Josep d’Arimatea ha passat a la història per haver-se encarregat d’embalsamar i sepultar el cadàver de Nostre Senyor Jesucrist el capvespre del Divendres Sant; per aquesta raó, de fet, és venerat com el sant patró dels treballadors funeraris.
La lectura atenta dels poquíssims versicles dels Evangelis que mencionen aquest «home bo i just» (Lc 23,50) que era deixeble del Messies «però d’amagat per por dels jueus» (Jn 19,38) ens revela un parell de detalls veritablement interessants.
El primer és que sant Josep d’Arimatea era «[un] membre distingit del Sanedrí» (Mc 15,43), raó per la qual va participar en la reunió en què s’acordà la mort de Jesús de Natzaret. Ara bé, sant Lluc precisa ell que «no havia donat suport a la seva decisió i actuació» (23,51). En aquest sentit, convé recordar que la condemna del Senyor es va ordir amb falsos testimonis (Mc 14,56-59) i enmig d’una gran excitació col·lectiva —«mereix pena de mort!», cridaren els membres del Sanedrí després que Jesús confessés que és el Messies (Mt 26,66).
En segon lloc, després de la mort de Jesucrist, Josep va demanar al governador Ponç Pilat «l’autorització per a treure el seu cos de la creu» (Jn 19,38). Sant Marc escriu textualment que «va gosar entrar a veure Pilat» per a dur a terme aquesta gestió (15,43), denotant que fou un acte de coratge per part seva. De fet, com explica aquest mateix evangelista, Pilat no accedí immediatament a la sol·licitud, sinó que abans volgué confirmar la defunció del Crucificat: «Informat pel centurió, va permetre a Josep que s’endugués el cadàver» (15,44-45).
En resum, el paper de sant Josep d’Arimatea en els esdeveniments tristíssims del Divendres Sant anà molt més enllà d’enterrar —amb mitjans propis (Mt 27,59-60), per cert— les despulles de Jesús. Ell va ésser la veu discordant en la sessió del Sanedrí que condemnà el Senyor, així com també l’interlocutor amb Ponç Pilat perquè el cadàver del Messies fos tractat d’una manera digna. Els Evangelis deixen constància de la seva valentia, que a més a més sembla que fou per a ell motiu de futures contrarietats. Existeix un document apòcrif titulat «Declaració de Josep d’Arimatea», escrit entre els segles V i VI, en el qual es detalla —d’una manera certament versemblant— que els jueus l’empresonaren el capvespre del Dissabte Sant per haver embalsamat i sepultat Nostre Senyor Jesucrist (epígraf IV.1).
A risc que pugui semblar una extravagància, crec que el comportament de sant Josep d’Arimatea és una autèntica inspiració per als catòlics en aquestes setmanes prèvies a les eleccions generals del 29 de novembre. Resulta evident que no va ser gens fàcil fer quelcom de bo en un dia com Divendres Sant —ho demostra que tots els deixebles de Jesús l’abandonessin i fugissin després de la seva detenció (Mc 14,50; Mt 26,56)—, però ell certament ho va aconseguir.
Des d’aquesta perspectiva, l’exemple de sant Josep d’Arimatea interpel·la molt seriosament els defensors de la tesi del mar menor. La formulació original d’aquesta doctrina consistia en reconèixer que, a vegades, és millor no impedir un error per a promoure un bé major (Pius XII, al·locució al Congrés Nacional de la Unió de Juristes Catòlics Italians, 6 de desembre del 1953, epígraf V). Per tant, es tractava d’una qüestió de tolerància, com va advertir sant Pau VI a l’encíclica Humanae Vitae (25 de juliol del 1968): en ocasions, tolerar un mal moral menor pot ser lícit per tal d’evitar un mal major o promoure un bé més gran (epígraf 14).
Avui, desgraciadament, la tolerància s’ha convertit en militància i massa catòlics han oblidat que no és lícit fer el mal per a aconseguir el bé (Rm 3,8). En contrast, sant Josep d’Arimatea ens recorda que sempre hem de cercar fer allò que és bo i agradable a Déu, fins i tot quan sembla que està tot perdut. Tant de bo que per la seva intercessió el Senyor ens doni coratge i agudesa per a no conformar-nos amb el mal menor i cercar el bé possible en les eleccions del 29N.
Miquel Pons Portella
