Una tendència que domina els primers compassos del pontificat de Lleó XIV és la reivindicació d’una noció central del pensament cristià: la dignitat humana.
«Tota societat autènticament justa s’edifica sobre el reconeixement de la dignitat inviolable de la persona humana. Aquesta dignitat precedeix tota concessió de l’Estat i no pot quedar subordinada a consensos socials mudables o al vaivé de les majories de cada moment». Són paraules del Sant Pare en el discurs, llargament aplaudit, que pronuncià al Congrés dels Diputats el passat dilluns dia 8 de juny.
Poc abans, a la carta encíclica Magnifica Humanitas, sobre la custòdia de la persona humana en el temps de la intel·ligència artificial, promulgada el 15 de maig del 2026, el papa Lleó ens recordà que l’origen de la dignitat humana es troba en aquesta cèlebre frase del Gènesi (núm. 50): «Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres» (1,26). Així, el sisè dia, Déu «va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona» (1,27). Just perquè som «imatge» del nostre Pare del Cel, qualsevol persona té una «dignitat ontològica» que li pertany «simplement pel fet d’existir, d’haver estat volguda, creada i estimada per Déu; cap pecat, cap fracàs, cap humiliació, cap exclusió pot afectar el valor profund d’una vida humana que Ell ha volgut i cridat a ésser» (núm. 52).
Encara que siguem «imatge i semblança» de l’Altíssim, tots sabem per experiència que la nostra vida és una realitat «limitada» per la incapacitat, la malaltia, la vellesa, el sofriment, la vulnerabilitat (núm. 118). El Concili Vaticà II ens ajuda a resoldre aquesta paradoxa amb una afirmació que el papa Lleó invoca a l’epígraf núm. 1 de la seva primera encíclica: «El misteri de l’home només s’aclareix veritablement en el misteri del Verb encarnat» (constitució pastoral Gaudium et spes, 7 de desembre del 1965, núm. 22). Nostre Senyor Jesucrist «recapitula» en la seva persona les grandeses i les misèries de tots els fills de Déu (Ef 1,10). Així, un dia, «cada fragment de vida, cada llàgrima i cada autèntica conquesta humana» es purificaran i es reuniran en Ell (Magnifica Humanitas, núm. 233); i, a partir d’aleshores, «no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment» (Ap 21,4).
Aquesta certesa que ofereix la fe en Jesucrist, mort i ressuscitat, contrasta amb les corrents de pensament que interpreten el progrés com una superació de la persona. En aquest sentit, el Sant Pare posa l’accent en el «transhumanisme», que pretén potenciar l’ésser humà per mitjà de la tecnologia —biomedicina o enginyeria del cos, per exemple— amb l’aspiració d’incrementar el seu rendiment i les seves capacitats; i en el «posthumanisme», que proposa formes d’hibridació entre l’ésser humà, la màquina i l’ambient, imaginant una nova etapa evolutiva per a la humanitat. Tot i que es tracti d’hipòtesis fonamentalment especulatives, el papa Lleó XIV adverteix que assumir que l’ésser humà és una matèria susceptible de ser perfeccionada o superada, obre la porta a acceptar més fàcilment que hi ha persones que són menys útils, menys desitjable o menys dignes (núm. 115-117).
Enfront d’aquests plantejaments, Magnifica Humanitas recupera una altra noció profundament catòlica: la gràcia. «Des de fa segles, la tradició cristiana afirma que l’ésser humà no està tancat en els límits de la seva pròpia naturalesa, sinó que està cridat a transcendir-se a si mateix; no per a fugir de la realitat o menysprear el límit, sinó per a realitzar-se en l’amor» (núm. 127). Perquè, com ens ensenyà sant Tomàs d’Aquino al segle XIII, la gràcia de Déu no anul·la, sinó que suposa i perfecciona la naturalesa humana («gratia non tollit naturam, sed perficit»).
En definitiva, la millora de la humanitat no vindrà de la intel·ligència artificial, ni tampoc de cap altre producte de la revolució digital en curs, sinó d’una major identificació amb Aquell que ens va crear a «imatge i semblança» seva: «El que era antic ha passat; ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist» (2Co 5,17-18).
Miquel Pons Portella
