò que anhelau però no ho podeu aconseguir» (Jm 4,1-3). L’insult a l’altre, que és un germà, copeja la comunitat, i l’insultador s’aboca a un judici definitiu si no es reconcilia tot d’una, com sentencia Jesús al sermó de la muntanya.
Siguem humilment autocrítics i automàticament es desarmaran les nostres paraules. Admetem que el contrincant pot tenir part de raó. L’humil sap veure la biga del propi ull abans de fitorar la busca en l’ull de l’altre. Ens fora bo sentir-nos interpel·lats pel desafiament de Jesús als honorables acusadors d’una dona adúltera: «Qui estigui net de pecat que li tiri la primera pedra». És justament aquesta interpel·lació de Jesús que impactà l’inquiet Tolstoi provocant la seva radical conversió, tal com relata en la seva novel·la autobiogràfica Resurrecció.
El Festival Sopes del Món, previst de celebrar en la seva 4a edició a Maó el proper 12 de desembre, es guia pel noble objectiu d’enfortir la convivència en la diversitat cultural. Així, Maó se suma al lema de la Coalició Europea de Ciutats contra el Racisme i la Xenofòbia, perquè «Les paraules importen. No alimentis l’odi». Ecco! Tant de bo que aquest desitjable objectiu desarmés les paraules dels debats polítics i de les nostres discussions de bar!
Joan Febrer Rotger
