Al final del Gran Jubileu del 2000, el papa sant Joan Pau II va pronunciar aquestes paraules: «Mentre avui, amb la Porta Santa, es tanca un “símbol” de Crist, queda més obert que mai el Cor de Crist» (homilia de dia 6 de gener del 2001).
Quina imatge més polida per aquest Diumenge de l’Àngel: ¡el Cor de Crist està més obert que mai! A l’ofici de Divendres Sant, durant el relat de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist, es recordà quan «un dels soldats li traspassà [a Jesús] el costat amb un cop de llança, i a l’instant en va sortir sang i aigua» (Jn 19,34). I avui mateix hem escoltat a l’Evangeli de la Santa Missa l’admonició que el Messies dirigeix a l’apòstol Tomàs: «Porta la mà i posa-me-la dins el costat» (Jn 20,27).
La tradició anomena Longinus el centurió que clavà la llançada al Crucificat, permetent així —de manera providencial— que es complissin dues profecies de l’Antic Testament, ambdues pertanyents al Llibre de Zacaries. La primera: «Llavors em miraran a mi, aquell que han traspassat, ploraran com es plora la mort d’un fill únic, faran dol com per la mort del primer fill» (12,10). I la segona: «Aquell dia brollarà una font a Jerusalem […]. El Senyor serà el rei de tota la terra. Aquell dia, tothom el reconeixerà com a únic Senyor i invocarà només el seu nom» (14,8-9).
Nosaltres sabem que «aquell dia» és el Divendres Sant, quan Longinus —després de veure «la manera com havia expirat»— va reconèixer que Jesús és «Fill de Déu» (Mc 15,39). Així, el doll de sang i aigua que va sortir del Cor del Senyor no va ésser un mer fenomen fisiològic, sinó l’esdeveniment que havien anunciat els profetes de l’Antic Testament, des de Zacaries fins a Joel (4,18), passant per Isaïes (12,3).
És l’aigua viva que Jesús anuncià a la samaritana quan es trobaren al costat del pou de Jacob, com vam escoltar fa unes setmanes, el Diumenge III de Quaresma: «El qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna» (Jn 4,14).
Avui, després d’haver acompanyat un any més Jesús en la seva passió, la seva mort i la seva resurrecció, sabem que aquesta aigua són els sagraments: signes eficaços de la gràcia, instituïts per Crist i confiats a l’Església, a través dels quals es dispensa la gràcia divina. Els ritus visibles amb què se celebra cada sagrament —consagrar el pa i el vi, absoldre el penitent, vessar l’aigua beneïda damunt el cap del neòfit, ungir amb el sant crisma— realitzen la seva gràcia particular ex opere operato, o sigui: amb independència dels mèrits tant el ministre com el receptor.
Aleshores, com que després de la seva resurrecció gloriosa, el Cor de Crist està més obert que mai, la cinquantena pasqual és un temps especialment propici per a la celebració dels set sagraments de l’Església: d’entrada, batejos i primeres comunions; en ocasió del Diumenge VI de Pasqua (10 de maig), unció dels malalts; i, més a prop de la Pentecosta (24 de maig), confirmacions. Així mateix, seguint una venerable tradició, el Diumenge del Bon Pastor (26 d’abril), el papa Lleó XIV celebrarà ordenacions sacerdotals a la Basílica de Sant Pere; i és sabut que ara comença la temporada alta de casaments. Per últim, el camí per a obtenir la força guaridora (Lc 6,19) dels sagraments passa pel confessionari, on podem recuperar quan l’hem perdut aquella dignitat que exigeix sant Pau (1Co 11,27-29).
En definitiva, participar durant aquest temps de gràcia en els sagraments de Jesucrist ens ajuda a entendre —com explica sant Lleó Magne— que «no hi ha cap moment de l’any que no estigui relacionat amb els misteris sagrats», però «el seu conjunt ens és presentat ara més clarament», perquè per la festa de la Pasqua «no es tracta d’ocupar-se d’un o d’un altre en particular, sinó de celebrar-los tots conjuntament» (homilia sobre la Quaresma núm. 11, epígraf 1).
Miquel Pons Portella
