Penso que mai és superflu reflexionar sobre el paper del periodisme actual en la societat i la responsabilitat del periodista, i més encara en aquests temps de gran aldarull comunicatiu, en els quals és ben difícil distingir la informació de l’opinió i la veritat, de les falses notícies.
En els primers mesos del programa de La 1, La Revuelta, David Broncano va convidar al seu talk show Almudena Ariza; amb una naturalitat admirable, sense cap afany de protagonisme i ben entrevistada pel popular presentador, la veterana periodista va impartir una lliçó de periodisme quan, no sols va enumerar els múltiples conflictes que ha hagut de cobrir per l’ample món, sinó que va defensar la figura del periodista que s’implica, que surt literalment a buscar la notícia, trepitja el fang en els fronts de guerra o després dels tsunamis a fi d’enviar les seves cròniques buscant la veritat i mirant als ulls de la gent escrivint o parlant en un escenari real que confereix autenticitat al que compte. Almudena Ariza va reblar la seva intervenció amb una sentència memorable: “El món necessita periodistes”, exacte: el món necessita periodistes… com ella.
Però viatgem ara al passat en un flashback televisiu de 54 anys: Jocs olímpics de Múnic en 1972, Septiembre, 5, per a dir-ho a l’anglesa, títol d’un film recent. Un equip de periodistes audiovisuals de la cadena nord-americana ABC està cobrint en directe el dia a dia dels jocs amb audiències milionàries i ha posat la seva caserna general en el cor de la vila olímpica. Aquest fatídic dia, un comando del moviment Setembre Negre assalta els apartaments dels esportistes israelians, assassina i pren ostatges: tot això i més és el que presenta la pel·lícula de Tim Fehlbaum.
El que estava cridat a ser una rutina més per a aquest equip de periodistes i tècnics es converteix en un repte descomunal que els aboca a realitzar un altre gènere de periodisme, el polític i el de successos, al qual no estan acostumats. Sorgeixen els dubtes professionals i ètics, les decisions tècniques, el nivell de risc de tot el personal del grup. A través d’un muntatge formidable i de l’estètica crua dels informatius antics, tancant als actors gairebé a la sala d’edició, el director encerta de ple a brindar una història de periodisme en vena: cerca de la veritat, servei a la societat, resistència a les pressions interessades, audàcia i creativitat en l’oferiment de la notícia, contrast de fonts informatives i més virtuts del millor periodisme.
El papa Lleó en la 60a Jornada de les Comunicacions Socials ha llançat un missatge que ja és en si mateix una consigna: “Custodiar veus i rostres humans”.
En un temps marcat per l’eclosió de la Intel·ligència artificial, el periodisme, també el digital, s’enfronta a un desafiament no sols tecnològic, sinó antropològic. La bona comunicació, també la periodística, està cridada a “custodiar els rostres i les veus”, la qual cosa significa, en última instància, cuidar-nos a nosaltres mateixos, com afirma el papa en el seu missatge.
Es fa imprescindible, doncs, treballar per una comunicació que sàpiga fer-nos companys de camí de tants germans i germanes nostres i “sigui capaç de parlar al cor i apostar per la bellesa i l’esperança”, com escrivia el papa Francesc en el seu missatge de l’any anterior; no és un consell piadós que arrenca un somriure escèptic del periodista professional. En realitat, els grans periodistes i comunicadors van posar la veritat i la persona al centre de les seves informacions. Per a mostra, valguin els dos exemples que acabem d’esmentar: Almudena Ariza i l’equip de reporters de l’ABC en aquells Jocs olímpics de 1972. I un més, de la màxima actualitat: el Premi Nacional de Periodisme Cultural atorgat a Carlos de l’Amor pel “seu compromís amb la promoció de les arts, la seva capacitat per a narrar la cultura de manera accessible i per la seva habilitat per a descobrir l’extraordinari en el quotidià”. Molt merescut.
El bon periodisme continua sent possible. Hi ha esperança.
Josep Lluís Burguera, salesià
