Monestir de Santa Clara

En el humilde y pobre convento de San Damián nos impacta el reflejo de la vida y del espíritu de esta religiosa que desde su juventud se propuso adoptar los ideales que marcaban la existencia de san Francisco, contemporáneo suyo, y vivirlos con un grupo de compañeras a quienes también fascinaba el seguimiento de Cristo con un estilo evidente de sencillez y pobreza.  lara había nacido en 1193 en una familia distinguida de la localidad. Era aún adolescente cuando se decidió a emprender el camino de la espiritualidad que dimanaba de la vida de Francisco y de sus seguidores. El domingo de Ramos de 1212, después de haber recibido de manos del obispo una palma bendecida, símbolo de quienes quierenunirse a Jesús, ella, acompañada de una amiga, se encaminó hacia la capilla de Santa María de los Ángeles, donde recibió el hábito  el cordón que serían las insignias de las «damas pobres» que ella iniciaba. Se albergó de momento en un monasterio de monjas benedictinas, y algún tiempo después fue a instalarse en San Damián. La vida de estas jóvenes que la gente del lugardenominaba «damianitas», era un modelo  de sencillez y armonía. La oración y la caridad con los pobres brotaban espontáneamente en aquel jardín espiritual. Muy pronto ese ideal se fue propagando ampliamente y así surgieron muchos conventos de clarisas. San Francisco y sus compañeros sentían un gran respeto hacia esas hermanas e incluso seguían sus consejos, pues ellas sabían interpretar certeramente de qué modo había de custodiarse la inspiración
recibida.

Uno de los hechos más conocidos de la hermana Clara, muy popularizado por la iconografía, es el que presenta a la santa llevando en sus manos una custodia con la Eucaristía, recordando que así fue cómo el monasterio se libró del asedio de una peligrosa banda de guerreros. Poco después  de este acontecimiento, Clara emigró de este mundo al cielo el 11 de agosto de 1253.

Guillermo Pons

La comunitat de clarisses devia anar augmentant i sabem que alguna religiosa va tenir un paper important. Així, sor Leonor Serra, abadessa entre 1504 i 1505, per ordre de Ferran el Catòlic, reformà el monestir de Santa Clara de la Ciutat de Mallorca. D’aquesta època, el començament del segle XVI, és una peça de gran valor històric i artístic, el relleu de la Nativitat. És un cassetó que representa el naixement de Jesús i l’adoració dels pastors, esculpit sobre fusta, que formava part d’un altar; possiblement era obra d’un taller italià.

Durant el saqueig de Ciutadella pels turcs (juliol de 1558), el monestir fou saquejat i incendiat. L’abadessa, sor Àgueda Ametller, fou penjada d’un arbre i arcabussejada. Aviat fou considerada màrtir i així constava al martirologi franciscà. Altres monges van ser mortes, però la majoria fou deportada a Istanbul. La llista de captius de Marc Martí recull els noms de 16 religioses, 5 donzelles postulants i 4 criades. Algunes d’elles pogueren tornar després de ser rescatades, però en coneixem altres 3 per diverses fonts; en total, les captives passaven de la trentena. La primera abadessa després de l’assalt turc fou sor Blanca Mascarona, retornada de la captivitat, que prengué possessió l’any 1561. Segons la tradició, va ser ella la que rescatà el relleu de la Nativitat que per aquests circumstància era conegut com «es Betlen des moros». Unes poques monges van tornar, però la resta devia morir espargida per l’Imperi otomà. El monestir i l’església foren precàriament reedificats perquè gairebé no es comptava amb mitjans econòmics. El convent es reedificaria de nou a partir de 1614 i les obres es van allargar durant gairebé tot el segle XVII. L’arxiduc Lluís Salvador ens descriu el monestir tal com era al final del segle XIX. Constava d’un pati que donava accés al monestir i a l’església, que estava orientada de manera diferent a l’actual, amb la capçalera orientada cap a llevant. A la façana del monestir, sobre la portalada, hi destacava una gran copinya estriada. El convent, ens diu l’Arxiduc, era espaiós i gairebé quadrangular i havia estat reformat en moltes ocasions, de manera que «constitueix una acumulació anàrquica de dependències a diferents nivells i diversa orientació. Només el pati claustral, amb set arcs de mig punt pel costat llarg i tres per l’ample, sostinguts per voluminoses pilastres de pedra calcària tallada, mostra una disposició deliberada». Al voltant del claustre es disposaven les principals dependències del monestir. Al pis superior hi havia el dormidor, un gran espai dividit per envans que delimitaven les cel·les de les monges.

Segons conta John Armstrong, cap al 1740 els militars anglesos podien accedir al locutori i parlar amb les monges. Aquesta pràctica va donar lloc a un gran escàndol quan, l’any 1749, tres monges fugiren de nit amb oficials anglesos. Protegides pel governador Blakeney, abandonaren Menorca i dues d’elles es casaren amb els militars. La comunitat era nombrosa, ja que l’any 1786 comptava amb 32 monges. Vivien de les rendes del Lloc de Monges, d’almoines, del lloguer de l’hort i d’altres ingressos. Les rendes del monestir en aquella època s’estimaven en 2.436 lliures. Amb la política desamortitzadora liberal de 1835-36, però, les monges clarisses aconseguiren que no es suprimís el monestir, però es va perdre el Lloc de Monges, que fou incautat per l’Estat. Aleshores les monges hagueren de fer treballs com ara brodat i pastissets per obtenir alguns ingressos. També l’any 1852 foren autoritzades a tenir una escola de filletes que fou la primera de Ciutadella. L’any 1860, les monges foren visitades per la reina Isabel II, que anava acompanyada del seu confessor, el futur sant Antoni Maria Claret. El juliol de 1936, després de l’esclat de la Guerra Civil, la comunitat fou dissolta i les monges hagueren d’abandonar el monestir per anar a viure amb les seves famílies. L’Ajuntament disposà l’enderroc del monestir amb el propòsit d’urbanitzar l’extens solar, però no s’arribà a ferres . Anys després d’acabar la guerra, s’edificà el convent actual a partir de 1945. De l’antic només en queden alguns vestigis, com el locutori. Així, idò, tot i que l’edifici és molt modern, alberga la que, juntament amb la Catedral, és la comunitat més antiga de Ciutadella, amb 726 anys d’història.

Miquel Àngel Casasnovas