No som entès en futbol i normalment no tenc prou paciència per seguir un partit sencer. Fa anys havia arribat a la conclusió que per iniciar una discussió sobre futbol no cal entendre-hi gaire; aquest principi més d’una vegada m’havia funcionat. Però he de confessar que el partit final del campionat mundial, jugat a un estadi de Nova Jersey per les seleccions finalistes d’Espanya i l’Argentina, el vaig veure quasi tot fins que la son em va guanyar mentre deixava per a l’endemà la curiositat de conèixer-ne el resultat.
Algunes imatges d’aquest partit finalista m’han cridat l’atenció: una l’eufòria dels guanyadors, l’altra la tristor dels derrotats, i entre l’una i l’altra l’abraçada d’en Messi derrotat amb en Lamine guanyador. Què en podem aprendre? Que la glòria no està en el triomf final ja que no queda garantida una vegada per sempre, i que la derrota tampoc no té per què ser definitiva. Allò que té un valor més durador és l’abraçada del vencedor amb el perdedor ja que conté l’acceptació de la pròpia fragilitat i el reconeixement del mèrit de l’altre en un gest d’amistat que apunta més enllà.
Un altre flaix observat: enmig del gran estadi nord-americà de Nova Jersey va aparèixer un enorme cartell amb la paraula LOVE (amor). Hi vaig trobar a faltar NO WAR com en el temps de les protestes contra la guerra del Vietnam «fes l’amor, no la guerra». I és que el futbol a escala mundial s’insereix dins un marc geopolític que permet una lectura en aquest sentit. Què costava a la paraula love afegir-hi amb lletres igual de grosses el crit no war (guerra no). Els responsables degueren actuar condicionats, o qui sap si intimidats, per un Trump cap visible des desgavell mundial que confon la pau amb la victòria dels seus.
L’escriptor de l’antiga Txecoslovàquia comunista Vítězslav Gardavský, en una obra de 1962 («Dios no ha muerto del todo» en la versió castellana), escrivia aquesta interessant reflexió sobre els seguidors incondicionals del futbol: «La lucha entre los dos equipos se convierte, para sus admiradores sólo en un símbolo de sus propias luchas no dirimidas, en una proyección de sus propias hazañas no realizadas, en una idealización de su propio miedo ante los riesgos auténticos. Cuanto más cobardes son sus luchas reales, tanto más agresivos son en las gradas». L’autor considera, en aquest assaig, que el lloc del Déu de les religions ha estat ocupat pel déu del futbol inoculador d’un narcòtic tant o més alienador que el Déu de les religions convencionals denunciat per K.Marx com a opi del poble. Aquesta visió del futbol com una espècie de religió laica és compartida per altres autors citats per Adolfo Sillóniz en una interessant escrit a la revista Vida Nueva (nº 3465): l’uruguaià Eduardo Galeano en la seva obra «El fútbol a sol y sombra», el britànic Nick Hornby en la «Fiebre en las gradas», el mexicà Juan Villoro en el seu assaig «Dios es redondo».
La qüestió que desborda els estadis esportius de la FIFA és la mateixa que ens podem plantejar a propòsit de les religions. En el cas de la religió cristiana, un sincer retorn a l’Evangeli ha desmuntat la denúncia de Marx. El futbol com espectacle de masses té el repte transcendental de sortir de la fantasia i traslladar a la vida real els valors positius viscuts en la competició: l’esperit de superació jugant en equip, la inclusió de la diversitat, el respecte de les regles de joc, la canalització lúdica de l’agressivitat innata. Açò implicaria sostreure’s al fermall del mercat que sustenta el negoci dels grans equips. I en la mesura que fos així, qüestions com el dret a l’habitatge, les regles de joc del dret internacional, el respecte de l’adversari, el sentit de pertinença a una humanitat cada cop més justa, la fraternitat universal, no serien la victòria efímera d’un campionat mundial, sinó el pa de cada dia, i el futbol el mirall d’aquesta utopia desitjable.
Joan Febrer
