Avui, diumenge després de Pentecosta, l’Església celebra la Santíssima Trinitat: L’«admirable misteri» —en paraules de l’oració col·lecta— en virtut del qual Déu es dona a conèixer revelant-se com a Pare, Fill i Esperit Sant.
Com escoltarem durant el prefaci, el nostre Déu «no [és] una sola persona», sinó «tres en una sola substància». Per aquest motiu, quan confessem «Déu veritable i etern», «adorem al mateix temps la vostra essència, única, les persones, distintes, i la seva idèntica majestat». En efecte, el Pare, el Fill i l’Esperit Sant conformen una unitat indestructible —la Trinitat eterna— perquè compateixen la mateixa essència, la mateixa substància, la mateixa naturalesa.
«Homooúsios»: aquest és el concepte clau de la Santíssima Trinitat. Fou introduït pels pares del Concili de Nicea l’any 325, com recordà el passat mes de novembre el papa Lleó XIV en ocasió del seu primer viatge apostòlic a Turquia: per a expressar la veritat de la fe, s’emprà aquesta paraula que no pertany a les Sagrades Escriptures, sinó que té el seu origen en la filosofia grega. D’aquesta manera, els pares conciliars rebutjaren amb tota claredat les heretgies arrianes, que negaven la divinitat de Jesucrist perquè havia estat creat per Déu, raó per la qual concebien el Fill com un ésser intermedi i subordinat respecte del Pare. Així es mantingueren fidels alhora al monoteisme bíblic i al realisme de l’Encarnació, perquè el Déu únic i veritable no està infinitament enfora de nosaltres, sinó que se’ns ha fet proper a través de Jesucrist (carta apostòlica In unitate fidei en el 1700 aniversari del Concili de Nicea, 23 de novembre del 2025, epígraf núm. 5).
Aquesta és la història gairebé dues vegades mil·lenària de les paraules que utilitzem en la litúrgia dominical per a professar que Jesucrist és «de la mateixa naturalesa [«homooúsios»] del Pare». Una veritat que, certament, no és gens senzilla d’entendre, motiu pel qual al principi de la Santa Missa d’avui el celebrant implora que ens siguin concedits, per una banda, reconèixer «la glòria de la Trinitat eterna»; i, per l’altra, adorar «la seva unitat de poder i de majestat».
En una obra publicada originalment l’any 1984, el cardenal Joseph Ratzinger afirmà que «aquesta suprema unitat, la unitat de Déu, no és una unitat mecànica, sinó que és comunió i amor». La qual troba la seva màxima expressió en l’hora postrema de Getsemaní: «Pare, que no es faci la meva voluntat, sinó la teva» (Lc 22,42). La voluntat humana del Fill i la voluntat divina del Pare s’uneixen així en l’execució de la «decisió benèvola» que ha de reunir «en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra» (Ef 1,9-10). Al seu torn, l’Esperit Sant és la força que ens permet avançar en aquest camí «cap a la veritat sencera» (Jn 16,13).
Per tant, la Santíssima Trinitat constitueix una unitat de propòsit: complir la voluntat de Déu per a poder viure per sempre (1Jn 2,17). El Pare, el Fill i l’Esperit Sant són tres persones diferents que, tot i així, tenen «la mateixa naturalesa [«homooúsios»]» perquè cerquen sempre aquest únic objectiu. Més enllà de la seva importància per a entendre la nostra fe, aquesta veritat té una utilitat pràctica que sant Sergi de Ràdonej va reconèixer en ple segle XIV amb un lema que ha fet autèntica fortuna: «Contemplant la Trinitat, vèncer l’odiosa discòrdia del món».
¿Com seria la nostra societat si tots compartíssim uns mateixos propòsits? No fa falta la teologia per a contestar aquesta pregunta, sinó que basta amb escoltar una orquestra o una banda: cada músic actua de manera diferent —toca el seu instrument seguint la partitura que li correspon—, però el resultat final és òptim perquè tots persegueixen el mateix objectiu. La música és un bon exemple d’allò que el pare Raniero Cantalamessa ha anomenat «bellesa trinitària»: cada persona de la Trinitat és bella en la mesura en què col·labora amb les altres, tal i com «en l’acord musical cada nota deu la seva bellesa a la relació que crea amb les altres».
Miquel Pons Portella
