Hi ha una faceta de Sant Francesc d’Assís que, tal vegada, coneixem manco que la de l’home que parlava amb els ocells. Al final de la seva vida, quan la mort s’acostava, es va voler despullar de les seves vestidures i morir sobre la terra nua. Però aquella nuesa havia començat molt abans de la seva mort. Francesc ho tenia tot: diners, vestits, possibilitats, un futur còmode. Però un dia va mirar Crist. I aquella mirada canvià la seva vida. No es va limitar a admirar-lo. El va seguir, i seguir-lo significà amollar. Primer les riqueses, després les seguretats. Més tard, fins i tot, els seus propis plans.
Francesc va triar Crist, la resta vingué després. Com quan es va trobar amb un leprós, i va sentir allò que sempre havia sentit: rebuig, por, fins i tot fàstic. Però, aquesta vegada, no va passar de llis. Es va acostar, el va acollir i se’n va compadir. I aquella trobada, que semblava destinada a ser un glop amarg, es va convertir, per a ell, en dolcesa. Així ho recordaria anys després: “El Senyor mateix em va portar entre ells”. No va ser Francesc qui es va creure capaç de fer-ho tot. Va ser Crist qui el va ensenyar a mirar d’una altra manera: l’home que havia d’evitar es convertí en germà. Perquè donar pot ser senzill, apropar-se és una altra cosa. La veritable misericòrdia comença quan permetem que el dolor del germà ens colpeixi. Però Francesc arribà encara més enfora. L’any 1219, durant la Cinquena Croada, travessà el front a Egipte per trobar-se amb el sultà al-Malik al-Kamil. No coneixem totes les paraules que van intercanviar però sí el fet que creués la frontera per trobar-se amb l’enemic. No necessità que l’altre pensés com ell per apropar-s’hi.
Aquella pau no era ingenuïtat, sinó una forma exigent de fidelitat al que havia descobert. Per altra banda, la petita comunitat que havia fundat va créixer fins fer-se immensa: van arribar les tensions, les incomprensions i el dolor de descobrir que allò que havia començat se li havia anat de les mans. Llavors, Francesc va aprendre una altra forma de pobresa: va haver de desprendre’s de voler que tot fos com ell havia imaginat. També açò feia mal. I tornà a Crist. Però no caminava sol, va conèixer una dona que no es va quedar al marge: Clara d’Assís havia sentit també aquella crida. Va deixar enrere la seva posició i el futur que altres havien imaginat per a ella, i va escollir viure l’Evangeli amb radicalitat, juntament amb les seves germanes. No va seguir el mateix camí de Francesc, però va compartir amb ell l’essencial: posar Crist al mig i no reservar-se res. Dues vides, una mateixa mirada.
L’any 1224, a la muntanya de la Verna, Francesc va rebre els estigmes. Les ferides de Crist van quedar marcades al seu cos, com a signe d’una vida cada vegada més unida al Senyor. Després arribaren la malaltia, el dolor i, gairebé, la ceguesa. I tanmateix, cantà. Va composar el Càntic de les Criatures i va dir-ne germana a la mort. Germana. No enemiga. No derrota. Germana. I llavors, tornem a aquella imatge del començament. Els relats franciscans compten que, a la Porciúncula, va voler despullar-se de les seves vestidures abans de morir. L’home que havia començat envoltat de béns arribava al final sense voler posseir res. Havia amollat. Havia donat. Havia creuat fronteres. Havia sofert. Havia estimat. Però no havia perdut l’essencial. Morí despullat però no buit. Aquí resideix el secret de la seva vida: Francesc no va buscar la pobresa, va cercar Crist, i quan el va trobar es va adonar que hi havia coses que no feia falta conservar. Han passat vuit-cents anys i seguim parlant d’ell, però Francesc no necessita que l’admirem. Som nosaltres els qui necessitem tornar a mirar on ell va mirar: Crist. Així, idò, la pregunta que ens hauríem de fer és quant de Francesc d’Assís esteim disposats a viure.
Carmen Sans de la Fuente
