Raons d’esperança de Joan Bosco Faner

Crestes egoistes, absurdes i falses

 

Haurem de treure bona ensenyança d’aquesta onada constant i embravida de missatges i de vídeos que uns i altres rebem i que ens aconsellen i obliguen, a favor de tots, a no sortir de casa i a no tenir contactes propers entre uns i altres. Tot açò m’ajuda a creure, encara més, que no hem de suprimir la sorpresa de la vida perquè no som capaços de controlar del tot pràcticament res. La sorpresa ens surt a camí i ens fa veure el que tantes vegades ens resistim a veure: que el que afecta a uns afecta també als altres; que els mitjans de comunicació són importants, però el cara a cara encara ho és més; que anar d’un lloc a un altre o d’un país a un altre, ens dóna cultura, però quedar a ca nostra ens regala família i intimitat, i tenir i sentir que som família ens és fonamental; que cuidar els infants, les persones grans i els mancats de salut és signe d’una gran humanitat i que, per açò, més que pensar en suprimir la vida d’alguns, més ens convé ajudar-nos, acompanyar-nos, estimar-nos, cuidar-nos; més que córrer, com solem fer desmesuradament, hem d’aprendre a aturar-nos, a tenir temps per a reflexionar i per descobrir en silenci, i amb coratge, qui som, què pretenen, cap on anam, què anam creant entre tots. De tot n’hem d’aprendre! Davant la sorpresa que vivim a causa d’aquest virus que ens té a tots el cor en un puny, siguem aprenents espavilats, bons alumnes. Si ho som, l’experiència de la vida, fins i tot la traumàtica, es converteix en magistral.

Mos creiem invencibles. Mos oblidàvem del CO2, de que els fills són responsabilitat dels pares essencialment, que és millor el contacte personal que el telemàtic, que els murs no ens protegeixen, que el clam d’uns traspassen els espais, que el que faig personalment afecta a molts, que som mortals i vulnerables, … I, oblidant-nos, ens arriba una silenciosa bactèria que ens fa entrar a casa, netejar l’atmosfera, donar importància a pares i avis, reflexionar sobre les globalitzacions i els espais despoblats,… Entremig de contaminats i de morts, revivim de nou la importància de caminar junts. Aquests dies de casa i de foganya,  anam enyorant el goig de  sortir tranquil·lament al carrer i saludar-nos, besar-nos, abraçar-nos, trobar-nos en família, visitar els amics, prendre una copa o un refresc junts,…

Tornant a la normalitat del dia a dia, alliberats de microorganismes que ens han recordat la ridiculesa de les nostres crestes egoistes, absurdes i falses, facem el propòsit de no descuidar el que aprenem durant aquest temps d’autèntica quaresma: caminar aïllats o desunits és tornar a ser pols, cendra sense ànima humana.

Nelson Mandela, activista, advocat i polític sud-africà, segles XX i XXI, lluitador  pacífic contra la segregació racial a Sud-àfrica, digué: L’educació és l’arma més poderosa per canviar el món. Eduquem, idò, i eduquem-nos en tost de promulgar lleis i més lleis.

Herbert Spencer, naturalista, filòsof, psicòleg i antropòleg anglès, segles XIX i XX, manifestà: La gran meta de l’educació no és el coneixement sinó l’acció. Sense practicar el que ensenyam, no ho acollim. Practiquem l’educació, idò.

Aristòtil, fill de Nicòmac, (Estagira, Grècia, 384 aC – Eubea, Grècia, 322 aC), filòsof de l’Antiga Grècia considerat un dels grans pensadors de la humanitat, deixà escrit: Educar la ment sense educar el cor no és educació en absolut. El cor ens  motiva estimar el que reconeixem que més ens convé. Cuidem el cor, idò.

  1. Piaget, (Neuchâtel9 de agostode 1896Ginebra16 de setembrede 1980) pare de la epistemologia genètica i reconegut pels seus estudis de la infància,  assenyalà: L’objectiu de l’educació és crear persones que puguin fer coses noves en lloc de repetir les que altres generacions han fet. Ens educa qui ens millora a partir del que hem rebut. Millorem en lloc de repetir, idò.

Que l’experiència del coronavirus COVID-19 ens desperti la necessitat d’una  educació personal a favor de la bona convivència.

Bosco Faner 

prevere

Publicat al Diari Menorca dia 22 de Març de 2020