Inici » La bala blava

La bala blava

Raons d'Esperança. Curs 2026-27

Imatge de la portada generada amb IA.

La Contra és una de les seccions més valorades del periòdic La Vanguardia; cada dia desfilen per aquesta secció de l’última pàgina una sèrie d’homes i dones que han de respondre a un incisiu qüestionari de preguntes amb un estil que exigeix concisió i precisió. Doncs bé, en l’entrevista del passat 22 d’octubre, l’escriptor i periodista italià Ezio Gavazenni, especialitzat en recerca política i criminal, revelava un fosc episodi de la Guerra dels Balcans, a principis dels 90 del segle passat: els «safaris humans».

La caça humana estava tarifada en el front serbiobosni i, més en concret, a Sarajevo i també a Mostar: homes de molt alt nivell econòmic de diversos països d’Europa occidental, inclosa Espanya, feien escapades de cap de setmana per a practicar la «caça de cérvols», sinistre eufemisme per a anomenar caceres humanes sobre blancs indefensos als quals es disparava des d’una distància segura. El trofeu, explica el periodista milanès, no era una copa o una medalla, sinó una bala: negra per als ancians —la presa menys valorada—, vermella per als homes… i blava per als nens: els més valorats i també els de tarifa més cara, prop d’uns cent mil euros, al canvi actual. L’horror.

Aquesta és una sinistra baula en la cadena de morts especialment detestables en aquests últims decennis: la matança de nens indefensos. L’episodi evangèlic dels Sants Innocents (Mateu 2, 16-18), d’algun mode reviscut en aquests safaris, però també el genocidi dels hutus contra els tutsis a Ruanda (Àfrica Oriental), el 1994, on no van faltar assassinats de nens innocents. I el mateix en les tristament recordades matances de l’ISIS. Què dir dels tirotejos amb víctimes mortals en instituts dels Estats Units? Per acabar aquests exemples, sempre limitats, el recent i multipremiat documental Naza aborda amb valentia l’extermini sistemàtic de nens en la Franja de Gaza per part de l’exèrcit sionista.

Els exemples podrien allargar-se fins a la nàusea: per desgràcia, sabem que en això es compleix el «suma i continua». La qual cosa ens fa pensar en una temptació fosca inscrita en el cor humà que ha estat a vegades descrita com «la sinistra banalitat del mal».

El molt recent fòrum World In Progress (WIP) ha descrit els núvols negres que planen sobre Europa, i no sols en el vell continent. Estem en un món ple d’amenaces i molt mancat de valors, sense brúixola moral en la majoria dels poders polítics i econòmics capaços d’influir a nivell internacional.

No obstant això, no falten veus que intenten dir una paraula que orienti i doni esperança enmig d’aquesta malaltia ben diagnosticada. Més que llepar-se les ferides davant un present que permet horrors com els abans descrits, és imperatiu passar a l’acció, oferint confiança als ciutadans enfront del desassossec imperant, com proposa el citat fòrum internacional. Stefan Zweig proposava «sortir a jugar la partida d’escacs per a no ser espectadors d’una decadència llargament anunciada». I ser espectadors a vegades pot significar ser còmplices.

El papa Lleó, en la seva encíclica Magnifica humanitas, subratlla la mateixa convicció: «Hi ha conflictes en què no és just mantenir-se neutrals i no n’hi ha prou amb pensar a no ser còmplices». Quan ens enfrontem amb l’horror de crims que fereixen la humanitat, no n’hi ha prou amb anàlisis abstractes: «cal tocar la carn dels qui pateixen, mirar els rostres, escoltar les històries, reconèixer les ferides», donant espai en la informació i en l’educació a la mirada de les víctimes. L’Església, afirma el papa, pot ser de manera especial un lloc de memòria viva de les víctimes, que conreï l’esperança i la confiança com a revers de la por.

Josep Lluís Burguera, sdb

Publicacions relacionades