La història de l’èxode proclamada a la Vigília Pasqual sona malament a les orelles dels qui desitjam la pau. ¿No s’hauria de suprimir aquesta lectura del repertori de la Vetla de Pasqua? Hi ha paraules en el cant de Moisès lloant Déu com «un gran guerrer» que no s’avenen amb aquelles altres revelades al mateix Moisès sobre un Déu «compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor». ¿No seria hora, argumenten alguns, d’arrabassar un munt de pàgines de l’Antic Testament de la nostra bíblia cristiana per obediència al mandat de Crist d’«estimar els enemics»? I en nom de les Convencions de Ginebra ¿no hauríem d’avorrir les paraules d’un cant que s’alegra no sols per l’aniquilació dels carros de guerra, sinó també dels soldats que els conduïen?
Aquests interrogants m’han duit a cercar una resposta basant-me tant en els textos llegits com en la sensibilitat dels oients.
- La 1ª resposta la puc trobar en la naturalesa d’aquest relat èpic del poble d’Israel: el cant de Moisès no és el d’un faraó invocant Déu a favor seu; és el cant dels oprimits que, desarmats, se senten alliberats per Déu d’un esclavatge despietat i s’alegren de veure enfonsada la maquinària de guerra del Faraó. Més enllà de la lletra, al fons d’aquest himne, hi ha la revelació d’un Déu no neutral davant la injustícia i que ha optat pels explotats en contra dels explotadors. És el mateix Déu que indicarà al seu poble una volta instal·lat a Canaan: «No explotis l’immigrant que també vosaltres vau ser immigrants al país d’Egipte». La bíblia hebrea ens mostra el misteri inabastable d’un Déu que intervé justicier i compassiu alhora, disposat a salvar la humanitat sense privar-la de la llibertat. La Bíblia és molt més que un codi moral o un recull de dogmes; conté una història rememorada i celebrada des d’una perspectiva creient i amb la tremenda consciència de poble elegit; un relat que no dissimula les contradiccions de la història però que les mena, de la mà dels profetes, cap a un món sense enemics on el llop conviurà amb l’anyell. Per açò, la Vigília Pasqual no s’enroca en aquest càntic, sinó que avança cap a la revelació de Jesucrist.
- La 2ª resposta la trob en la manera com escoltam aquesta història. Si, dominats per una set de venjança o encervellats amb una ideologia xenòfoba, cercam justificacions en la Bíblia segur que n’hi trobaríem; però aleshores no estaríem oberts al misteri d’un Déu que és bo i just alhora, intolerant amb el mal i compassiu amb el dolent; fórem més tost manipuladors de la Paraula. La incomprensió d’aquests textos pot ser també deguda a allò que comentava St. Agustí a propòsit del salm 58 farcit d’expressions violentes contra els jutges injusts; si aquestes imprecacions ens grinyolen, pensa Agustí, pot ser perquè som enfora del patiment dels discriminats; per açò recomana: «T’has de considerar pelegrí (o immigrant, marginat, explotat…) per comprendre com et fa mal que et neguin l’hospitalitat que tu negues al pelegrí».
A la Vigília Pasqual som convidats, havent escoltat l’Èxode, a pregar amb aquestes paraules: «Vós que aleshores amb el vostre poder alliberàreu un sol poble de la persecució del Faraó, avui salvau per l’aigua del baptisme totes les nacions: feis que tots els pobles de la terra arribin a ser fills d’Abraham i a formar el veritable poble d’Israel». El Nou Testament, per altra banda, no ignora el poder destructor del mal. No hi trobarem a la Bíblia una banalització del mal; aquest existeix i té poder per seduir i dominar. L’hem de combatre tant en l’arrel d’un cor contaminat com en les ideologies de l’odi que sustenten estructures injustes. Una lluita no violenta contra el mal passa per una educació del cor i dels seus impulsos i per una mobilització pacifista prou potent que arribi a desbaratar els plans polítics i econòmics supremacistes i colonitzadors, açò sí, sota la mirada de Déu. Si aquesta és la nostra força, tenim raons poderoses per mantenir l’esperança.
Joan Febrer Rotger
