Raons d’esperança de Joan Bosco Faner

Sincerament, quina és la teva vocació?

 

El Seminari és cosa de tots els qui creiem en Jesús i en l’Església. I ho és, perquè és l’esperança de l’Església, de la seva renovació i del seu missatge.

Ho diré personalitzant: T’interessaràs pel Seminari i per la formació dels qui allà s’eduquen si valores la formació i la manera de ser de cadascun dels seminaristes i capellans actuals a pesar de les seves limitacions. Qui no en té? T’interessaràs, sobretot, si ajudes als membres de ca teva a viure la fe i  l’Eucaristia, a ser bones persones, persones amarades de valors evangèlics, valors a l’estil de les benaurances (Mt. 5, 1-11). T’interessaràs, si ajudes a convertir la teva família en un primer Seminari de crida i d’experiència baptismal, Seminari com a descoberta i acompanyament  vocacional. T’interessaràs, si formant part d’una comunitat parroquial procures la seva fecunditat a favor dels adolescents i joves, i recolzes la tasca de construir entre tots una Parròquia que respongui als reptes del present i del futur. T’interessaràs, si demostres el teu zel apostòlic en fomentar les vocacions, les diverses crides a favor de la societat i de l’Església, i si tu mateix t’impliques i intensifiques la pregària, sense por i amb ganes, per escoltar i ser fidel al projecte personal que Déu té per tu.

Qui estima el Seminari acompanya amb la pregària els qui allà es formen i els ajuda segons les possibilitats que té. Així,  hi ha parròquies que creen tallers de manualitats. El que econòmicament obtenen per la venda del que treballen amb bona voluntat i artesania, ho dediquen per a pagar una beca d’un seminarista. N’hi ha d’altres, que tenen un grup d’escolans i d’escolanes. Infants i joves que són convidats a formar-se humanament, cristianament i litúrgicament. L’experiència és que, vivint i participant de l’Eucaristia, a alguns d’ells se’ls desperti l’interès per a presidir-la.

Vivim altres formes de fomentar la Pastoral vocacional i l’estima al Seminari: crear consciència d’Església i de participació a l’Eucaristia entre els joves que s’hi impliquen en la formació catequètica i en les organitzacions juvenils que posam a l’abast de tots; ajudar a formar grups de reflexió i de pregària entre els universitaris; parlar positivament de l’Església, de tots els seus membres i dels preveres; mirar amb ulls positius especialment als seminaristes i preveres joves demostrant així l’estima que per ells i per la seva decisió sentim; fer costat al Seminari en tot moment, etc.

Quan algú entra al Seminari ha de rebre afecte sincer i tots ens hi hem de trabucar seriosament a favor de la seva formació humana, espiritual i intel·lectual. Crec fermament que alguns  no són ni han estat preveres perquè no han tingut la sort de tenir al seu costat religiosos/ses, sacerdots i laics, persones a l’estil d’uns tals Fournier i Belley que van acompanyar al “Cura d’Ars” quan vivia dificultats personals i d’estudi. Els joves necessiten un acompanyament cordial i pacient, un acompanyament sincer però del tot positiu.

Que ningú deixi d’escoltar la crida d’entrar al Seminari perquè no té estudis suficients, perquè creu que no té massa capacitat intel·lectual, perquè dubta de no poder ser un bon comunicador o un bon anunciador de la Paraula. Confiem sempre en Déu i confiem en nosaltres mateixos, en les nostres capacitats i possibilitats, confiem també en els formadors del Seminari. La confiança ha de ser superior a les dificultats que veiem o que se’ns assenyala. Sempre hi haurà qui, amb paciència i il·lusió, ens ajudaran a discernir i a portar a terme l’obra que Déu ha començat en cadascú. Tinguem present la vida de l’abat Vianney, el Cura d’Ars. Facem camí i no perdem mai la confiança. Si Jesús ens crida, si Jesús et crida, ell mateix t’acompanyarà.

Després d’uns dies passats al Toro (15-18 juliol) amb els sis seminaristes actuals reflexionant sobre temes de Psicologia Positiva i intensificant la convivència, convid especialment als joves d’ESO, Batxillerat i Universitat a que rebin la convidada que els faig a plantejar-se amb il·lusió no sols la seva professió, també la seva vocació. De la convivència viscuda al Toro, tots, i no ho dic per dir-ho, en guardarem un bon record. Què interessant és conviure entremig de joves que tenen ideals, que viuen segons uns valors i que desitgen una formació integral. Vull agrair personalment a na Maria Antònia i a na Juanita pel servei que ens han regalat voluntàriament i per la seva simpatia i bon fer.

Cadascú tenim una missió, una vocació. Qui la descobreix, per dir-ho amb una expressió orteguiana, no  s’avorreix. Però, i per dir-ho encara molt més adequadament, comprèn sobretot que està cridat a donar-se ell mateix. Per ell, la vida es converteix en un projecte, té un horitzó, una raó. El temps deixa de ser un espai que s’ha d’omplir en qualsevol cosa per a convertir-se en un bé que s’ha de saber aprofitar, prioritzar i seqüenciar. Quina és la teva vocació?

Bosco Faner 

prevere

Publicat al Diari Menorca dia 21/ 07/ 2019