Avui celebram el dia, la jornada del Seminari. Avui ens recordam, tots els qui formam part de l’Església, que el Seminari no pot ser a casa nostra, ni a cap diòcesi, sols una responsabilitat més. El Seminari ens ha de provocar a tots una atenció especial perquè és allà on es cultiva, i d’una manera molt significativa, el present i el futur de l’Església diocesana. Del Seminari formen part aquelles persones que es plantegen la seva possible vocació presbiteral i, a més, hem de reconèixer que la presència notable o no de seminaristes en ell, ens indica com vivim cadascú la nostra vocació i com intentam que l’acullin i la visquin uns altres. A partir d’aquí, aquesta jornada em motiva a tenir present i cuidar el meu ministeri presbiteral. I és que estic convençut que les vocacions no sols depenen de la vivència i de l’interès de tots els batiats, que també, sinó, i d’una manera primordial, de la forma com els preveres vivim el nostre ministeri i de com intentam que uns altres, amb ganes, se’l plantegin i l’acullin personalment.
El cristià, i nosaltres com a preveres, vivim en l’Esperit Sant. L’autenticitat d’aquesta vivència es discerneix tenint com a referència les actituds i gestos de Jesús que ens dona a conèixer l’Evangeli: “El qui afirma que està en Ell, ha de viure com va viure Ell” (1Jn 2,6).
El gran criteri de la nostra vida espiritual és la vida diària. En ella ens fem creïbles o no, segons la nostra capacitat d’entrega, de servei humil, de relacions cordials i properes, d’honrar els amics, d’estimar els enemics… En les bones composicions, música i lletra van juntes. Així, en la nostra vida espiritual hi ha d’haver unitat en les paraules i obres, en el que anunciem i som.
Chesterton diu el que em fa pensar: “La fe fa possible que no siguem una còpia de la manera de pensar del nostre temps”. I la fe, com ens va dir el Papa Francesc, “no és un paquet d’idees sinó un camí a fer”, una experiència. Qui desitja fer aquest camí, intenta fer present Jesús acollint el que deia, el que feia, el com es comportava amb els apòstols, amb la varietat de persones que sortien al seu camí,…
Descobrint Jesús, com a preveres formem part d’ell, vivim en ell i fructifiquem des d’ell. Com a preveres diem com Charles de Foucauld: “Pare, em pos a les teves mans. Fes de mi el que vulguis. Sigui el que sigui, et don les gràcies. Estic disposat a tot. Ho accept tot, sempre que la teva voluntat es compleixi en mi i en totes les teves criatures. No desitj altra cosa, Déu meu”.
Faré camí com a prevere, si sé convertir la meva vida, com Jesús, en un do per als altres. El prevere que viu així, dignifica, fa creïble, regala poder experimentar el missatge de l’autèntica espiritualitat sacerdotal. És una experiència semblant als d’Emmaús, que els abrusava el cor mentre anaven fent camí amb Jesús.
Com a prevere reconec que la Llei sense amor ens fa esclaus; la mirada sense amor ens fa distants; el saber sense amor ens fa orgullosos; la relació sense amor ens fa interessats; la justícia sense amor ens fa aspres; el dia a dia sense amor ens fa insensibles; la nostra vida sense amor no és vida presbiteral, li falta el batec de l’Esperit, la credibilitat. Ja em convé, i crec que convé a tots els preveres, anar discernint la diferència que hi ha entre una mirada d’amor i una mirada d’indiferència o desamor.
Tots els vocacionats, tots els batiats, tinguem present les paraules de Sant Agustí: “Estima i fes el que vulguis. Si calles, callaràs amb amor; si corregeixes, corregiràs amb amor; si perdones, perdonaràs amb amor”. L’amor ens situa correctament enmig del món.
Amb motiu del Dia del Seminari, del despertar vocacional a una vida de prevere, siguem tots els batiats clam de solidaritat, lloc festiu d’esperança, llaç vocacional.
Bosco Faner Bagur
