En un obrir i tancar d’ulls, setembre ens ha colat dues setmanes. L’estiu va donant els seus darrers espeternecs. De sobte, anem despertant d’aquest temps d’hibernació (moltes vegades més desitjada que real) que suposen els mesos de juliol i agost. Com és costum, després de les festes de la Mare de Déu de Gràcia, retornem a la nostra vida més activa. Torna l’escola, tornen les activitats extraescolars, la feina, el “gym” i tota mena de cursos: els nostres cossos i ments, letàrgics per la calor i pel ritme pausat de l’estiu, tornen a activar-se.
La televisió, les xarxes socials i, fins i tot, les nostres bústies de casa s’omplen de consells i d’ofertes per tal de donar-nos una mà d’ajuda amb açò de tornar a tonificar cos i ment. I així ha de ser, hem de mantenir cos i ment actius per gaudir d’una bona salut tant física com mental, per aconseguir, amb més o menys èxit, allò de “mens sana in corpore sano”. I amb tot açò, ja en tenim prou.. I demés! Podem pensar. I un cop tenim l’agenda ben plena, que ens mantindrà ben entretinguts, d’on traiem temps per enfortir la nostra amistat amb Déu? O és que ni tan sols ens plantegem que també necessitem cuidar la nostra relació amb Ell? Tal vegada fem com amb aquelles amistats amb les que sempre tenim un cafè pendent que no arriba perquè no ve d’un dia o dos, i aquest dia o dos es converteix en anys, i quan ens proposem quedar amb ell, resulta que aquell amic s’ha convertit en un complet desconegut.
I un dia d’aquests que ens trobem programant l’agenda 2025-2026, ens adonem que el nostre fill, la nostra filla, ja té l’edat per començar la catequesi de Primera Comunió o per a rebre el sagrament de la Confirmació, i ve el dilema de si els hem d’apuntar a catequesi o deixar que, com solem escoltar els catequistes, quan siguin més grans, decideixin ells si volen seguir el camí de la fe que ens descobreix Jesús. Si hem decidit apuntar-lo, abans de fer-ho, qüestionem-nos quina ha estat la nostra motivació, i revisem si és alguna d’aquestes: “és una tradició”, “té un/a amic/ga que s’hi ha apuntat”, “és una extraescolar més on s’ho passarà bé i, mentre, els pares aprofitarem per anar a comprar o fer altres coses que hem deixat pendents durant la setmana”, “és que així tindrà molts de regals”, “què bé que quedarà a les fotos amb aquest vestit”, “a la festa hi posarem un photocall”, “que ho provi, a veure si li agrada”. Si la resposta és afirmativa, possiblement els dos anys de catequesi es faran eterns i ens deixarà indiferents a tota la família.
La catequesi no és un curs i rebre un sagrament no és obtenir un títol acadèmic. La catequesi és un camí, un procés que ens ajuda a madurar en la fe i a adonar-nos que quan més coneixem Jesús, més ens queda per aprendre d’Ell, rebre un sagrament és rebre un signe visible de la gràcia de Déu, un signe que ens uneix amb Crist i amb l’Església, enfortint la nostra vida espiritual i la nostra fe. Però la catequesi “per se” no té raó de ser si no participem de la missa, on es trobem realment amb Crist per mitjà de la Paraula, primer, i en l’Eucaristia posteriorment. Deia Sant Agustí d’Hipona: “Enamorar-se de Déu és el romanç més gran; buscar-lo, l’aventura més gran; trobar-lo, l’assoliment humà més gran”.
No privem els nostres fills de descobrir l’Amor de la seva vida. I si nosaltres mateixos hem fet amb Jesús com amb aquell amic amb el qual tenim un cafè pendent, no ho posterguem més: recuperem aquesta amistat, amb el Senyor mai no és tard per reprendre la relació: tal vegada dedicar més temps a Déu implicarà tenir menys temps per a altres coses però, més prest o més tard, ens adonarem que realment no necessitàvem res més que a Ell.
Carmen Sans de la Fuente
