Menorca, 20 de març de 2026
La guerra iniciada el passat 28 de febrer amb els atacs a l’Iran dels Estats Units i Israel, cada dia que passa presenta unes conseqüències més amples i greus i un desenllaç més incert. Els governs promotors d’aquesta guerra l’han justificada com una guerra preventiva justa, necessària i inevitable. Però l’anàlisi que hem fet des de Justícia i Pau Menorca a partir de la Doctrina Social de l’Església (DSE) no duu precisament a aquesta conclusió, sinó més aviat a la contrària.
El Compendi de la DSE (https://directe.short.gy/dse) és el document oficial del Consell Pontifici per a la Justícia i Pau, que recull i sintetitza els ensenyaments de l’Església Catòlica sobre la realitat social, política i econòmica. Ofereix un marc ètic i teològic per ajudar a la reflexió i el discerniment, basat en els principis fonamentals de la dignitat de la persona, el bé comú i la solidaritat.
El capítol 11 d’aquest compendi està dedicat íntegrament a la pau. El plantejament és utòpic sense deixar de ser realista: l’horitzó sempre és la pau, però atès que en el món real hi ha conflictes i violència, tot i sostenir que “la guerra és sempre un fracàs del diàleg i una derrota de la humanitat” (paràgraf 500), la DSE reconeix que hi pot haver circumstàncies excepcionals en què sigui lícit l’ús de la força, sempre com a últim recurs i dintre d’uns límits. L’apartat III del Compendi estableix les condicions i els requisits perquè en aquests casos es pugui parlar de “guerra justa”, en el benentès que aquest concepte no significarà mai “guerra bona”, sinó únicament ús de la força legítim.
Volem compartir aquesta anàlisi, resseguint els fets i valorant-los des dels requisits que la DSE considera mínims i imprescindibles per avalar la legitimitat d’una intervenció armada.
- Que s’hagi produït una agressió i que per tant l’ús de la força sigui defensiu
Els governs nordamericà i israelià no han actuat en resposta a una agressió directa de l’Iran. Són ells els que han començat la guerra. L’Iran no els havia atacat primer. Ho justifiquen dient que l’Iran estava a prop de tenir les capacitats per atacar-los. Però diversos informes d’organismes internacionals, i fins i tot el recentment dimitit responsable de contraterrorisme de la Casa Blanca, assenyalen que no hi havia proves d’una agressió imminent, i per tant no es justifica un atac d’aquesta magnitud.
La DSE és clara en aquest sentit: “una acció bèl·lica preventiva, empresa sense proves evidents que una agressió estigui a punt de desencadenar-se, no deixa de plantejar greus interrogants de tipus moral i jurídic. Per tant, només una decisió dels organismes competents, basada en investigacions exhaustives i amb motius fundats, pot atorgar legitimació internacional a l’ús de la força armada” (p. 501).
- Que el dany causat per l’agressor sigui durador, greu i cert
Si bé no hi ha hagut una agressió prèvia contra els estats atacants, sí que hi ha hagut una agressió continuada, amb un dany cert, durador i greu, per part del règim de l’Iran contra la seva població. La repressió i la vulneració sistemàtica dels drets humans legitimen un eventual aixecament del poble contra la tirania, però no justifiquen un atac exterior que no ha estat autoritzat i que, per tant, és il·legal d’acord amb la pròpia legislació nacional nordamericana, ja que la seva Constitució, i la llei de 1973 sobre els poders de guerra, estableixen que la facultat d’iniciar una guerra correspon al poder legislatiu, essent preceptiva una aprovació formal del Congrés, que no s’ha produït.
La DSE reconeix i avala el dret internacional i les seves institucions (p. 437) per evitar que prevalgui la llei del més fort (p. 439) i reconeix la legitimitat del Tribunal Penal Internacional per castigar els responsables de crims contra la humanitat (p. 506). Fins i tot admet l’obligació moral de la comunitat internacional per intervenir a favor d’aquells grups la supervivència dels quals estigui amenaçada, o quan els drets humans fonamentals els siguin violats (p. 506). Però restringeix la capacitat d’autoritzar l’ús de la força al Consell de Seguretat de l’ONU (p. 501).
- Que tots els altres mitjans per posar fi a l’agressió hagin resultat impracticables o ineficaços
El maig de 2018, durant la primera presidència de Trump, els EUA van abandonar de manera unilateral el Pla d’acció integral conjunt, en què es negociava la desnuclearització de l’Iran sota la supervisió de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica. A partir d’aquell trencament, l’Iran va tornar a impulsar l’enriquiment d’urani amb finalitats militars. Tanmateix, abans de l’atac del 28 de febrer hi havia altres negociacions en curs, amb la mediació de Qatar i Oman. Els representants d’aquests països van anunciar a principis de febrer que s’estaven fent progressos significatius. També hi havia converses paral·leles sota els auspicis de la Unió Europea.
No s’havia verificat, per tant, un fracàs irreversible de les negociacions per poder assegurar que els esforços diplomàtics ja eren definitivament impracticables i ineficaços, que seria la condició exigida per la DSE (p. 500).
- Que es donin les condicions serioses d’èxit
La superioritat econòmica, tecnològica i militar dels Estats Units i Israel davant l’Iran està fora de dubte, però no garanteix per ella mateixa l’èxit de les operacions bèl·liques. Es podrà aconseguir la decapitació dels líders polítics i militars de l’Iran, la destrucció de les seves instal·lacions energètiques i de totes les seves capacitats, fins a l’esclafament total del país, però això no és sinònim d’èxit.
Per la DSE, el concepte d’èxit referit a l’ús de la força no es limita a l’estricta victòria militar, sinó que té en compte la situació que quedarà després de la guerra. Si no està garantit que el resultat de les operacions militars sigui una pau justa, un atac no es pot avalar com a guerra lícita.
- Que l’ús de les armes no comporti mals i desordres més greus que el mal que es vol eliminar
El primer dia de la guerra va ser atacada una escola primària a Minab, que va causar la mort de més de 160 persones, la majoria filletes. La xifra de víctimes civils dels bombardejos no para de créixer, incloent-hi un atac aeri contra les instal·lacions de la pròpia Mitja Lluna Roja. I a mesura que passen les setmanes, sembla que l’única via és una major virulència dels bombardejos contra objectius industrials com les refineries i les plantes de gas, així com l’extensió de la guerra a altres fronts, començant pel Líban. La resposta de l’Iran, centrada en l’atac a instal·lacions estratègiques dels seus veïns i d’Israel i en el tancament de l’estret d’Ormuz, atacant els petroliers i vaixells de càrrega que pretenen passar-hi, multiplica els danys directes i col·laterals i complica el futur de tota la regió i, de rebot, de tot el món. Des del primer dia, els atacs d’uns i altres afecten tot el món. L’increment constant dels preus del petroli i el gas és només el primer indicador d’un deteriorament generalitzat i creixent de l’estabilitat econòmica mundial. Aquests desordres, com sempre, colpegen en primer lloc les classes més desafavorides de tot arreu.
La DSE és taxativa: la potència bèl·lica no legitima qualsevol ús militar (p. 500), i l’ús de la força ha de respectar els límits de la necessitat i la proporcionalitat (p. 501), evitant a tota costa les víctimes civils i preservant el compliment de les disposicions del dret internacional humanitari (p. 504). El cardenal Pietro Parolin advertia fa pocs dies que el dret a la defensa no és un «xec en blanc per a la destrucció total», i ha instat la comunitat internacional a recuperar el paper de les Nacions Unides per evitar que la llei de la selva substitueixi el dret internacional.
Per altra banda, la història recent mostra que les intervencions militars estrangeres a l’Orient Mitjà no han portat més progrés, benestar i democràcia als països atacats, sinó més inestabilitat i incertesa a tota la regió. En aquesta nova guerra, fins i tot l’objectiu del canvi de règim és extremadament incert. Els experts adverteixen del risc d’una guerra civil de conseqüències imprevisibles, o de la generalització d’un estat de caos i violència de baixa intensitat a tota la regió, la qual cosa supera de llarg els límits que estableix la DSE per justificar una intervenció armada contra un país.
- El magisteri del Papa Lleó XIV sobre la pau
Segons els criteris de la Doctrina Social de l’Església, aquesta guerra iniciada pels EUA i Israel no reuneix els requisits mínims imprescindibles per poder ser considerat com una guerra justa. Es basa en una premissa de guerra preventiva sense consens, al marge del dret internacional, i sense que s’hagin esgotat els mitjans pacífics internacionals. No es donen unes condicions serioses d’èxit ni la proporcionalitat exigible, i les conseqüències globals, dintre i fora de l’Iran, per la seva imprevisibilitat, superen qualsevol benefici segur per al bé comú internacional.
Des de la seva elecció, el papa Lleó ha parlat insistentment sobre l’exigència de multiplicar els esforços per aconseguir “una pau desarmada i desarmant”. La pau és, probablement, el tema més recurrent de les seves al·locucions en els àmbits més diversos. El papa ha afirmat en repetides ocasions que no es pot pretendre construir la pau sobre les runes de la dignitat humana ni sota el pretext de la seguretat preventiva, recordant-nos que el futur no es conquereix amb armes, sinó amb el coratge de seure a la taula de negociació.
El discurs del Sant Pare pronunciat l’octubre de 2025 en la trobada internacional de pregària per la pau de la Comunitat de Sant’Egidio, celebrada junt a líders d’altres religions d’arreu del món, ressona, en el context actual de la guerra d’Iran, com una crida profètica. Deia Lleó XIV: “El món té set de pau, necessita una veritable i sòlida era de reconciliació que posi fi a la prepotència, a l’exhibició de la força i al desinterès pel dret. Prou ja de guerres!”. I en el mateix discurs, com si preveiés que algun líder mundial voldria utilitzar la religió i el nom de Déu per justificar les seves aventures bèl·liques, el papa Lleó citava el seu antecessor Francesc per proclamar: “Ai d’aquells que intenten arrossegar Déu a participar en les guerres! Faig meves aquestes paraules, i repetesc amb força: la guerra mai no és santa, només la pau és santa, perquè és la voluntat de Déu.”
Davant l’abisme del nou conflicte encès a l’Orient Mitjà, ens unim a la crida urgent que el Papa Lleó llençava durant el res de l’Àngelus a la plaça de Sant Pere el passat 15 de març: “Que cessi el foc. Que es reobrin les vies del diàleg. La violència mai no podrà dur a la justícia, a l’estabilitat i a la pau que els pobles esperen.”
Justícia i Pau Menorca
