El passat dilluns dia 8 vam poder contemplar un esdeveniment insòlit: el discurs del Papa Lleó XIV al parlament en la seva visita a Espanya. Entenc les crítiques que aquest fet ha provocat en alguns sectors, basades, sobretot, en el fet que l’Estat és aconfessional i el Papa és el líder d’una confessió religiosa. Les crítiques també s’han fixat en la despesa que aquesta visita del Papa ha comportat per a la hisenda pública i les molèsties ocasionades per uns dies en la mobilitat dins la ciutat. Entre els drets dels ciutadans hi cap també el dret de criticar i de reaccionar.
Així i tot ha quedat ben clar que, amb la seva intervenció al parlament, el Papa no s’ha posicionat directament sobre opcions polítiques legítimament discutibles. Certament, l’Església no ha rebut ni del poble ni de Jesucrist l’encàrrec de legislar dins l’àmbit civil i, per tant, l’elaboració i aprovació de les lleis depenen dels parlamentaris democràticament elegits. L’Estat és aconfessional, d’acord, però la societat no ho és i en ella hi tenen cabuda diverses opcions religioses o a-religioses entre les quals hi ha la de l’Església catòlica que hi té un pes considerable des del punt de vista històric i sociològic. En aquest context, com assenyalà el Vaticà II, l’Església no s’identifica amb cap règim polític però, al mateix temps, té molt a aportar a la comunitat política des del tresor de l’Evangeli i, també, molt a aprendre de la mateixa societat civil. El 4 d’octubre de 1965, ja el Papa Pau VI va parlar a l’assemblea general de l’ONU on va pronunciar aquell vibrant “mai més la guerra, mai més la guerra!”, i va afegir que l’ONU és “l’esperança última de concòrdia i de pau”.
El Papa Lleó, en el seu parlament al congrés dels diputats, va exposar amb total coherència els principis que fonamenten el seu pensament dins la Doctrina Social de l’Església: la dignitat sagrada de tot ésser humà des de la seva concepció fins a la seva mort natural, la recerca del bé comú que ens obliga a tots, el dret a la llibertat religiosa, l’aposta per la pau i el dret internacional, el diàleg diplomàtic per a la resolució dels conflictes i, en conseqüència, el rebuig de l’armamentisme i la guerra. Es tracta de valors transversals d’abast universal que, d’una forma o d’una altra, poden ser compartits per l’ampli ventall de les opcions democràtiques. Aquests valors sí que tenen a veure amb l’educació inclusiva defensada aquests dies en les reclamacions dels docents. La intervenció del Papa ha sobrevolat els debats dialèctics, sovint agres, que es produeixen al parlament, com qui cerca un consens difícil però no impossible entre els diferents representants de la sobirania popular. Demanar a tothom d’evitar una agressiva polarització i sol·licitar un respecte no discriminatori de tota persona humana sigui quin sigui el seu origen i condició, així com reclamar un tracte humanitari i acollidor dels immigrants, són crides que mereixen ser escoltades les faci qui les faci.
El llarg aplaudiment a les paraules del Papa no es traduirà probablement en un efecte immediat, però qui sap si farà que qualcú es deixarà qüestionar les seves certeses o, per contra, farà veritat allò que comentava l’articulista Aurora Herraiz qualment «el Papa és de tots i de ningú». Una cosa és el discurs teòric i una altra la seva aplicació política a una realitat complexa; i una cosa és predicar cap a fora de l’Església i una altra aplicar-nos la lliçó de portes endins. Allò que ens importa a tots és avançar en coherència entre el dir i el fer sense deixar ningú al marge tot esforçant-nos per comprendre les raons dels altres. «Tu verdad? No, la Verdad, y ven conmigo a buscarla», que ens diria en Machado.
Joan Febrer Rotger
