“La comunicació cara a cara és sempre la millor opció en qualsevol circumstància”: aquesta és l’afirmació d’un antic director de la prestigiosa revista National Geographic després de la seva llarga experiència en el món del periodisme. Estic convençut que aquesta afirmació es compleix tant en el periodisme professional com en les distàncies curtes de la comunicació interpersonal en la qual tots som protagonistes, no figurants.
Una pel·lícula encara recent protagonitzada pel famós actor Brad Pitt demostra la importància de tocar la realitat amb els peus en terra per a comunicar amb autenticitat i mestratge en aquest cas, mitjançant l’exercici del reporterisme fotogràfic.
En El fotògraf de Minamata, ens trobem amb Eugene Smith en 1971, un reporter en plena decadència personal que vagabundeja per Nova York o es tanca en el seu estudi fotogràfic per a revisar negatius i còpies dels seus grans treballs per a la revista Life i per a l’agència Magnum. Una visita de directius de la casa Fuji ho canvia tot: el convencen perquè reprengui el seu treball de reporter i viatge al sud del Japó, a la petita ciutat de Minamata, on una enorme factoria està emmetzinant les aigües de la badia amb abocaments de mercuri que causen una terrible malaltia. Després d’una àrdua negociació amb el director del setmanari, Smith viatja a Minamata carregant el seu equip fotogràfic i roman allí durant diversos mesos. Només enviarà el seu reportatge final després de conviure diversos mesos amb les famílies més castigades per la contaminació i haver pres fotografies en primera línia de foc durant les revoltes dels desesperats treballadors de la factoria. Les seves fotos publicades per Life van fer la volta al món i van contribuir a superar el conflicte.
Aquesta implicació és la que hem trobat també en altres grans fotògrafs contemporanis, com ara el brasiler Sebastiâo Salgado, que ens ha deixat fa poc, amb els seus impressionants enquadraments de grups humans treballant en condicions infrahumanes o el recent premi Pulitzer de fotografia, a l’espanyol Emilio Morenatti i la seva sèrie sobre malalts severs de Covid en hospitals del nostre país.
Allò que hem afirmat per a aquests fotògrafs val també per a tots els periodistes que treballin directament en la informació, perquè cal sempre “interceptar la veritat de les coses i la vida directa de les persones; comunicar trobant a les persones on estan i com són”, en paraules del recordat papa Francesc, i també perquè “la crisi del sector editorial pot portar a una informació construïda en les redaccions, enfront de l’ordinador, en les terminals de les agències, en les xarxes socials, sense sortir mai al carrer, sense desgastar les soles de les sabates”, reblava el papa argentí.
Ens topem amb aquesta realitat cada dia en alguns grans mitjans del nostre país que estan duent a terme una mena de “periodisme de guerra”. En aquesta pràctica que ens afligeix, els titulars de portada, per exemple, semblen dictats més aviat pels gabinets de premsa de determinats partits polítics o pels grans grups econòmics i empresarials que sustenten els mitjans. El servei a la veritat i al ciutadà queda així -permeti-se’m dir-ho- “a l’altura del pelut”.
En les distàncies curtes, les que afecten la immensa majoria dels ciutadans no professionals de la informació, però sí agents de comunicació, també hi ha una exigència ètica al fet de “veure en persona”, en el més ampli sentit de l’expressió.
Acostar-se a l’autenticitat del proïsme -del pròxim-, comunicar-se no sols amb la paraula, sinó amb la mirada, el to de veu o els gestos, esdevé una exigència ètica, un compromís d’humanitat. I cal buscar l’autenticitat i la veritat també en la comunicació mediada tecnològicament, especialment els missatges per les xarxes socials, no diguem si estan construïts amb l’ajuda de la Intel·ligència artificial.
Els cristians sabem bé que l’eficàcia del que deia Jesús era inseparable de la seva mirada, de les seves actituds i dels seus gestos. Els instruments tecnològics de la comunicació són importants, però l’eficàcia s’obté per la implicació, el contacte directe, la mirada cara a cara, desgastant, per descomptat, les soles de les sabates per a anar a l’encontre de l’altre.
Josep Lluís Burguera, salesià
