Sempre m’ha fet pensar el text de Mateu 11,25-30: “T’enaltesc, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot açò que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut fer-ho,… Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar”. Prou ens convé avui escoltar també aquestes paraules.
Jesús no va tenir problemes amb els senzills. L’entenien. El que el preocupava era si entenien el seu missatge els qui vivien a dalt d’un pedestal, els orgullosos d’ells mateixos: els líders religiosos, els especialistes de la Llei, els grans mestres d’Israel.
Els senzills l’entenien. Prou sabien que el Déu que els revelava Jesús els volia veure sense frustracions ni marginacions. Els malalts es fiaven d’ell i a ell acudien. Les dones entenien perfectament el que volia dir quan ell afirmava: “Déu té entranyes de mare”. Prou va entendre un mestre de la Llei la resposta de Jesús quan li demà: “Què he de fer per a posseir la vida eterna?”. Ell va respondre: “Tracta amb amor a tothom!”. I prou va entendre també Zaqueu, cap dels publicans, la presència de Jesús compartint taula amb ell: “Senyor, don als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restituesc quatre vegades més”.
Molts “entesos”, els qui es col·loquen dalt un pedestal, no l’entenien. Jesús feia nosa a Caifàs i als grans sacerdots de Jerusalem. Mestres de la Llei el criticaven perquè els hi semblava que s’oblidava de les exigències de la religió i es preocupava sobretot del patiment. Els qui es posen dalt d’un pedestal, consideren que ho saben boni bé tot. Res necessiten aprendre dels altres i manco dels senzills.
L’actitud dels senzills davant Jesús va ser i és diferent. Molts d’ells no van tenir ni tenen avui, potser alguns, accés a grans coneixements. La seva universitat és la vida de cada dia. Aquesta universitat els dona a conèixer el que és essencial. Els “senzills” saben el que és patir, el que és viure al marge, el que és trobar-se constantment en el cau del risc a causa de l’orgull d’altres. Els “senzills” descobreixen la importància de la generositat, de la solidaritat, de la justícia, del bon fer. Els senzills escolten Jesús, es deixen acompanyar per ell i, com Jesús els diu constantment, desitgen no perdre ni la seva dignitat ni la seva esperança.
Els senzills reconeixen que la seva vida no és fàcil ja que qui es posen “dalt un pedestal”, els hi compliquen la vida. Per açò, Jesús els fa tres recomenacions:
- ”Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats”. Cansats per situacions i maneres de fer no justes. Els senzills troben en Jesús, i en qui viu en Jesús, una escolta, un descans, un acompanyament, un alliberament.
- “Carregueu el meu jou perquè és suau i la meva càrrega lleugera”. Els senzills, conscients de les càrregues que els imposen els orgullosos de torn, s’han de fer amb el jou de Jesús que els convida a assaborir els seus manaments i benaurances.
- “Apreneu de mi, que som mansuet i humil de cor”. Jesús no estima ni la prepotència ni l’orgull. Ningú ha d’aclaparar a ningú. Ell desitja que tothom visqui dignament i sense perdre mai l’esperança.
Ja el profeta Isaïes, 12,19-23, primera lectura de l’Eucaristia d’aquest diumenge, manifesta: “El Senyor diu a Sobnà, cap del palau del rei: Et faré caure del pedestal i cridaré a Eljaquim. El vestiré amb la roba que tu portes, li donaré l’autoritat que tu tens. Ell actuarà com un pare”.
Els senzills, els qui defugen tota prepotència, viuen el que diu sant Pau avui als cristians de Roma, 11-33-36: “Quina profunditat i riquesa en la saviesa i el coneixement de Déu. Tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell”.
Jesús no crea amos i súbdits. Jesús vol que visquem responsabilitats en actitud de servei generós i humil.
J.Bosco Faner Bagur
